Vicent Andrés Estellés presenta a Llibre de meravelles una visió real entre crua i meravellosa del seu país en una època molt concreta de la vida del poeta: la guerra i la dura postguerra. És un recorregut per la València que el poeta ha conegut, amb noms i llocs coneguts per tothom, per la gent del poble, sobretot, perquè ell, amb la seva poesia, vol arribar a aquest poble, vol arribar a ser poble. Les coses petites de cada dia, tan importants, els racons amagats, els secrets prohibits... València.
Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta Nord, 4 de setembre del 1924 - València, 27 de març del 1993) va ser un periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en valencià, la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia catalana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
***
Vicent Andrés Estellés fue un periodista y poeta español. Está considerado como uno de los principales renovadores de la poesía contemporánea en valenciano, con un papel similar al que tuvieron en otras épocas Ausiàs March y Joan Roís de Corella.
El millor valencià que hem tingut. Un retracte periodístic admirable en forma poètica de la realitat del "poeta del poble". Tot inspiració. Un viatge per l'amor i el desamor, per la guerra i la postguerra, per València i Burjassot. En definitiva, per la mort... i per la vida.
M'he empatxat de València perquè això de llegir poesia per encàrrec és realment difícil de manegar, però crec que ja he trobat l'estratègia. El poemari es llegeix tot sencer, és una unitat, m'agrada trobar-hi lligams i repeticions (de vegades fins i tot massa repeticions), però hi ha un grapat de poemes que són meus, no del llibre; poemes que no s'acabaran mai i que em penso que els he de guardar d'alguna manera, mostra d'aquests anys i record de mi mateixa a través de la poesia d'altri. Això sona entre molt pedant i molt egocèntric, però ho sento així.
Tribut a la meva adolescència obrint pas. Cal llegir-lo per entendre les canços d'ska. Frivolitats a banda és poesia maca sobre la terra, l'amor, l'amistat i la quotidianitat i jo no soc ningú per opinar d'un llibre tan mític lol
La poesia d'Estellés és pàtria, resistència, amor, quotidianitat i humor. És impossible no sentir-se interpel·lat; jo no he viscut cap guerra ni cap amor a València, però l'estil directe i repetitiu d'aquests poemes em fan sentir com si ho hagués fet.
Dit això, l'ús de repeticions (anàfores, epífores, alteracions, anadiplosis...) se'm fa bola en bastants poemes. Especialment al principi, comença sent massa intens. Potser a la llarga ja m'hi he acostumat i per això he gaudit més els últims poemes.
És una obra de lectura obligatòria per: poetes, perroflautes, joves enamorats.
Com a aficionat a la poesia Estellés era un must a la llista, però no crec que hi aprofundeixi més enllà.
Aprofite el 100 d'Estellés per llegir per primera volta un poemari, en este cas el llibre més famós d'Estellés. M'ha agradat que arreplegue la majoria dels seus poemes més famosos i també les nombroses referències a carrers i llocs de València ciutat. Els poemes que més m'han agradat han sigut els de la VI part i propietats de la pena. A grans trets, però, no he connectat amb la lectura. La majoria de poemes els llegia sense entendre que deien ni despertant-me cap sentiment o emoció. Trobe que es deu al poc costum que tinc de llegir poesia i ser un gènere que en general mai m'ha atret.
No hi ha major plaer per la lectura que llegir un llibre previament llegit i escrit per altra persona. Aquest llibre es un d'ells, un llibre que sota ser breu et plena el cor, et transporta i transmet tot alló que vius al moment. Valencians i valencianes, amor i estimar. El llibre per a parelles que viuen estimen en valencià.
"Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, [...] Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble"
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses... Així i tot, continuen vigents els versos del grandíssim Estellés. Poesia de fàcil comprensió, de la nostra terra.
“Es trobaran sols al mig de la vida. Com si no hagués existit res abans. Bella és la vida. I ploraran vanament una nit, no entendran res de res en la vida. Bella és la vida. Creixen els fills, creix l'amor, creix la vida. No hi ha per què recelar ni patir. Bella és la vida.”
“No hi hagué en l'antic Regne de València un amor com aquell, com el nostre, la gran fúria de viure.”
“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som barbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i alld. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
“t'agradava la vida com el pa amb oli i sal.”
“Trista, trista València, quina amarga postguerra! Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels durament immutables a la porta dels cines, mentre reivindicaven prades de Garcilaso, marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant, vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica, carregaments de sucre que desapareixien de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, els camions sinistres que duien l'estraperlo.”
“Ah, València, València! Podria dir ben bé: Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua València. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valencians?”
“Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga.”
“Evocava els carrers de València. Pensava València. Mastegava València.”
“Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que d'amor, de ràbia, d'una râbia que funda les dinasties bíbliques, d'una rabia que crea, més que els versos, els pobles. És la rabia d'un poble o la ràbia d'uns pobles creuats de banda a banda pel senyal de la guerra, una vida precària, un amor clandestí, les paraules ocultes cautament als calaixos, tot allò que no fou posible i és possible, i hauria estat posible, però no fou possible, com si únicament ara l'aigua arribàs a l'àtic. No ens podíem besar si no era ocultament, i si no ens sorprenia la Moral d'uniforme i si era a la platja la Moral a cavall. Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius, els hômens que s'han fet grossos en la postguerra. Hem pecat per això, perque no se'ns deixava existir plenament, amar-nos plenament amb aquell impudor que la vida demana, aquell amor capaç de fondre tots els ploms, rebentar les perilles, deixar el món a fosques.”
Quan vaig començar a llegir el poemari (en una etapa personal de devastació per tot el que tenia a veure amb l’amor) el vitalisme dinàmic d’Estellés va connectar paternalment amb mi, com si es tractés d’una guia o un aixopluc temporal.
Del contingut en destaco principalment tres coses. En primer lloc, allò que he anomenat “circularitat vitalista” (l’amor que va i ve, el “tot retorna agrupant-se”…). Des d’un cert nihilisme actiu, el poeta evoca l’amor, la història i la mateixa "fúria de viure” per imprimir en paraules el caos que omple de sentit les nostres vides. Carrega d’emoció i vitalisme uns versos que parlen de l’amargura, la cruesa i la insensibilitat de la mateixa vida (plena d’enyorança, pecats i precarietat), però recorda sovint que es tracta d’un desordre que troba l’equilibri en una espiral (de les històries que fan la història, dels amors que fan l’amor, de les pors i pàtries que passen de pares a fills [“i no entendran res de res en la vida”]…).
En segon lloc, concretament (perquè ja he dit que em va tocar de prop), en destaco la seva personal concepció de l’amor (“tots els amors, l’amor; l’amor, tota la vida”). D’aquell que no és possessiu, però és aferrissadament volgut, donat, animal i salvatge (“i ens tomba en terra els dos”). Que es viu intenssíssimament i es plora per sempre. Del que puja per les cames i t’omple, però, alerta!, i això és el que em va captivar, també aquell que marxa i ens buida per dins (“com si haguéssim mort ja”), i potser torna, altra vegada (“pujant els escalons, tan viu, de dos en dos”).
En tercer lloc, em quedo, com era d’esperar, amb la impregnant politització de la poesia: la guerra i la postguerra, una constant vindicació del País Valencià (carrers, pobles, festes…), l’actualitat internacional (la marxa de Mao, el Vietnam…) o la necessària permissivitat de Déu i la fe.
La forma poètica d’Estellés culmina la mateixa politització que és gairebé inseparable de l’estil senzill i parlat que crea un imaginari mediterrani (del vi, del mar, de la festa, de la parla…) que és molt fàcil fer-te teu.
Personalment, la lectura del poemari ha estat un repte. He intentat, no només aprofundir en la lectura, sinó tractar-la, treballar-la i estudiar-la per poder fer-la meva.
M’angoixava, en certa manera, llegir un poema i poc després no recordar-ne el contingut, per això n’hi ha que potser els he llegit més de quinze vegades. Amb tot, em quedo amb la vitalitat patriòtica d’Estellés “i el [seu] sol deler de viure”.
Qualsevol dia farà vint anys que vaig llegir per primer cop aquesta obra mestra, i fa ja no sé quants que no passen dotze mesos sense que el torne a llegir. Es tracta d'un poemari màgic, que més enllà de la grandassa literària, la qualitat de la glossa, la bellesa que naix, la seua singularitat... més enllà de tot els mèrits i paraules magnes que ha rebut i mereix, és un llibre que remarca com cap altre conec la grandiositat de l'amor, no entés com una força creadora, sinó com un simple fet absurd dins d'un món no sols absurd, sinó trist i fosc, dur per què viure ho és, però en el que s'enlluerna quasi sense avisar per l'amor que roman en un racó amagat, per la màgia de les mans dels amants que violen el decoro en el replà d'una escala de nit o a l'última fila d'un cinema. I ací resideix la meravella màxima d'aquest món tants cops sinistre, tants cops esfereïdor, tants cops desagradable, però excitant i genial, on aquesta sensació de dolçor entesa en una plenitud de possibles, en totes les formes de la tendresa, la sexualitat, el nervi d'esperar la persona amada a una hora convenuda o la calor que creua el pit al mirar als ulls d'algú que et vol, pren una forma poètica i sincera com no he vist mai en cap altre text. I encara no ser important, tot l'escenari és València, i puc dir per haver viscut molts anys que hi ha un abans i un després de llegir la que és l'obra mestra d'Estellés —sé que algun purista dirà que els seus millors poemes es troben en altres poemaris i tindrà raó, però no hi ha cap llibre que com a conjunt aconseguisca el que Llibre de Miravelles. No és una joia; és un testimoni com cap altre conec de la tendresa que pot escalfar i donar raó —que no sentit— al patiment, a la pena... en una paraula: a la vida.
Primer llibre que llig d'Estellés i he de dir que no s'equivoquen quan el defineixen com al "poeta del poble". M'ha semblat bastant accessible i hi ha hagut poemes que parlen de mi. Em recorden fets o sentiments que he viscut i d'altres que m'he imaginat. Poesia narrativa podríem dir.
Tot i no veure un sentit clar en l'ordre en què està compost, el llibre és un goig.
También me lo he leído por el cole y la verdad, me interesa la vida de Vicent y las cosas que define ya que estoy bastante de acuerdo con su opinión ya que además es valenciano , aunque el libro, que también es poesía no me haya llegado como otros.
Es posiblemente su mejor poemario al menos, el más completo en cuanto a su visión de la vida (amor, amistades, historia, tragedia, cotidianidad, etc.) Posiblemente una lectura que todo el mundo haya hecho. Pero, si lo hiciste y no te convenció repítela con calma y si no lo hiciste; hazlo.
Preciós, preciós i preciós. Versos carregats de sentiments que m'emocionen cada vegada. Agraïsc la sort de poder llegir-lo en valencià. Tribut a València, a l'amor, al record, crònica de la guerra. Recomane a qualsevol que llisca al menys un poema.
No me gusta nada la poesía, el autor tiene un estilo muy propio y hay algunos poemas interesantes, pero en general El libro y los poemarios no son lo mío.