Employing the unmatched lyrical inventiveness and range that have made him recognized as Spain's most distinguished poet, Gimferrer has composed a paean to vanished artistic grandeur, suggesting the fragility of the line dividing the real from imagined: Whatever the eye can see dissolves into a tapestry of prose woven of light and shadow.
Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor i crític literari. Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i molt aviat destaca com a poeta amb les seves primeres obres en castellà: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968). Amb Els miralls (1970) enceta la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. L'any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l'obra Aparicions. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l'aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016). El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008). Com a crític col·labora en diverses publicacions i és autor d'una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.
No sé per què m'esperava una novel·la a l'ús. Però no, es tracta d'una mena d'experiment literari. Una col·lecció d'estampetes. Multitud de capítols curts i inconnexes. I cadascun sense pràcticament cap activitat, només una descripció d'una foto fixa, una situació (o diverses enllaçades en l'espai i el temps), amb uns determinats personatges, més o menys coneguts (hi apareixen Orson Welles, Chaplin, Liszt, Casanova, Henry Miller, Proust...), a més de diverses generacions de la família Fortuny, que fan d'enllaç a la història; potser no tant els personatges, com les seues obres (pictòriques, fotogràfiques i fonamentalment vestits i altres objectes de moda, que sovint usen els altres personatges). I de fons, fonamentalment, Venècia i Paris. Una prosa poètica riquíssima en adjectius, sovint en forma metafòrica, per dur a terme totes eixes descripcions acurades, amb cert encant. Un experiment interessant, per l'estructura, l'atreviment de no haver-hi pràcticament cap acció, i pel treball literari. Però que no fa fàcil mantenir l'interés, ja que no es veu un fil conductor suficientment potent o una història completa, tancada, ni tan sols oberta, al darrere.
An extremely moving mosaic that dances along to the rhythm of history, ebbing and flowing, pausing and jumping, as it brings the reader into a whorl of personages, images, colors, scents, senses, fragrances, absences, and bodies.
In his elegant introduction, Octavio Paz describes the book as akin to a tapestry or film, defined by exquisite and unexpected juxtaposition. There is no narrative to speak of, though it colors in the history between the Belle Époque and the Second World War. Characters, often famous artists and cultural figures, flit in and out. Bouncing off one another and agitating the texture of time and space.
The effect of this book is hard to describe, Gimferrer is a poet and his language is dense and agile, layering word images one on atop another. In some ways it feels like when one breaks out into the day after being cooped up in a drab, claustrophobic environment. Colors are piercing, faces strike and then dissolve, time and space become indistinguishable. This strikes me as not only aesthetically evocative but historically important, shifting our understanding of the relationship of culture to history. In Fortuny, influence, inheritance and connection are perfectly destabilized, moving backwards and forwards, into the future and back through the past, with utter abandon and impunity. This is the role of the artist, to channel what has come, what is coming, and what is to come, or can, into something unified, beautiful, and ultimately, mysterious.
Pedanteria en estat pur. Tones i tones d'adjectivació. Textos barrocs que es limiten a fer descripcions interminables. He aconseguit llegir cinc capítols dels 37 que té la novel·la. Una absoluta pèrdua de temps, fins i tot per als que estan interessats en la vida de Marià Fortuny.