L'any 1898, la vocació artística de Prudenci Bertrana comença a refredar-se i neixen les seves primeres temptatives literàries: breus relats que publicarà en revistes gironines. Tot just un any més tard, escriu la seva primera novel·la, Violeta, que fins avui havia romàs inèdita. Bertrana qualifica l'engendrament de Violeta com «la primera temptativa de suïcidi d’un trist pintor que està tip d'actuar de judes de si mateix i desitja penjar-se». La redacció d'aquesta primera novel·la suposarà un punt d'inflexió decisiu en la biografia de Prudenci Bertrana: el gir definitiu cap a la literatura, que permetrà el sorgiment, tot just set anys més tard, d'una obra cabdal com Josafat. La nova col·lecció Biblioteca Prudenci Bertrana, dirigida per Xavier Pla, es posa com a primer objectiu la recuperació de l'obra novel·lística completa de l'escriptor gironí i té el goig d'inaugurar-se posant a disposició del lector català aquesta novel·la inèdita de Bertrana, amb edició a cura de Guillem Molla i introducció de Glòria Granell.
Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Escriptor modernista. Estudia el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, on s'instal·la definitivament el 1911 i on dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Exerceix de periodista i de professor de pintura. També col·labora a El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. Literàriament es desmarca de les modes de l'època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, considerats de gran qualitat. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills. Les memòries de la seva filla Aurora, que també es dedica a la literatura, contenen nombroses referències del seu pare.
mmh és com la sensació de: hi ha potencial però no s’executa. Se m’ha anat fent pesat però l’he acabat, que és significatiu venint de mi crec. També se m’ha fet molt feixuga la constant imatge d’average noia descrita per un home el 1900, però això també em fa pensar si he d’aprendre a llegir-ho sense la crítica de la mirada actual respecte el passat, i aprendre a q no sem faci pesat. Ns….. que en penseu?? us passa?
Una novel·leta decadentista sobre una jove que mor d'amors per un jove amb el que coincideix en un breu instant. Res de l'altre món, encara que ja destaca l'estil de Bertrana. El que més m'han agradat són les pinzellades de descripcions de Girona.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Una novela que no me ha aportado nada, con una trama muy simple y con una prosa y un estilo casi impecables, porque hay cada pecado en la ortografía que es para mandar a alguien al infierno. Aún así, hay que comprender que cuando se escribió no existía aún una normativa (aunque cuando se editó sí ¬¬), así que casi se puede perdonar. En general, el estilo narrativo es bueno y aunque no haya mucha acción, si lo has empezado, espera al final, porque merece la pena. A pesar de todo, yo no lo recomiendo como lectura normal.