En aquest llibre un indigent grec, un mariner holandès i un barceloní camaleònic s'alcen amb orgull, ensenyen les vergonyes, topen els uns amb els altres, intenten defensar la seva pròpia dignitat. Cadascun d'ells encarna una mena peculiar de cosmopolitisme, sovint allunyada de els vaguetats que associem a aquest terme. Tots tres, amb les seves històries extravagants, ens desafien a interrogar-nos sobre la consistència i els límits del nostre món.
A mig camí entre l'assaig i la narrativa, El gos cosmopolita i dos espècimens més proposa un viatge en el temps i en l'espai: de l'antiga Atenes democràtica a Ciutat de Mèxic, de la remota illa de Java a la cultura alemanya del segle dinou, del cap de Bona Esperança a la Unió Soviètica.
És una ruta plena de revolts inesperats, per la qual ens guia una veu que parla des del present, des dels dilemes del nostre temps.
Raül Garrigasait i Colomés (Solsona, 1979) és traductor i filòleg clàssic. Ha traduït obres de Plató, Rilke, Papadiamandis, Goethe i Sloterdijk, entre altres. A més de treballar en el sector editorial, s'ha dedicat a estudiar sobretot les cultures grega i alemanya i la història del pensament europeu. El gos cosmopolita i dos espècimens més és la seva primera incursió en el gènere de l'assaig literari.
Interessant, m'obre tota una nova perspectiva al significat de cosmopolita. Suposo que hi pensaré durant força temps, però en segon pla, sense obsessionar-m'hi. Tinc la sensació que, en un altre moment, m'hauria impressionat tot el coneixement i les relacions exposades. És d'aquells casos que em reforça la convicció que l'impacte d'una lectura depèn tant del llibre com de la receptivitat del lector.
Un exercici literari i filosòfic molt entretingut i lúcid sobre la depauperació semàntica del "cosmopolitisme" a partir de tres figures: Diògenes de Sinope, L'holandès errant i Ramon Mercader. No són càpsules biogràfiques sinó exemples a partir dels quals entrellucar la complexitat de què és ser un cosmopolita i amb relació al fet que aquest adjectiu -difuminant la banalitat simplificadora del terme- avui en dia se sosté com al puntal del virtuosisme cívic. Una petita joia!
"El nacionalisme consisteix, entre altres coses, a inculcar una fe en la universalitat pròpia de la cultura nacional, i l'universalisme, en l'edat moderna, amb prou feines ha fet cap altre paper que el de dotar de prestigi certes idees locals o nacionals. Això no solament és vàlid per a les formes més il·lustrades, més democràtiques, de nacionalisme, sinó també per a les més cafres i destructives [...] Que el nacionalisme tingui mala fama i l'universalisme no, és d'aquells misteris que hauria de resoldre un psicoanalista de la ment moderna" (149).