A les acaballes de l’any, al voltant d’una taula del petit bar Katowice, a la ciutat argentina d’Ushuaia, s’hi troben diferents personatges arribats d’arreu del món. L’escriptor, convertit en viatger, relata els esdeveniments que succeeixen als diversos exiliats ancorats a la fi del món. Un parisenc que fuig de la seva acomodada família, un anglès que s’allunya d’un horror familiar, un jove mexicà estudiant de química, un xilè circumspecte i silenciós, el propi escriptor, que sembla immers en una cerca amb motius poc clars i, finalment, una polonesa, la propietària del bar.
Prop d’aquesta geografia de frontera física i també personal, cadascun desgranarà la seva pròpia història elaborant un trencaclosques que acaba formant un tapís preciós on tots els elements s’entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la cerca de la identitat i el mite de la frontera.
Joan Benesiu, pseudònim de l'escriptor Josep Martínez Sanchis, (Beneixama, 22 de juliol de 1971) és un escriptor valencià. És professor de filosofia a un institut de secundària del sud del País Valencià (Cocentaina), on dirigeix des de fa nou anys un cineclub. La combinació de la seva prosa, suggeridora i enigmàtica, amb una veu molt personal deixa entreveure una narrativa d'alta volada que ofereix una literatura ambiciosa alhora que plaent. Després d'haver guanyat amb Intercanvi (Bromera) el premi Ciutat de Xàtiva l'any 2007, d'haver escrit nombrosos contes amb els quals ha obtingut diversos guardons i d'haver col·laborat en l'opuscle cultural L'Esca, d'Arbúcies, i en la revista Manual de Uso Cultural, de Màlaga, va publicar Gegants de gel (Edicions del Periscopi) en 2015, obra amb la qual va guanyar el premi Llibreter de narrativa (2015) i el premi Joan Crexells (2016)
Sé que s'edità en 2015 i va per l'onzena edició però fins a octubre de 2020 no he comprat ni llegit esta bona novel·la, “Gegants de gel”, del valencià Joan Benesiu, unes històries interessants que s'entrecreuen en la ciutat més meridional del planeta, Ushuaia.
La meua lectura té quelcom de novel·lesc. Coneguí Benesiu en una trobada a Barcelona el 3 d'octubre que organitzà Antoni Martí Monterde. Dinàrem tots tres i Gustau Muñoz. Benesiu, humil malgrat els èxits, comentà que la novel·la hagué d'autoeditar-la, com narra Manuel Baixauli Andrés al pròleg. Ens digué (i ho conte perquè ell ho féu en el lliurament del Premi Llibreter 2015), després de passar per diverses editorials i premis (ai!) sense "sort", hagué de pagar una quantitat significativa a una editorial important, si més no en el passat, i que hagué de signar el contracte en el despatx de la neteja d'un gran edifici de Barcelona.
No és el primer bon escriptor maltractat però la història del llibre m'enganxà i em generà una simpatia decidida cap a l'autor. En acabar la jornada, anàrem junts en metro i ens adreçàrem cap a Llibreria Ona del carrer Pau Claris. Jo volia anar-hi, ja que no la coneixia. Dins de la llibreria ens acomiadàrem. Aleshores vaig comprar “Gegants de gel”. Sentia vergonya de no haver llegit cap novel·la de Benisiu, tot i que ell no me n'havia preguntat. A l'endemà coincidírem en el tren de tornada a València. Només uns seients davant continuava llegint “Gegants de gel” sense que el seu autor ho sospitara. Anit, després d'una lectura constant i tranquil·la de huit dies, l'acabava amb un somrís de satisfacció. Tenim un altre bon narrador valencià. Sense dubte.
“Gegants de gel” són cinc o sis històries europees i americanes diferents i bastant ben combinades que literalment desemboquen en la Patagònia argentina. N'hi ha de menys interessants i de més (a mi la que més m'ha atrapat és la de Dominika, un personatge femení polonés, que d'alguna manera encarna la dura història de la Polònia contemporània entre els nazis i, sobretot, perquè foren els vencedors, dels soviètics. En qualsevol dels casos, la novel·la està farcida de referències polítiques i històriques i culturals (literàries, filosòfiques i cinematogràfiques), que enriqueixen la narració i que li proporcionen profunditat.
És una novel·la molt recomanable. Esta setmana, sense falta, aniré a comprar "Serem Atlàntida”. Una llàstima que no preguntí a Benesiu si n'estava escrivint una altra. Intuïsc que sí, que ja no s'aturarà. A mi, de moment, m'ha passat com a Manuel Baixauli. Ja soc un lector de Benesiu que «una vegada que l'han llegit, ja no l'abandonen».
Falta unió. Falta sentit. Massa referència literària fora de lloc. Massa assaig històric (per ser una novel·la). Poc consistent, tot i les històries originals, els personatges quasi entrenyables.
Quin gust poder tornar a disfrutar d'una novel·la valenciana i, sobretot, quin gust que siga esta qui m'ho haja permitit. Una reflexió constant de qui som, com ens mostrem i què perceben la resta de nosaltres. Crec que tots som un poquet com l'escenari de l'obra: liminars, fronterers. Una fina línia que ens separa entre qui som i qui volem ser, la veritat i la mentida, el deure i el voler... eixa dualitat que mai ens deixa tranquils. Tal vegada sí som eixos 'gegants de gel' surant en la mar sense saber bé on anar, però amb la certesa que tots pararem al mateix lloc.
Força interessant! història d'històries que va relatant cadascun dels personatges. Algunes resultaran ser certes, altres no. El lloc de trobada tampoc és accidental i les reflexions del narrador, que remet també a autors que ha llegit i a episodis històrics diversos han fet que la narració m'atrapés amb molta força. Molt recomanable.
La novel·la Gegants de gel de Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis) és un accident literari que tenim sort que avui estigui a l’abast dels lectors, perquè, si fem cas al pròleg de Manuel Baixauli, l’autor, tot i haver guanyat un premi literari anterior i, en conseqüència, tenir aquella obra publicada, no va trobar editor per al seu segon text. Ell mateix se’l va autoeditar amb el títol Els passejants de l’illa de Xàtiva. Però com diu el mateix Baixauli "Un llibre autoeditat és un llibre fantasma, sense distribució, que només llegeixen un pocs amics. Un crit que no sent ningú."
Un llibre que ens fa reflexionar sobre la narració que contruim de nosaltres i de la nostra vida per a poder contar als altres. Una narració que tan sols és una petita part del que som i del que volem ser, un record fragmentat del que podem dir i del que volem deixar constància. Un conte que des d'allò personal, allò inventat o allò apropiat dels altres, ens permet situar-nos en el món.
"Gegants de gel" és una novel·la escrita per Joan Benesiu, pseudònim de l'escriptor valencià Josep Martínez Sanchis. Publicada el 2015, l'obra ha estat molt ben rebuda i ha guanyat premis com el Premi Llibreter de narrativa el 2015 i el Premi Joan Crexells el 2016.
La història es desenvolupa a la ciutat argentina d'Ushuaia, al petit bar Katowice, on es reuneixen diversos personatges de diferents parts del món. Aquests personatges inclouen un parisenc que fuig de la seva acomodada família, un anglès que s'allunya d'un horror familiar, un jove mexicà estudiant de química, un xilè circumspecte i silenciós, i el mateix escriptor.
Cadascun d'aquests personatges desgrana la seva pròpia història, creant un mosaic que forma un tapís preciós on tots els elements s'entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la recerca de la identitat i el mite de la frontera.
La prosa de Joan Benesiu és coneguda per ser suggerent i enigmàtica, amb una veu molt personal que ofereix una narrativa ambiciosa i plaent. La combinació d'aquestes històries europees i americanes a la geografia de la Patagònia argentina crea una obra rica en matisos i reflexions sobre la identitat i les fronteres personals.
El tema principal de "Gegants de gel" de Joan Benesiu gira al voltant de la recerca de la identitat i el mite de la frontera. La novel·la es desenvolupa a Ushuaia, la ciutat més austral del món, on diversos personatges de diferents parts del món es reuneixen en un bar anomenat Katowice.
Cadascun d'aquests personatges comparteix la seva història personal, explorant els seus motius per estar en un lloc tan remot durant les festivitats de Nadal i Cap d'Any.
Temes a debat:
Recerca de la identitat: Els personatges de la novel·la estan en una recerca constant de la seva pròpia identitat. A través de les seves històries, s'exploren temes com la pèrdua, l'exili, i la necessitat de trobar un sentit de pertinença. La narrativa s'entrellaça amb referències literàries i cinematogràfiques que enriqueixen l'exploració de la identitat personal i col·lectiva.
Mite de la frontera: La ubicació a Ushuaia, un lloc que simbolitza la fi del món, serveix com un poderós escenari per explorar el concepte de frontera. Les fronteres no només són geogràfiques, sinó també emocionals i psicològiques. Els personatges creuen aquestes fronteres en la seva recerca de significat i redempció, enfrontant-se als seus propis límits i desafiaments interns.
Excepte dos episodis curts que es van fer una mica més llarg del que jo esperava, és un llibre bonic. Està escrit amb bon gust, i les històries de cada personatge compartides en una taula rodona a Ushuaia et recullen i et transporten, et submergeixen i t'abracen. La seva lectura estat una bona experiència.
Sin duda de lo mejor que he leído en lo que llevamos de año. Increíblemente fácil de leer (lo que no significa que sea una historia simple). No podía dejarlo y eso que llevaba años sin leer en Valenciano.
3.5 M'han agradat algunes histories, sobretot la de Polònia. Altres no. I altres m'ha costat entrar. Crec que part del no entrar en algunes histories o moments de la novela es deu a la gran quantitats de referencies que desconec. Crec que aixo parla mes de mi que de la novela.
M’ha sorprès molt aquest llibre a bé. El vaig agafar per la portada, havent llegit sols la primera línia del pròleg (si parla de Polònia em te guanyada) i mha enganxat moltíssim encara que a estones se’n vagi una mica per les branques.
Què fan un espanyol, un francès, un anglès, un xilé, un mexicà i una polonesa reunits al voltant de la taula d'un bar de nom Katowice a la ciutat més austral del mon?
Interessant la proposta de Joan Benessiu.. Dons el que fan els personatges es explicar-se històries de frontera, ho fan tant per la geografia on es desenvolupa l'acció principal, Ushuaia la ciutat més austral del mon, com per les situacions contades per cadascun dels personatges.
A destacar la magnífica capacitat d'evocació que aconsegueix l'autor per mitjà d'un llenguatge precís i d'una gran potencia. Destaca també la gran erudició demostrada per l'autor en la multitud de cites literàries que fa servir per donar peu o afegir conceptes a la narració. En la part menys positiva el ritme i la intensitat narrativa irregular que atorguen les diferents històries que es succeeixen. No totes les històries tenen la mateixa potència i aquest fet fa que la novela en el seu conjunt tingui alts i baixos.
Un llibre extraordinari. Ecos de Bolaño, de Sebald, una personalitat literària potent com feia temps. Les grans qüestions del món contemporani (deshumanització, memòria històrica, la desorientació, la solitud...). Una obra profunda en matisos, una novel·la de pensament sobre unes vides al límit. Una narració molt fluïda que deixa enteveure un narrador de pes. Molt, molt recomanable!
Después de tantas recomendaciones me esperaba más de este libro, no he acabado de conectar con él, lo encontré un poco diluído, a pesar de que su trama me ha gustado por los personas de fronteras históricas y personales le da un sentido peculiar a esta novela. Me quedo tibia.
Joan Benessiu traça una constel·lació d’històries presioces que orbiten entorn al tòpic "d’on venim, on anem?" en un escenari immillorable: Nadals a Ushuaia, a la fi del món.