What do you think?
Internada en mi cabeza
Cada poema habla de un hecho, un lugar, un día, una persona o un sentimiento. Y estoy segura de que, al menos en dos de ellos, te vas a reconocer.
No es un libro de superación, pero quizá encuentres compañía en sus páginas. Ojalá el viaje te sea leve.
No es un libro de superación, pero quizá encuentres compañía en sus páginas. Ojalá el viaje te sea leve.
70 pages, Paperback
Published February 16, 2026
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
April 9, 2026
Internada en mi cabeza — Andrea Lorente
Editorial: @mirahadaslibros
“Donde había voces, ahora hay silenciós que resuenan más fuerte que cualquier palabra”
Aquest llibre no el vaig descobrir per casualitat: va arribar directe a les meves mans. Gràcies.
He tingut la sort de llegir-lo i d’acompanyar la seva presentació, i encara em costa posar paraules a tot el que remou. Escrit des d’una veu molt jove però profundament conscient, aquest llibre no busca cridar ni explicar des de fora, sinó fer-te entrar dins del que sent. Són petits escrits fragmentaris, com el pensament, entre un flux de consciència i un diari íntim, nascut de quaderns i papers solts des que l’Andrea tenia quinze anys.
No és un llibre de superació ni d’empoderament. @picotresspartio ho diu clar: no hi ha res superat. Hi ha procés, hi ha camí, hi ha aprendre a conviure amb allò que pesa, a habitar-ho.
Dividit en cinc parts —destrucció, desamor, dolor, boicot i existència—, el llibre no és lineal ni còmode. És fragmentari, desigual, caòtic. I això no és un defecte, és la seva forma real. Com el pensament quan fa mal. Com la ment quan no troba ordre, i com es converteix en poesia.
Hi ha moments que incomoden, que et frenen, que et generen frustració. Però precisament aquí és on es torna honest: en no voler endreçar el dolor.
Les il·lustracions de la seva amiga @miss.nerine no tenen un traç fi ni delicat, sinó un traç més brut, caòtic, punxegut i gairebé visceral. Els vermells i els negres hi tenen molt pes, i transmeten exactament això: intensitat, tensió, emoció sense filtres. Una simbiosi real entre text i imatge.
És un llibre valent, dels que et recorden coses que no sempre són fàcils de mirar. Un llibre que posa la salut mental al centre.
La presentació va ser íntima, real i plena, amb la seva amiga al costat, sostenint i compartint. I jo, escoltant. Escoltant molt. Perquè potser això és el que més falta fa: saber escoltar de veritat.
Un llibre que demana cura, però que també en dona. I es queda.
Editorial: @mirahadaslibros
“Donde había voces, ahora hay silenciós que resuenan más fuerte que cualquier palabra”
Aquest llibre no el vaig descobrir per casualitat: va arribar directe a les meves mans. Gràcies.
He tingut la sort de llegir-lo i d’acompanyar la seva presentació, i encara em costa posar paraules a tot el que remou. Escrit des d’una veu molt jove però profundament conscient, aquest llibre no busca cridar ni explicar des de fora, sinó fer-te entrar dins del que sent. Són petits escrits fragmentaris, com el pensament, entre un flux de consciència i un diari íntim, nascut de quaderns i papers solts des que l’Andrea tenia quinze anys.
No és un llibre de superació ni d’empoderament. @picotresspartio ho diu clar: no hi ha res superat. Hi ha procés, hi ha camí, hi ha aprendre a conviure amb allò que pesa, a habitar-ho.
Dividit en cinc parts —destrucció, desamor, dolor, boicot i existència—, el llibre no és lineal ni còmode. És fragmentari, desigual, caòtic. I això no és un defecte, és la seva forma real. Com el pensament quan fa mal. Com la ment quan no troba ordre, i com es converteix en poesia.
Hi ha moments que incomoden, que et frenen, que et generen frustració. Però precisament aquí és on es torna honest: en no voler endreçar el dolor.
Les il·lustracions de la seva amiga @miss.nerine no tenen un traç fi ni delicat, sinó un traç més brut, caòtic, punxegut i gairebé visceral. Els vermells i els negres hi tenen molt pes, i transmeten exactament això: intensitat, tensió, emoció sense filtres. Una simbiosi real entre text i imatge.
És un llibre valent, dels que et recorden coses que no sempre són fàcils de mirar. Un llibre que posa la salut mental al centre.
La presentació va ser íntima, real i plena, amb la seva amiga al costat, sostenint i compartint. I jo, escoltant. Escoltant molt. Perquè potser això és el que més falta fa: saber escoltar de veritat.
Un llibre que demana cura, però que també en dona. I es queda.
April 10, 2026
Me encantó, lo recomiendo muchisimo te deja huella❤️🩹
Displaying 1 - 2 of 2 reviews