El descrèdit de la realitat està format per mirades breus als diferents moments de la història de l’art amb el desig d’entendre les relacions entre les tendències de la pintura occidental i la realitat. Tanmateix, Fuster en va més enllà, ja que, entre les reflexions més purament artístiques, desgrana pensaments filosòfics, observacions sobre els hàbits socials i les doctrines religioses.
Joan Fuster va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent, la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista valencià més important del segle XX.
Potser Fuster va més enllà de la meva comprensió sobre història de l'art i sobre llenguatge, però no he entès un borrall del que explica en aquest llibre. Potser és que la carrera no m'ha servit de res i sóc tontíssima, o potser aquest home es va flipar més que Joyce amb l'Ulysses. Potser aquest assaig està sobrevalorat, o potser això és el que diem els subnormals que no entenem els llibres que llegim. L'únic del que no dubto és que m'ha semblat avorridíssim i que odio profundament aquest senyor.
Davant d’un estupefacte mestre Cimabue, el Giotto, pastoret, jovenet, dibuixa una ovella sobre una pedra. Amb aquest acte icònic comença la gran obra de Vasari, i també aquest assaig deliciós del gran escriptor valencià Joan Fuster. D’aquesta plasmació de la realitat del trecento hem arribat, en el curs de sis segles, al món de l’art abstracte. Com explicar aquest camí? En El Descrèditde la Realitat Fuster presenta la tesi que les diverses fases de la pintura occidental mostren una progressiva desacreditació del món extern, sensible, de la realitat. Amb l’advent de l’humanisme aquesta realitat perd la seva aura divina i es troba reduït a pur material. L’artista mira el món de maneres diferents: com a miscel.lània d’objectes al segle XVII, o com una escena trivial i teatral al XVIII. Pels impressionistes el món es dissol en una sèrie d’efectes de llum efímeres I diàfanes, mentre que pels cubistes la geometría expressiva és un ressó llunyà de la realitat fugissera. Finalment, i inevitablement, la realitat sensible desapareix del tot en l’art abstracte – un art que preocupa Fuster per la seva incapacitat, com ell ho veu, de comunicar. El llibre conclou amb una consideració de la ressorgiment de l’art figuratiu.
El Descrèdit de la Realitat és suggestiu i provocador – com hauria de ser un bon assaig – i és evidentment fruit d’una gran cultura i intel.ligència. L’estil és un model de lucidesa, precís i sense pedantería. Per mi, l’interès del llibre rau més en les observacions particulars que en l’argument general que, de vegades, em semblava una mica forçat. En una pàgina, Fuster va a l’essència d’un Goya o un Miró i ens estimula a mirar amb ulls nous.
Aquesta edició porta una Introducció substancial de Romà de la Calle, qui descriu l’entorn cultural dels anys 50 a València (el llibre es publicà al 1955), i explica el camp filosòfic en el qual Fuster ha ficat el peu. Una lectura estimuladora, de la seva época pero alhora d’interès perenni, recomanada a tots qui vulguin mirar les arts plàstiques I reflexionar sobre el seu significat.
The title says it all: the discrediting of reality. Fuster, the great Valencian essayist, turns his skeptical intelligence toward the instability of what we call the real—and finds it wanting.
This isn't philosophy in the systematic sense. Fuster works through aphorism, digression, ironic observation. He circles his subjects rather than pinning them down. The prose is dense but never pedantic, learned but never showy. You feel a mind at work rather than a lecture being delivered.
For readers trained on weird fiction and its philosophical cousins, Fuster resonates unexpectedly. His "discredited reality" isn't Ligotti's cosmic pessimism, but there's a family resemblance—a shared suspicion that the world we take for granted is thinner than we'd like to believe.
Written in Catalan/Valencian, I don’t know if it has been translated, but Fuster deserves translation and wider recognition. Until then, those who can read him have access to one of 20th-century Europe's sharpest essayistic minds.