La última vez que te digo adiós

by Natza Farré, Gema Deza Guil (Translator)

Con humor, ternura y una honestidad desarmante, Natza Farré convierte la historia de su familia en el retrato de toda una generación
La historia de una familia atravesada por la heroína, contada por quienes tuvieron que vivir a su alrededor
Con lucidez, pero también con ironía, ternura y elegancia, Natza Farré disecciona sus vivencias como hermana pequeña de un drogodependiente. Lo hace en primera persona, con un relato honesto y valiente que no esquiva ni edulcora la incomodidad. La suya era una familia de clase media que, como tantas otras, en los años ochenta tuvo que enfrentarse por primera vez con la heroína y todas sus consecuencias.
A partir de los recuerdos y de la correspondencia familiar, dibuja una época y traza, al mismo tiempo, un retrato muy personal de una vida llena de pequeñas esperanzas, victorias efímeras y recaídas. Con una precisión brutal, narra el silencio como un pacto colectivo y el peso de la culpa como una prisión emocional.

«Natza Farré tiene la habilidad de escribir un drama con un humor que siempre te coge desprevenido. No puedes parar de leer».
Marc Giró

«Natza Farré se enfrenta a la escritura de este libro con valentía, dirigiendo su mirada crítica donde las demás preferiríamos no tener que mirar. Cuestiona, con esta despedida, instituciones tan sólidas como la familia tradicional, fulminando con la palabra y los recuerdos de la niña que fue un sentimiento de vergüenza que no tendría que haber existido nunca. Natza retrata, retratándose, un pasado que el dolor baña con hipocresía, sin abandonar un afilado sentido del humor y una sensibilidad fuera de lo común que nos descubren belleza en los lugares más insospechados».
Paula Bonet

«Qué difícil este triple salto mortal hacia atrás y qué éxito su ejecución. […] La autora habla del dolor, del desgaste y del rencor, de su batalla constante entre el odio y el amor, y de cómo esta situación le robó parte de la infancia y la juventud. […] La última escena es una piedra preciosa que dice tantas cosas...».
Marta Orriols

«El viaje que presenciamos es el de la hermana, que tampoco es épico ni glorioso, sino largo, errático y lleno de contradicciones. No culmina en una conquista exterior, sino en una integración íntima que, paradójicamente, acaba convirtiendo la
herida en testimonio».
Leticia Asenjo, Ara

«Las historias que cuenta –el hermano que se lleva a la niña a comprar droga, los intentos de desintoxicación, la relación con un perro, la escena de la agonía en el despacho del padre fallecido– les resultarán familiares a muchos lectores. Para quienes no las hayan vivido, serán una sacudida».
Julià Guillamon, La Vanguardia

168 pages, Paperback

Published September 7, 2026

About the author

Natza Farré i Maduell (Barcelona, 23 de gener de 1972) és una periodista i comunicadora feminista catalana.

Reviews

[Anna Nebot · Rating 3 out of 5]

M'ha costat situar-me i m'ha generat incomoditat fins que he entès que aquest no és un llibre sobre el seu germà. És un llibre sobre ella mateixa; sore l'experiència de ser germana d'un addicte; sobre les contradiccions i la culpa. És un exercici d'honestedat cruíssim, que ha hagut de ser difícil no només d'afrontar, sinó també d'exposar. En moments he trobat a faltar una mirada al germà; algun intent de desxifrar-lo. De vegades sembla que s'hi aproxima, però de seguida vira cap a una anècdota familiar o ho interromp qualsevol altra reflexió, evitant aprofundir-hi. Però, de nou, aquest no és un llibre sobre el germà.

[Helena Vallve · Rating 5 out of 5]

M’ha deixat bastant tocada perquè empatatitzo moltíssim amb la història, com a germana també. Però alhora m’ha alleugerit i reconfortat la manera en com ho narra i explica la Natza, mai sense deixar l’humor de banda ❤️

[Queralt Alonso Sales · Rating 5 out of 5]

La balança perfecta entre ironia, pedagogia i ràbia.

[Carol DR · Rating 5 out of 5]

Es que no sé ni què dir. Com a germana petita d'un politoxicòman, adicte a l'alcohol, als porros, a la cocaïna i ves a saber a qué més, aquest llibre m'ha destrossat tant com m'ha sanat. Tot i no haver viscut la drogoaddicció a l'heroïna del meu germà hi han paràgrafs, frases, que m'han ressonat tant que semblaven ja esculpides a la meva pròpia vivència també. Les llàgrimes, la por, les decepcions, els robatoris i el dolor...que va sumant i pesant en els meus records d'infantesa i d'adolescència. Desitjar que es mori. Una i una altre vegada. Tot i entendre'l, tot i els anys i l'esforç que fas per entendre'l. I ell, el mirall on m'hi veuré tantes vegades, fins que jo em mori també algun dia, perquè tenim els mateixos ulls i a vegades sento que m'apropo massa al seu món, del que ja no en vull saber res més. També ell encara es resisteix a desaparèixer, però fa temps que vaig desistir en ser-hi a la seva vida quan sempre m'ha fet fora a patades, a mi i a tothom qui l'ha estimat. Sovint penso que aquesta serà la única manera que ens retrobem, al tanatori. És segur que l'autora no llegeixi mai això però, gràcies Natza.

[Marta · Rating 4 out of 5]

Una lectura dura, y a la vez amena, para entender el contexto de la heroína en la España de los 80 desde la mirada de la hermana de un adicto. Habla del impacto de la adicción en toda la familia, la culpa, la rabia y el silencio....
«Érem una família diàspora. Semblava que ser a casa, o a prop, ens cremava. Ara que em tocava a mi refugiar-me nord enllà pensava si tots ho havíem fet per fugir del que a casa no podíem afrontar.»

[Maria Farré Aguilera · Rating 5 out of 5]

Papa ❤️‍🩹

[Ariadna · Rating 4 out of 5]

amb quina sensibilitat escrius ai

[Raquel Casals Bolsa · Rating 5 out of 5]

Un llibre que abraces quan te l'acabes.

[Karina Peraza · Rating 5 out of 5]

Termino la lectura con los ojos llorosos y el corazón blando. Y sin darme cuenta estoy acariciando el libro y sospecho que es una forma de intentar consolar a esa niña y a tantas niñas.

Una historia brutal que no busca la redención o el aprendizaje, donde no hay caminos de superación. Solo verdad y lucha.

[Beans · Rating 4 out of 5]

Un abocador de sentiments. Zero racional, poc ordenat, un relat perfecte del que sent una germana veient el seu germà morir-se.

[Pol Arnaiz · Rating 5 out of 5]

brutalment sincer

[Andrea Pascual · Rating 1 out of 5]

Imposible de leer por como esta escrito parece que tiene disnea de esfuerzo

[Pablo · Rating 4 out of 5]

❤️‍🩹

[Laia Vives · Rating 4 out of 5]

Le llegit amb calma, pas a pas. M’ha portat a molts moments viscuts a les places de la meva ciutat i sobretot del meu barri, on anaven desfilant tot de germans d’algú, i sovint algú a qui coneixies. Que poc se’n parlava, que poc se’n ha parlat i que poc se’n parla. Com una crosta que millor no tocar fins que caigui sola.
Recordo veure alguns dels alumnes mes grans de l’escola al cap fins anys desfilant per la plaça … però ben bé ja no eren ells…

[Ana Lorda]

Recuerdos de una niña que creció con un hermano drogodependiente de la heroína. La estructura es muy fragmentaria, con reflexiones y datos aleatorios que te sacan constantemente de la lectura. El tema es interesante pero creo que se podría haber desarrollado de otra manera.

[Núria Múnera i Pascual · Rating 3 out of 5]

Un llibre que parla de la relació que va tenir amb el seu germà i la drogoaddicció que va afectar tota la família. No és un llibre sobre la heroïna ni la SIDA, però hi són presents en els contextos que ens va presentant l'autora. El llibre està format per capítols molt curtets i ràpids de llegir, on en cadascun d'ells és tracta un moment de la vida de la Natza que relaciona amb quelcom que li recorda el seu germà. Es llegeix bé i és amè però m'hagués agradat més que profunditzés en tota la temàtica de les drogues i el VIH.

[Margalida Simonet · Rating 4 out of 5]

Seguesc a Natza Farré al diari Ara; m’encanten els seus articles, la prosa, la ironia, la mirada cap a les “petites” coses ( no en importància, sinó en el sentit de la intrahistòria unamuniana)… Per això me feia il.lusió llegir aquest llibre sobre la seva història particular, no dic “familiar” perquè és ella la que s’exposa totalment al llibre, sense filtres, amb una sinceritat absoluta que la lectora agraeix…

M’hi he vist reflectida en aquesta història, tot i no tenir un germà heroïnòman… quatre germanes, nascudes entre el 64 i el 72 ( com Farré), família de classe mitjana, patrons fets amb la revista “Burda”, crits, rialles i plors a una casa on es parlava molt… però on també hi havia silencis i temes que defugien…

He rigut amb el llibre i també me n’he donat de la sort que hem tengut de no haver de sentir el que la Natza Farré explica amb tanta força:

“Es triga molts anys a superar el teu sentiment de culpa doble, la culpa de no poder fer res i la culpa d’odiar-lo”

[Dídac Puig · Rating 4 out of 5]

Pell de gallina amb les vivències i sentiments oposats que explica de la vida al costat d’un drogoaddicte, que, per desgràcia, també m’ha tocat viure. Llàstima que és una mica caòtic i costa seguir el fil

[Gemma Peris Marin · Rating 5 out of 5]

Després de treballar uns mesos en addiccions, aquest llibre ha sigut per a mi una forma completament diferent d’apropar-m’hi. Després d’haver tractat d’entendre tantes vegades les persones que les pateixen, m’ha fet mirar també cap a la gent que ha compartit el seu camí. M’ha agradat perquè posa veu a una part de la història que sovint queda en segon pla.

[Lola · Rating 4 out of 5]

"Pensem que un dia, aviat o no, podrem estar junts, asseguts, explicant-nos moltes coses que ara no escrivim i que potser no escriurem mai.

Es pot escriure l'enyorança d'abraçar-te?"

[Sara Vilà · Rating 5 out of 5]

cal llegir-lo!
no te desperdici, audaç i valent com la mateixa escriptora

[Oriol · Rating 5 out of 5]

“Hauríem de trobar una altra manera com veiem esdeviniments del passat que perviuen dins nostre”

Natza Farré

[Marta Luque · Rating 4 out of 5]

“El silenci és molt sorollós i fa bola, i la bola es fa gran i explota”

[Manel Cano · Rating 4.5 out of 5]

Capítols curts, fàcil de lllegir. Però contingut dur.

[anaiss · Rating 4 out of 5]

A veces decimos adiós, pero no sabemos que será la última vez que lo hagamos. A veces, decimos adiós porque las circunstancias nos obligan a pronunciar estas palabras a una persona que pese a su presencia se distancia, es silencio, es muerte pese a estar rodeado de vida, antes de morir.

Las personas drogodependientes son personas "enfermas", que atribuyen a una sustancia el atributos de heroínas, quien le salvará de su propia vida, sin excepción, de todo lo que va mal y bien. Se atan a esta aunque esto suponga romper los lazos familiares, rasgando su piel para crear agujeros en las muñecas, y así, acabar de bordar su vida a la heroína, su mirada se consume, sus palabras se entrabancan, para que todo acabe en silencio, para que todo acabe con un adiós.

[Mercè · Rating 4.5 out of 5]

M'ha agradat molt. Potser perquè és un retrat de la meva infantesa (sense germà heroïnòman), perquè reflexiona sobre experiències també viscudes, perquè és interessant, punyent, honest, ... Està escrit amb "una lucidesa que no demana permís, una tendresa que no es disfressa de sentimentalisme i una ironía que funciona com a mecanisme de supervivència" No només té coses a dir, sinó que sap com dir-les.
Al marge dels resorts íntims, parla d'una generació "adormida" per la droga. Fora de combat. Em pregunto com hauria estat la Transició sense això... I si el fet que torni no és una altra maniobra dels poders fàctics.
I una altra qüestió: decisions ideològiques dels pares que els fillxs no comprenen ni comparteixen. Ens hem de sentir decepcionats? Ells es senten superiors?

[Laia · Rating 2 out of 5]

M’esperava una altra cosa i segurament per això no m’ha agradat. És cru, directe i sincer, però alhora tinc la sensació que no ha aprofundit en res: ni en la drogaddicció, ni en la relació amb el seu germà, ni en la sida, ni en cap dels temes que aborda el llibre.

[Sinistre · Rating 3 out of 5]

Tot i ser un exercici d'honestedat, la Natza no perd els estreps ni ho dona tot. No és fosc, ni ple de ràbia (encara que digui que sí i a vegades s'hi acosti, sobretot al final), sinò més aviat contingut o refrenat.

Com han dit alguns comentaris, no acaba d'endinsar-se en res. Quan una anècdota esdevé interessant, la mateixa narradora es desvia en alguns pensaments o situacions. Podem entendre que és perquè li dol, o perquè és massa personal, però és al que es ve.

Tot i axí no crec que sigui un mal llibre, però no és per algú edgy i acostumat a la misèria com jo. I ja és més del que una persona s'hagués atrevit a fer, esbudellar-se d'aquesta manera.

PD: On veu la gent que és divertit? lol. Suposo que és la mateixa gent que creu que dir que la Renfe és can pixa i rellisca és un acudit boníssim.

[Cris Tiik · Rating 5 out of 5]

Un relat punyent on la Natza dissecciona les seves vivències com a germana d’un drogoaddicte. Des del més pur dia a dia, fins a lo trascendental.
Un últim adeu que li serveix de clausura d’un dol llarg i feixuc.

“Les mudances tenen un impacte emocional molt fort. Tanquem una vida i en comencem una altra. Vivim un dol, una separació, ens acomiadem d’unes rutines i d’un paisatge, d’unes escales que s’enfilen i d’una bústia que s’encalla. Els petons es queden a l’ascensor. A les caixes hi posem objectes que teníem convenientment desats i que, de cop, com un corrent d’aire, ens tornen als llocs on vam ser. On volem tornar i on ja no podrem tornar encara que volguéssim. Quan desapareixen les últimes caixes i només queda un espai buit on abans hi ha hagut festes, ruptures, sexe, converses, nits llargues i dies eterns, tempestes, roba estesa, plats trencats, llàgrimes i carícies, el buit el notem per dintre, mentre s’estén la sensació estranyíssima d’haver desposseït de vida un temple que la conservava. El so de les habitacions canvia i les marques de les parets s’esborraran amb una mà de pintura després dels anys que han trigat a fer-se.”

[Massallibrespendents · Rating 3 out of 5]

Visió tendra, dolça, melancòlica, sincera, però també punyent i amb el punt irònic que caracteritza a l’autora, sobre la seva experiència com a germana petita d’un drogaddicte. Tot un retrat familiar i d’una època.

Conec sobretot a la Natza Farré de les seves aparicions radiofòniques, en un programa d’humor de RAC1. Per això, em va generar molta curiositat aquesta visió desconeguda de la vida d’una persona que, pel seu to vital, quan parla, sembla que tot a la vida li somriu.

En aquest llibre ens obrirà les portes de certes intimitats familiars, de moltes de les seves inseguretats, de les seves pors, de coses que no tornaria a fer, de coses que els altres pensen que mai seria capaç de fer, amb una franquesa molt lloable i que, ben segur, deu haver estat més difícil d’expressar que els seus habituals comentaris atrevits i càustics.

El llibre es desenvolupa al voltant de la vida, fins que va morir, d’un dels seus germans, que va caure a la dependència de les drogues als anys vuitanta. Un fet que, malauradament, era prou habitual a l’època, i que es vivia en un silenci conegut per tot el veïnat i com una vergonya familiar.

Però no és un relat morbós. No hi ha detalls escabrosos, sinó que, prenent com a eix central la figura del germà, ens mostra els efectes d’aquesta malaltia en un procés de dolor familiar i personal, la pressió psicològica en els seus membres i la dependència que generen les necessitats del malalt.

Una narració feta molt amb frases curtes, colpidores i amb un pessic d'humor. Amb un vocabulari ric i molt expressiu. Amb la paraula justa al lloc just. Jo, que soc un lector ràpid, en aquesta ocasió he hagut d’alentir el meu ritme per gaudir de l’eloqüència que reflecteix.

Recomanable. No diré per sort, perquè estic segur que a tots dos ens agradaria tenir alguns anys menys, però l’autora és d’una edat molt semblant a la meva. En aquest llibre m’ha fet recordar molts fets oblidats de la meva infantesa i adolescència. Tot un exercici de nostàlgia.