Crònica berlinesa

by Walter Benjamin, Antoni Martí Monterde (Contributor), Anna Soler Horta (Translator)

96 pages, Paperback

Published May 6, 2026

About the author

Walter Bendix Schönflies Benjamin was a German Jewish philosopher, cultural critic, media theorist, and essayist. An eclectic thinker who combined elements of German idealism, Romanticism, Western Marxism, Jewish mysticism, and neo-Kantianism, Benjamin made influential contributions to aesthetic theory, literary criticism, and historical materialism. He was associated with the Frankfurt School and also maintained formative friendships with thinkers such as playwright Bertolt Brecht and Kabbalah scholar Gershom Scholem. He was related to German political theorist and philosopher Hannah Arendt through her first marriage to Benjamin's cousin Günther Anders, though the friendship between Arendt and Benjamin outlasted her marriage to Anders. Both Arendt and Anders were students of Martin Heidegger, whom Benjamin considered a nemesis.
Among Benjamin's best known works are the essays "The Work of Art in the Age of Mechanical Reproduction" (1935) and "Theses on the Philosophy of History" (1940). His major work as a literary critic included essays on Charles Baudelaire, Johann Wolfgang von Goethe, Franz Kafka, Karl Kraus, Nikolai Leskov, Marcel Proust, Robert Walser, Trauerspiel and translation theory. He also made major translations into German of the Tableaux Parisiens section of Baudelaire's Les Fleurs du mal and parts of Proust's À la recherche du temps perdu.
Of the hidden principle organizing Walter Benjamin's thought Scholem wrote unequivocally that "Benjamin was a philosopher", while his younger colleagues Arendt and Theodor W. Adorno contend that he was "not a philosopher". Scholem remarked "The peculiar aura of authority emanating from his work tended to incite contradiction". Benjamin himself considered his research to be theological, though he eschewed all recourse to traditionally metaphysical sources of transcendentally revealed authority.
In 1940, at the age of 48, Benjamin died by suicide at Portbou on the French Spanish border while attempting to escape the advance of the Third Reich. Though popular acclaim eluded him during his life, the decades following his death won his work posthumous renown.

Reviews

[Marc · Rating 4 out of 5]

És un recull de fragments poc ordenats que contenen principalment alguns records berlinesos de Benjamin (sobretot de la seva infantesa i primera joventut) i tot de reflexions relacionades o derivades d'aquests. Benjamin parla explícitament de la influència de Proust (a qui va traduir) i de París, cosa que es pot veure per exemple en el tractament del record o en l'aproximació a la ciutat a la manera del flâneur baudelerià. La traducció d'Anna Soler Horta se m'ha fet molt agradable de llegir.

Seguint l'esperit del llibre, copiaré alguns extractes que m'han agradat especialment i que crec que funcionen sense context (de tant en tant, és divertit això de copiar frases de llibres, encara que no s'escriguin a mà).

"Quan l'estimada, després de vagarejar llargament pels camins d'aquest jardí, a la fi se n'anava, el meu lloc preferit per entotsolar-me en el seu record era un banc sense respatller que hi havia en aquell paratge, i no espolsava mai la sorra d'allà on m'asseia."

"No saber-se orientar en una ciutat pot ser banal i poc interessant. Per això només cal desconeixement, res més. Però perdre's en una ciutat com qui es perd en un bosc requereix un cert aprenentatge."

"El llenguatge ha assenyalat inequívocament que la memòria no és un instrument per explorar el passat, sinó que n'és l'escenari. És el medi de l'experiència viscuda, de la mateixa manera que la terra és el medi en què romanen sepultades les ciutats mortes. Qui intenti acostar-se al propi passat sepultat s'ha de comportar com un home que excava."

"És cert que un nombre incomptable de façanes es mantenen tal com eren quan jo era petit. Quan les contemplo, però, ja no hi trobo la infantesa. Massa sovint, de llavors ençà la meva mirada hi ha passat a frec, massa sovint han estat el decorat i l'escenari de les meves passejades i comeses."

"Això es correspon amb el fet, si no anem errats, que el xoc amb què un instant emergeix de la consicència com si ja l'haguéssim viscut acostuma a escometre'ns en forma de so. És un mot, un cop o un murmuri al qual s'ha conferit el poder màgic de transportar-nos d'improvís a la tomba gèlida del passat, a la volta del qual el present sembla ressonar com un simple eco."

[Pol]

Els records berlinesos de Benjamin obren la seva reflexió sobre la memòria, que no pretèn recuperar exactament allò viscut, sinó el record que n’hem conservat. «La memòria no és un instrument per explorar el passat, sinó que n’és l’escenari. Qui intenti acostar-se al propi passat sepultat s’ha de comportar com un home que excava, […] provant d’enfonsar la pala cada cop en un indret diferent». Ho enllaço amb l’última lectura de Barnes, quan diu: «les històries que expliquem més sovint sobre la nostra vida probablement són les menys fiables, ja que les hem modificat subtilment cada cop que les hem tornat a explicar al llarg dels anys».