13 de maig de 2018
Guerra i societat en l’època moderna
Ressenya: Un tiempo de guerra. Una historia alternativa de Europa 1450-1700 de Lauro Martines
En aquest llibre l’historiador Lauro Martines presenta una visió alternativa de la història de la guerra a Europa, tal i com indica el seu subtítol. La intenció principal és desviar la mirada més tradicional i centrar-se en una perspectiva més social, fins i tot, es podria dir que és un intent de fer un exercici d’història des de baix. L’autor vol capturar l’experiència de la guerra a través dels que en patien les conseqüències més directes, és a dir, les classes populars, on inclourà tant camperols, com la gent de ciutat, els propis soldats o la corrua de personatges que seguien els exèrcits per tot el vell continent. Però abans d’entrar de ple en el contingut de l’obra i les qüestions que planteja, seria bo traçar la trajectòria de l’autor i veure com aquest llibre encaixa en tota la seva producció bibliogràfica.
Lauro Martines és originari de Chicago i va ser professor d’història europea a la Universitat de California. Els seus treballs s’han centrat en l’època del Renaixement i en el món italià en especial, convertint-lo en un autor de certa rellevància en el seu camp d’estudi. Entre les seves obres més destacables hi ha Fire in the city: Savonarola and the struggle for renaissance Florence, April Blood: Florence and the plot against the medici o Power and Imagination: City-States in Renaissance Italy. El llibre que ocupa aquesta ressenya escapa una mica aquest enquadrament, ja que s’expandeix cronològica i geogràficament al tractar la guerra a tota Europa al llarg de quasi bé tota l’època moderna i, a més a més, planteja un enfocament i una metodologia diferents als que l’autor sol recorre.
Pel que fa al contingut de l’obra, Martines opta per encarar la seva tasca a través d’una estructura de trencaclosques. Desconstrueix el fenomen de la guerra a l‘Europa moderna i l’aborda a través de l’estudi dels diferents elements que el composen. Utilitzarà constantment exemples i anècdotes per cada cas d’estudi. Això ja es pot veure a les primeres pàgines del llibre, on estableix un quadre general de la realitat bèl·lica presentant una multitud de casos concrets, com l’enfrontament de Florencia contra Pisa el 1406 o les
memòries de l’oficial Blaise de Monluc. Aquest model serà les vies sobre les que circula tota l’obra.
Un cop establert el seu plantejament, Martines estudia una gran varietat d’aspectes del món militar. Comença parlant dels que es poden considerar els grans protagonistes, és a dir, els soldats, dels quals relata com se’ls percebia com la pitjor casta de la societat. Aquí construeix la imatge terrible del que eren els exèrcits, als que la població veia com acumulacions de malalties, gana, maltractament per part dels oficials, ferides greus i mort. En relació a aquest aspecte, Martines també explica els sistemes de reclutament i acantonament, que molts cops acabaven sent forçosos i generaven una gran quantitat de conflictes i tensions, com la revolta que hi va haver a Catalunya el 1640. També narra com els reclutadors veien l’exèrcit com una forma de fer negoci i com els soldats quasi bé mai acabaven rebent les seves pagues, fet que, altra vegada, tornava a desencadenar motins i rebel·lions.
Seguidament entra en els temes dels saquejos i setges de ciutats, els quals van donar lloc als episodis més sagnants i cruents de la guerra. Això ho explicarà través dels exemples dels saquejos de Brescia, Anvers i Magdeburg i els setges de Siena, Sancerre, París i Augsburg. Martines mostrarà els horrors pels que passaran les víctimes, que veuran les seves ciutats incendiades, desballestades i, fins i tot, al límit de la desaparició. Explica com els morts s’acumulaven als carrers i com la fam s’apoderava de les ciutats, donant moments d’autèntica desesperació en els que es van menjar sopes de teles de cuir, del paper de llibres o dels ossos dels morts. També relata les ocasions més extremes on es van arribar a donar casos de canibalisme. Un altre aspecte era el de les boques inútils, tots aquells ciutadans que no es consideraven essencials per a les ciutats i als que es feien fora un cop s’havien acabat les racions.
Les atrocitats també venien de la soldadesca, que un cop entrava a la ciutat cometia tota mena de crims contra la població i la saquejava durant dies, en la recerca del preuat botí. Respecte als atacants, també remarca com acabaven amb els recursos de tota la zona que rodejava la urbs, que deixaven completament erma.
Per altra banda, Martines també dedica un episodi al món rural, el qual no rebia un tracte diferent al de les ciutats. Quan un exèrcit passava pels petits pobles camperols, aquests veien com els seus recursos desapareixien i es quedaven sense aliments. Les provisions
acumulades, els animals i les llavors per a la següent collita eren requisats, deixant a la població en una situació d’extrema pobresa.
La pròpia figura de l’exèrcit té el seu episodi dedicat, en el que es mostra com la situació allà era igual o encara pitjor. Martines il·lustra com el soldat ras sempre mancava de l’aprovisionament necessari i com els reis els enviaven a fer la guerra comptant en que ja adquiririen el necessari de les zones conquerides. Al caos de la intendència afegeix el paper clau que tenien les dones, nens i altres individus que seguien a cada formació militar en la seva campanya. Aquest grup, força gran, es va mostrar totalment indispensable, ja que molts cops ajudava a l’aprovisionament i també mantenia la moral alta de la soldadesca.
L’autor mostra com els exèrcits eren verdaderes ciutats ambulants que s’anaven movent per tot el continent i ho anaven desolant tot al seu pas.
Arribant al final, Martines dedica un capítol a parlar del paper de la religió a la guerra, que molts cops servia com a un motor moral i justificador del que s’estava fent, ja que d’alguna forma s’havia de donar algun sentit a la misèria per la que passava la població al llarg d’un conflicte.
A l’últim episodi l’autor es centra en el finançament de la guerra, que suposava un cost enorme per qualsevol Estat que si vulgues involucrar. Aquí Martines s’acobla a les teories més recents de la historiografia moderna i parla de l’establiment de l’Estat modern a través de la recaptació d’impostos i la instauració d’una administració, la qual serà essencial per poder armar els grans exèrcits necessaris per a les campanyes. Bàsicament, es suma a com a un defensor més de l’anomenat Estat fiscal-militar, al que fa menció directa i el qual s’enfronta a les hipòtesis més tradicionals de l’absolutisme.
Veient el contingut del llibre, s’ha de dir que a nivell de nous coneixements no fa una gran aportació, ja que tot el que s’explica es prou conegut i està treballat en les diferents obres que tracten el període, les quals l’autor cita amb profusió. El que és més rellevant és l’enfocament que decideix prendre l’autor, el qual ofereix una forma d’afrontar la qüestió de la guerra des d’un angle diferent, que allunya grans polítiques i estadístiques i apropa la realitat de la gent corrent, que al cap i a la fi no deixa de ser la víctima del procés històric.
Ara bé, l’obra de Martines planteja un seguit de problemes de certa gravetat. En primer lloc, al final del capítol introductori l’autor fa una crítica als historiadors i diu que no saben com treballar el sofriment de la guerra i que només l’enfoquen des d’un punt de vista tècnic, allunyat de la gent i el factor humà. Això ja genera certa reticència, ja que el fet de que la resta d’historiadors no tinguin interès en tractar el tema, no és motiu per desestimar la seva obra. A part d’aquesta crítica innecessària, també cal dir que una aportació innovadora no ha d’implicar desestimar les anteriors, moltes vegades simplement són l’ampliació del coneixement sobre un camp d’estudi.
Dintre d’aquest mateix fragment, l’autor escriu una sentència final que demostra de forma molt clara un posicionament força subjectiu respecte la història i que fa trontollar el que vulgui plantejar a continuació. La frase diu: “En su anàlisis, los historiadores también deberían tomar una postura determinada cuando se abordan cuestiones relativas al bien y al mal”. Aquí el que està implicant és que els historiadors haurien d’aplicar judicis de valor sobre tot el que estan estudiant, fet que presenta bastants problemes. La feina de l’investigador és reconstruir la realitat de la forma més fidedigne possible, jutjar-la és una tasca que hauria de venir desprès i que no té perquè ser el seu objectiu principal o un objectiu en si mateix. Aquesta postura provocarà que l’obra estigui marcada per una clara pinzellada de moralisme que no aporta res al debat historiogràfic.
Al final del setè capítol hi torna a haver una menció a la implicació ètica que han de tenir historiadors i també parla de “l’objectivitat fantasmagòrica” que persegueixen. Aquesta insistència dilueix en força mesura el propòsit del llibre, que acaba sent una col·lecció d’exemples de violència extrema i de situacions de patiment desesperat en diferents conflictes. Normalment es veu com tria els casos més terribles, com poden ser els que acaben en canibalisme, per tal de reforçar la narrativa moral que planteja al principi de l’obra. Amb tot, es va veient la configuració d’un biaix, amb el que l’autor compromet la representació d’una realitat històrica a les seva ètica personal. A més a més, això moltes vegades es tradueix en generalitzacions a partir dels exemples concrets, les quals utilitza per aplicar la seva moral a tota la societat europea de l’època moderna.
Pel que fa al recull dels passatges, l’autor compleix la seva feina i el retrat que crea és prou acurat i versemblant, a més està recolzat per les fonts i cites dels grans experts en el camp de la història militar com Geoffrey Parker, Jeremy Black o David Parrot, entre molts d’altres. El punt, però, és que no és res més que això: un recull d’històries. Presentar una corrua d’esdeveniments amb el simple objectiu de jutjar-ne la seva ètica i moral no és una
gran aportació. Martines es queda en aquest nivell tant superficial i profunditza molt poc. Al llarg del llibre s’aixequen una multitud de preguntes sobre el que s’està explicant i mai se’ls hi dona cap mena de resposta. L’autor no aborda la possibilitat de fer un anàlisi de la violència, els seus orígens, quanta part era fruit de la pròpia societat, quines eren les motivacions que hi havia al darrere, ni les actituds que prenien els que n’eren víctimes. Tampoc es fan valoracions comparatives entre les diferents zones i moments on es donaven els diferents episodis d’horror, fet que aportaria més detall i ajudaria a evitar les generalitzacions mencionades.
Finalment, el que queda és un llibre que descriu els detalls més escabrosos de la guerra amb l’objectiu de mostrar-ne el sofriment i les seves víctimes. Però aquestaa mirada cap a baix només es queda en això: una mirada, ja que en cap moment es fa un estudi en profunditat i analític.
Lauro Martines critica al món acadèmic per tractar la història de la guerra des del punt de vista de l’alta política, l’estratègia i les xifres, deixant a les víctimes de banda. Però en el seu intent d’acostar-s’hi no fa res més que explicar-ne les desgràcies més cridaneres, en lloc de donar-los les explicacions i la dedicació acadèmica que realment es mereixen.