Tot el que ens agrada és autèntic, i nosaltres també aspirem a ser-ho. L’autenticitat és l’ideal contemporani per excel·lència —tot i que ningú no acaba de saber què vol dir— i com a tal ens interpel·la constantment. Què ens atrau? Què no suportem? Com condiciona la nostra identitat, la nostra manera de ser, els nostres gustos, la nostra relació amb els altres, la cultura o la política? Què significa una catalanitat autèntica, si és que significa alguna cosa? Entre el reconeixement i la folklorització, el complex i l’autodeterminació, les barreres i distorsions que ens travessen, en aquest assaig Pol Viñas reflexiona sobre les formes que tenim d’entendre’ns i explicar-nos al món i a nosaltres mateixos.
un cop vaig dir al pol que era un portaferrís (gatekeep) del zeitgeist i després d'aquest llibre em reafirmo en la meua llegida perquè se'l passa dient-nos que per molt que provem de pujar a la tria'm d'estats (ser unes pick me) lo únic que pujarem mai seran les escales de l'asil de la mari pau huguet. és entranyable que comencés fa només uns anyets amb el mitiquíssim fenomenologia de benvolgut i que el seu primer llibre hagi acabat sent una cuinada a la performativitat, l'enyorança i bla bla bla....precisament per això és un portaferrís, però un portaferrís molt necessari. ara no sé a quina entrevista perquè la veritat és que jo aquest llibre l'he viscut de la mateixa manera que la mare de la regina george va viure el seu ball de meretriu noel, canviant la càmera per tres mil pestanyes amb totes les entrevistes que li han fet, però diria que a la del joan vi de burdeus(?) deia que no volia ser un cínic, que ell en el fons és un motivat. i en aquest llibre es nota i crec que parla molt de la vàlua, de l'encert i de la necessitat de tenir pensadors com el pol branqueta: ens farà sortir un isbn a totes de tant com ens llegirà, però no ho fa perquè es cregui millor que les altres putes, ho fa des del convenciment que podem aspirar a ser una mica més que els nostres dumps d'instagram.
crec que el que més m'ha agradat del llibre, i que ja m'imagino que devia ser la intenció tant de la col·lecció com de l'autor, és com el pol parteix d'unes idees teòriques i dona compte d'algunes aplicacions pràctiques amb què tothom podem relatejar. d'acord que el format breu del llibre també s'hi avé, òbviament....però no sé, recordo llegir, per posar un exemple, la servitud dels protocols de la íngrid guardiola (per parlar d'assaig en català recent) i que, tot i ser un llibre molt més llarg, me semblés molt més abstracte. ok no vull ser un mixonet que espera que li donguin tot mastegat a la boca però damnació la teoria acompanyada d'una bona pràctica....si me parles d'autenticitat i mentrestant cuines la base de fans d'eufòria i el quim masferrer alhora jo PERCUSSIONO amb les mans.
podem jugar a fer dialogar aquest llibre i la idea d'autenticitat amb mil krissejos diversos per entendre'ls i de pas enriquir la idea original. quan parla de la basardeta que fan els polítics a tiktok, podem pensar en la míriam nogueras portant el pitjor modelet que se li acudirà mai a ningú fent el monguer per l'estació de sants amb bad romance de fondo, quan parla de plaers culpables podríem parlar de com ell mateix es va passar l'estiu estrimejant l'o-wineta (com diria l'andreu juanola) tot i haver-la cuinat en un tuit, quan parla de la performativitat masculina ens recorda per què el roger carandell és l'únic home de catalunya que ens cau bé i precisament no és gens performatiu, quan parla de tractar la varietat dialectal del català per part dels mateixos catalans com si fos la reserva africana de sigéan ens recorda que la sílvia orriols té la veu del doraemon si el doraemon hagués deixat el tabac i hagués anat a un bon otorrinolaringòleg.... en fi.
encara en la línia d'aquestos diàlegs....no vull ser abacus ni la blanca pujals i espentejar la meua pròpia agenda per tota la plaça, però jo diria que el sisè sentit que tenim els fagots a l'hora de relacionar-nos amb la cultura i l'art, siguin pop o més elevats, units a les nostres ganes insaciables de conjurar perefollia i de comprar-nos un piset a un dels set cercles de l'infern fa de contrapès i complementa algunes idees que presenta el pol sobre l'autenticitat. bé, he dit els fagots quan en realitat potser és un do de tota la comunitat borda (queer) en general. però així com una premissa del llibre és que ens és impossible detectar l'autenticitat perquè no és mesurable i com jutgem la impostura, penso en com l'exageració i l'artificialitat es poden venerar en la cultura i l'art camp bord o en com el públic bord, també una mica portaferrís de vegades, sap intuir molt bé la impostura en artistes mainstream. crec que quan necessites tindre una autoconsciència crítica i contracultural, és a dir, súper polititzada, sobre la teua identitat per poder entendre't a tu mateix superes alguns dels límits (parcialment, és clar, la gent borda tampoc som súperpersones) que planteja el pol branqueta. la comunitat borda sabem que tot és performàtic i que l'autenticitat és el teu convenciment en aquesta performativitat, però natres ho fem per necessitat i per reafirmació; un barcelonauta més modern que la vacuna de la còvid de moderna potser ho fa per aquella intranquil·litat de voler desmarcar-se de la massa repenjant moltes històries de manifestacions i reels del sindicat de llogateres i penjant fotografies súper aesthetic però sense realment jugar-s'hi gaire la pell. és com quan l'etna miró a trames li diu a la mercè ibarz que rere la performativitat que també es podia trobar en l'activisme antifranquista per part d'alguns cercles (i de què montserrat roig també dona compte....) en el fons hi havia una pugna real; la performativitat neixia més aviat de l'èpica, mentre que avui dia neix des de la necessitat d'aparentar, més que no pas de lluitar. en fi, recupero el fil arc de sant martí de la història: la idea d'autenticitat m'ha ajudat a entendre per què els mar i cels ODIEM la tate mcrae per instint.... o quan el pol diu "la coherència es basa en la mirada externa" jo només diré: la zara larsson fent TOT el que li diuen als comentaris dels seus tiktoks (com no anar a aràbia saudita) vs la llana del paer casant-se amb un monitor de cocodrils i ajornant un disc durant tres anys perquè ha anat tan enllà que la mirada externa ja li regalima pepsi cola de la xona.
no penso fer una ressenya merament bufanúvols (jejejej) i sí que hi ha un parell de coses que qüestionaré al pol branqueta. en alguns punts de l'obra em fa la sensació que cau en una mena de circularitat una mica tramposa. quan per exemple a la pàgina 54 diu que pots fer les coses en català per vulguer semblar més autèntic, però que alhora si declares que fas les coses en català perquè és la teua llengua ets inautèntic....hmmmm....pol pensa en la teua semeua juliana canet!!!! ella supera tots aquests paradigmes!!!! o és que tota forma de declarativitat d'usos lingüístics és performàtica??? o quan a la pàgina 118 diu que desaparèixer de l'esfera pública també és una manera de vulguer topejar les cartes de l'autenticitat..no sé crec que simplement et pots esborrar l'insta o posar-te el forrellat al xeix una temporada perquè simplement t'estàs quedant pelona del roblox de l'estrès i necessites rebaixar els estímuls. crec que els ideals de l'autenticitat de taylor del pol branqueta i de qui sigui s'han de complementar amb alguna cosa més comunicativa....tipus goffman?? no sé només dic una idea aleatòriament. l'autenticitat que inevitablement juguem però que no sempre juguem. potser
i per cert no estic segur que hagi fet servir bé la paraula "glossolàlic" quan parla del lleig aquell que imitava profes de català....i l'enhorabona per demanar disculpes per citar Pla....les accepto.
M'ha agradat molt com el Pol connecta la crítica de Taylor a l'autenticitat amb preocupacions nostrades i amb nous formats, dels pòdcasts als tiny desk i els docurealities. A més,tTé l'encert de fer-ho salpebrant l'assaig amb reflexions rellevants de Montserrat Roig, Raül Garrigasait o Pere Calders.
He subratllat diverses observacions fantàstiques; per exemple, "mai no qualifiquem d'autèntica la nostra cultura, excepte quan l'hem de vendre", o "la mirada folklòrica pot ser objectificant, però també l'oportunitat d'un reconeixement que, sense aquesta, no existiria". La conclusió, matisada, també m'ha agradat.
No puc evitar pensar que exagera. Si bé en el món polític la recerca de l'autenticitat és innegable, dubto que tanta gent realment estigui buscant autenticitat. És més el pèndol entre el misteri i l'exhibició, trobo; "mira que interessant i misteriós que soc" més que "mira si en soc, d'únic i especial". Penso que quan parla de "la febre actual pel dietarisme" i coses així té al cap un grup de gent tant increïblement reduït que parlar de "febre" és desmesurat. No coincideixo amb el dramatisme al voltant de "hi ha gent massa catalana" per diversos motius, especialment pel catastrofisme de "la urgència per convèncer-nos que no som una cultura morta acaba asfixiant els condicionants que permeten l'aflorament d'una cultura viva". L'autor abusa dels "nogensmenys", suposo que imitant el Montilla del Polònia.
és increïble que l'autor del fet "d'ésser" — que és l'esquizofrènia catalana per antonomàsia — com a bona cultura massa autoconscient, hagi aconseguit fer-ne un assaig ple d'idees noves i aterrades. em farà pensar-hi més temps del que he tardat a llegir-lo. és bo.
hi ha una cognitive dissonance entre el que ens deixem ser i el que som al final. el jo com a narració incoherent que no existeix i alhora siiii i potser no som especials els catalans i les catalanes i ens obsessionem a que sí…