What do you think?
Rate this book


De gran, en Zezé vol ser poeta i dur corbatí, però de moment és un nen brasiler de cinc anys que s’obre a la vida. A casa seva és un trapella que no para de fer malifetes i que només rep retrets i clatellots; a l’escola és un àngel amb un cor d’or i una imaginació desbordant que té encantada la seva mestra. Però per a un nen com ell, intel•ligent i sensible, créixer en el si d’una família pobra no sempre és fàcil; quan està trist, Zezé busca refugi en el seu amic Minguinho, un arbret de taronja llima, amb el qual comparteix tots els seus secrets, i en el Portuguès, amo del cotxe més bonic del barri.
Publicada per primer cop l’any 1968, La meva planta de taronja llima és la història emocionant d’un nen a qui la vida el farà adult precoçment. En aquest novel•la, José Mauro de Vasconcelos va recrear els seus records d’infantesa al barri carioca de Bangú amb un lirisme i una tendresa que van captivar els lectors des de la seva aparició i que l’han convertit en un dels llibres més llegits de la literatura brasilera contemporània.
BiografIa de l'autorJosé Mauro de Vasconcelos va néixer a Bangú (Brasil) el 26 de febrer del 1920. Fill d’una família molt pobra, la seva mare era índia i el seu pare, portuguès. Tot i que va estudiar dos anys de Medicina a Natal, durant la seva joventut va exercir els oficis més diversos: entrenador de boxejadors, jornaler en una hisenda, pescador o cambrer. Des de ben jove va interessar-se per la condició dels més oprimits, com els indis, els garimpeiros o els treballadors de les hisendes, experiències que més tard traslladaria a les seves obres. A partir del seu debut literari el 1945 amb Banana Branca, va combinar les tasques literàries amb la seva carrera cinematogràfica (va ser actor i guionista).
La seva obra beu de la narrativa popular brasilera transmesa de forma oral i està marcada pel respecte profund i admiració per la natura i una mirada compassiva cap als més desafavorits. És autor d’una vintena de llibres de narrativa entre els quals destaquen: Rosinha, minha canoa (1962), Coração de vidro (1964), O veleiro de cristal (1973), Vamos aquecer o sol (1974) i, sobretot, La meva planta de taronja llima (1968), que el va convertir en un dels autors més populars de la literatura brasilera del segle XX. Va morir a São Paulo l’any 1984.
Crítiques«Un clàssic de la novel•la d’aprenentatge llatinoamericana que va conjugar com cap altra la cruesa de la situació social del continent amb la ingenuïtat, el lirisme i la tendresa de la infantesa» Matías Néspolo (El Mundo)
«La meva planta de taronja llima és un document social i un estudi psicològic que sona com una cançó i en el qual hi ha una realitat intensa i per això també tendresa i amor» Euclides Marques Andrade
124 pages, Kindle Edition
First published January 1, 1968
With a start, I scrambled up and stared at the little tree. It was strange because I always talked to everything, but I thought it was the little bird inside me that made everything talk back.
‘But can you really talk?
‘Can’t you hear me?’
And it gave a little chuckle. I almost screamed and ran away. But curiosity kept me there.
‘How do you talk?’
‘Trees talk with everything. With their leaves, their branches, their roots. Want to see? Place your ear here on my trunk and you’ll hear my heartbeat.’
I hesitated a moment, but seeing its size, my fear dissipated. I pressed my ear to its trunk and heard a faraway tick… tick…
First I stopped at the church and took a look at the saints. I felt a little scared seeing the still statues, surrounded by candles. The winking candles made the saints wink too. I wasn’t sure if it would be nice to be a saint and have to be really still all the time.
Gran had once said that happiness is a ‘sun shining in your heart’. And that the sun lit up everything with happiness. If it was true, the sun in my heart made everything beautiful.

“Giờ đây tôi đã thực sự biết đau đớn là gì. Đau đớn không phải là bị đánh đến bất tỉnh. Đau đớn không phải là bị một mảnh thủy tinh cứa rách chân phải khâu nhiều mũi ở hiệu thuốc. Đau đớn là thế này đây: toàn bộ trái tim tôi nhức nhối, và tôi phải mang nó xuống mồ.”