El llibre Revolucionaris d’Eric Hobsbawm es va publicar originàriament en 1973, seguit d’una edició revisada en 2007. Al gener d’enguany ha arribat la versió en català d’aquest clàssic de la historiografia. Hobsbawm, un dels grans historiadors del s. XX, aborda aquí l’anàlisi dels partits comunistes, de l’anarquisme i d’alguna de les seves pràctiques polítiques d’ambdós corrents polítics. El llibre és, de fet, una selecció de diversos articles que aborden totes aquestes temàtiques.
Llegir els seus articles avui exigeix situar-se en el moment en el que van ser escrits i això té, d’una banda un gran poder evocador i de l’altra permet veure que l’historiador era un analista profund i sagaç.
En l’interessant article “Els intel·lectuals i el comunisme”, reflexiona sobre l’esforç de contenció [estar-se de criticar les purgues estalinistes o les faltes dels republicans espanyols] d’aquells en favor de la lluita contra el feixisme. Referint-se a això, l’autor diu: “Fins i tot aquesta generació brechtiana, que va entrenar-se a consciència per acceptar les decisions més dures en la guerra per l’alliberament humà, va arribar a un punt en què -com Brecht mateix- va qüestionar-se no tant els sacrificis en si com la utilitat i la justificació d’aquests sacrificis (pàg. 40).
En el capítol “Història i miratge”, escrit en 1996, l’autor aborda l’anàlisi dels autors que, després de la caiguda del mur de Berlín i l’esfondrament de l’URSS diuen haver-se sentit enganyats. Hobsbawm desmunta aquesta visió i situa aquest tema en el terme just. En realitat, la força del comunisme va ser certa en un període curt de temps -Hobsbawm ho situa entre 1943 i principis de la dècada dels 50 [afegeix que s’hauria de partir d’aquesta premissa per poder debatre sobre la història de la influència comunista a Occident] - però la seva influència i la por que exercia entre els seus enemics era “superior al que la força real dels moviments comunistes podia justificar” (pàg. 83)
La guerra civil espanyola és molt present en els diversos articles del llibre, per exemple en “Els anys foscos del comunisme italià” explica la importància que van tenir la participació d’italians a la guerra civil en rols de molta importància. En aquest context, l’autor cita a Lussu (Giustizia e Liberta, 28 d’agost de 1936) que diu “Necessitem anar a Espanya més del que la República espanyola ens necessita a nosaltres. L’antifeixisme italià no té glòries revolucionàries (pàg. 48).
En un dels articles dedicats a l’anarquisme, analitza aquest moviment a Espanya [“El context espanyol”]. En aquestes pàgines, Hobsbawm diu que Espanya té, en essència, els mateixos problemes que en el s. XVIII. No és que la societat i l’economia no hagin evolucionat en el s. XIX és que els problemes de fons continuen sense solució. Pel que fa a la guerra i al seu període revolucionari, explica que, a banda de l’ajuda determinant dels feixismes, la guerra també es va perdre “per les febleses colossals -i, en última instància, fatals- de la revolució. I la responsabilitat d’això recau, sobretot en els anarquistes, no tant perquè els partidaris de Bakunin va saber penetrar a Espanya millor que els de Marx, sinó perquè va “agrupar sota un mateix estendard els hàbits polítics tradicionals dels revolucionaris espanyols (...) L’anarquisme va ser un desastre perquè no va mirar de canviar l’estil de revolta primitiva propi del país: al contrari, va fer per reforçar-lo” (pàg. 110). Els comunistes tenien una alternativa pragmàtica, però al seu entendre, van arribar massa tard.
El capítol acaba amb una sentència contundent sobre aquella guerra que va ser: “com un somni meravellós del que podria haver estat, una èpica heroica, la Ilíada dels que érem joves als anys trenta. Però llevat que entenguem les revolucions com una mera sèrie de somnis i relats mítics, el temps de l’anàlisi ha de reemplaçar el dels records llegendaris” (pàg. 116).
Acabo amb una reflexió, que tanca el capítol “La revolució i el sexe”, que em sembla reveladora a la llum de l’imaginari cultural actual de l’esquerra: “Quan els francesos van sortir als carrers en la vaga general del Maig del 68, les representacions del Théâtre de l’Odéon i les magnífiques pintades a les parets (“Prohibit prohibir”, “Com més faig la revolució, més ganes tinc de fer l’amor, etcètera) podien entendre’s com a expressions dramàtiques i literàries menors, anecdòtiques al costat dels fets principals. Com més prominents són aquests fenòmens, més segurs podem estar que no hi ha cap transformació decisiva en marxa. Escandalitzar la burgesia, malauradament, és més fàcil que fer-la caure”. (pàg. 289)