En Nofre es desperta en un camí entre camps als afores de la ciutat. No sap com hi ha arribat, i encara que un mal de cap terrible el fa pensar en una ressaca, l’únic que recorda és haver sortit a córrer de bon matí. És més, quan intenta tornar a casa, s’adona que aquell lapse, que per ell només ha sigut d’unes hores, per la resta de la humanitat ha durat quinze anys. A partir d’aquest moment comença un viatge per entendre què ha passat, mentre s’obsessiona per recuperar una família que ha tirat endavant sense ell. Sempre és massa tard és un drama intimista amb un detonant de ciència-ficció. Un llibre que es llegeix amb l’avidesa d’una novel·la de misteri, mentre explora les esquerdes que contaminen totes les famílies, cadascuna a la seva manera. A través de la tragèdia d’un abandonador involuntari, l’autor assenyala les ferides que ens resulten impossibles de perdonar, i el decalatge vital que sovint ens allunya de les persones estimades. Una novel·la coral que suposa un autèntic salt endavant en la carrera del seu autor, tan pel que fa a l’estructura narrativa com a la profunditat psicològica dels personatges.
Com a escriptor ha publicat les novel·les Afores (Edicions de 1984, 2017) i Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), el llibre de poemes Òsties (AdiA edicions, 2017) i un grapat de contes i articles escampats entre fanzins, revistes i antologies. Imparteix el seminari «Clàssics fora del cànon» (sobre literatura catalana no-realista) a l’Escola Bloom, i recentment ha fet la selecció i el pròleg del llibre Savis, bojos i difunts (El conte decadentista a Catalunya entre el 1895 i el 1930). També canta amb els grups de punk FP i Matagalls. Té una llicenciatura en Filosofia, però no sap què fer-ne.
Alguna vegada heu pensat a desaparèixer? Agafar la porta i fugir una mica d'una realitat que mola poc o que no saps com gestionar... però, clar, fer-ho té conseqüències. Com a adults funcionals tenim responsabilitats i volem ser coherents amb l'impacte de les nostres decisions. Però, i si de cop surts a fer un tomb i, sense saber com, quan tornes a casa han passat 15 anys... tot i que per a tu ha sigut només un dia?
Amb aquesta premissa tan suggeridora, Ramon Mas ens endinsa en la seva nova novel·la, "Sempre és massa tard", publicada fa ben poc per L'Altra Editorial. La novel·la ens presenta en Nofre, que torna a casa després d’una nit moguda de la que recorda poc… però en realitat han passat quinze anys per a tot el seu entorn, (excepte per a ell) . La vida que recordava ha canviat per complet: els seus fills ja no són uns marrecs, la seva dona té una altra parella i tot el seu món és un altre. Ell, en canvi, no ha canviat gens i manté la mateixa aparença de quan va desaparèixer, tret d'un tatuatge a la cama on es llegeix «Spricka»... de la qual cosa no recorda absolutament res.
En aquest context s'emmarca una història que combina de forma impecable el ritme d'un thriller ple de misteris per resoldre amb un drama familiar profund i absorbent.
Si hagués de donar-vos raons per llegir aquesta novel·la, us en diria unes quantes:
En primer lloc, la premissa inicial és molt original i genera un gran interès per veure com es desenvolupa. M'ha semblat molt interessant com avança la trama a través d'aquest misteri: des del retorn d'en Nofre, l'intent d'acostament a la seva família, com es perd en els mons virtuals, com hi torna a connectar... com van creixent tots els personatges.
Amb el protagonista , en Nofre, pateixes, vols que se’n surti , que estigui bé, tot i saber que la situació té tantes arestes que serà difícil trobar-hi un encaix fàcil. Però també m'ha semblat fascinant com evolucionen la resta de personatges (la Naima, l'Ahmed, la Mireia...). La novel·la no és només el drama d'en Nofre, sinó també el dol d'una família que va haver d'aprendre a viure sense ell, i per a qui el seu retorn no és un miracle feliç, sinó un terrabastall que ho torna a remoure tot.
A més, li dono un punt especial als elements distòpics i de ciència-ficció: m'ha encantat la representació de l'addicció a les pantalles i com mostra aquests «ionquis» de la realitat virtual. És un retrat d'una hiperconnectivitat tan propera que fa pensar si realment és un futur distòpic o una continuació directa del nostre present. I sobretot agraeixo moltíssim que se situï en els paisatges perifèrics catalans, defugint per complet els clixés habituals de la ciència-ficció
En Ramon escriu amb passió, amb un toc nostàlgic però gens lacrimogen, i amb aquest punt fantàstic i punk que m'atreu. Es recrea mostrant la decrepitud i la decadència d'un món perdut i desorientat, tal com ho està el mateix Nofre. La novel·la ens parla precisament d'això: de trobar el teu lloc quan tot el que coneixies ja no existeix, quan no hi ha un perdó que ho arregli tot i quan has de tornar a descobrir qui ets o què vols fer... assumint que, de vegades, ja és massa tard per a tot.
Ha sigut una lectura amb moltes interrupcions i està clar que això no ajuda. També m’esperava enganxar-me molt més. El llibre com a tal és una història molt original i tractada d’una manera sensible i alhora crua. El protagonista sembla un home ben mediocre i passiu però no t’avorreix gens. Gestiona el drama com pot. Sobretot a la tercera part he gaudit molt amb com estan les frases construïdes i com juga l’autor amb les paraules, fa la sensació que s’ho ha passat molt bé escrivint!! Molt estètic
Un drama familiar atravessat per l'addicció a la ficció i a un salt en el temps, una esquerda, un viatge, una fissura. He descobert l'escriptura de Mas amb aquest llibre, i ja us dic que hi tornaré. L'ús de les paraules triades és una dansa rítmica, una cadència present tota l'estona, una remor de fons que et guia per la novel·la al ritme que ell vol. Impecable. Com pot ser que una novel·la amb el personatge més insípid de la història sigui TAN addictiva?