What do you think?
Rate this book
L'últim mono
El narrador d’aquesta novel·la és un pare que es pregunta d’on ve l’atracció del seu fill per l’heroïna. I també un traductor d’ofici que s’ha passat la vida interpretant el que escriuen els altres, i un home feliçment avesat a la solitud. El cataclisme arriba per telèfon quan, al cap de deu anys de "l’últim mono" del fill, la mare anuncia una tercera recaiguda i li demana assistència. Comença un període imprevist, de convivència familiar, que altera tots els costums i obliga el Traductor a interpretar i comprendre no les paraules sinó els fets.
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme
256 pages, Paperback
First published January 1, 2015
80 people want to read
About the author
Lluís Maria Todó
63 books8 followersTodó va cursar filologia francesa a les universitats de Pau, París i Barcelona, on va doctorar-se l'any 1981. Entre 1975 i 1993 també va ser professor de literatura francesa i teoria de la literatura a la mateixa universitat. Des de llavors ha ensenyat traducció literària i literatura francesa a la Universitat Pompeu Fabra. Escriptor d'inspiració proustiana, és conegut i reconegut sobretot per la seva tasca de traductor. Ha signat versions al català de Flaubert, Honoré de Balzac, Michel Tournier i Guy de Maupassant.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 9 of 9 reviews
August 11, 2018
Novel•la escrita en primera persona (serà cent per cent autobiogràfica?) en prosa acurada, a vegades frases massa llargues, quasi paràgrafs. Recorre introspectivament els sentiments i pensaments d’un home d’uns seixanta anys inherents a la seva vida forjada per tres pilars: la seva feina de traductor, les seves parelles sentimentals i l’addicció del seu fill a l’heroïna.
August 1, 2023
M’ha costat, no he pas hagut de fer un esforç, no em maliterpreteu, però si que se m’ha fet avorrit a estones. És força cru, gens engalarnat, i molt sobri. Planer vaja. Tot i parlar d’un tema tan complexe i dolorós, l’explica una mica com des de la prespectiva d’algú que no ha patit realment tot allò, que s’ho mira amb certa distància. Tot i que també entenc que no hagi volgut ser un llibre que busqués desvelar les profunditats del sofirment humà i la incoerència de tot plegat. L’he trobat divertit també, he de dir, però no sembla que ho pretengui. Es tracta d’una descripció de fets, de la manera més justa possible i sengons el parer de l’autor, únic i exclusiu. És molt meticulós, a l’hora d’opinar, i en conseqüència matisa absolutament cada afirmació, de manera que a vegades, tot i no fer-se’m massa pesat, si que em trobava que havia llegit dues línies —o un paràgraf— sense saber ben bé què havia llegit, i al capdevall, era indiferent. És un llibre molt personal em penso, escriu tal com raja. No hi ha un gran final, d’allò que se’n diu emocionant, però si que és agradable.
Tampoc em sento 100% identificat amb el protagonista, ni amb l’època viscuda, però vaja, no tinc fills encara, i per tant tampoc són drogadictes, ja que, vaja, no són res.
M’he anotat alguns dels bars que menciona de manera repetitiva i sistemàtica a llarg de la lectura: el Velódromo, La Principal, el Navarra o Navarres… o el restaurant Can Ponsa. Hi aniré, ves.
Tampoc entenc com carai em van regalar aquest llibre quan tenia 15 anys, recomanació del botiguer que tp se’l devia haver llegit suposo, ka vaja, us puc assegurar que si hagués intentat llegir-me’l llavors, no hauria durat més de dues pàgines.
Li poso dues estrelles, no pas perquè sigui dolent, ja que no ho és, sinó perquè és la meva manera d’avaluar. Pel que fa per mi, és un dos dintre del tipus de llibres que m’agraden, que no vol dir que per algú altre aquest mateix llibre no pugui ser un 4/5 o un 5/5.
Tampoc em sento 100% identificat amb el protagonista, ni amb l’època viscuda, però vaja, no tinc fills encara, i per tant tampoc són drogadictes, ja que, vaja, no són res.
M’he anotat alguns dels bars que menciona de manera repetitiva i sistemàtica a llarg de la lectura: el Velódromo, La Principal, el Navarra o Navarres… o el restaurant Can Ponsa. Hi aniré, ves.
Tampoc entenc com carai em van regalar aquest llibre quan tenia 15 anys, recomanació del botiguer que tp se’l devia haver llegit suposo, ka vaja, us puc assegurar que si hagués intentat llegir-me’l llavors, no hauria durat més de dues pàgines.
Li poso dues estrelles, no pas perquè sigui dolent, ja que no ho és, sinó perquè és la meva manera d’avaluar. Pel que fa per mi, és un dos dintre del tipus de llibres que m’agraden, que no vol dir que per algú altre aquest mateix llibre no pugui ser un 4/5 o un 5/5.
May 25, 2024
“El último mono” es, en esencia, un trampantojo. Un libro disfrazado de novela testimonial, casi minimalista, que esconde detrás un enorme aparamento de técnica y talento literario.
Hay ciertas cosas que considero especialmente difíciles de escribir. Una de ellas es, sin duda, la narración aparentemente espontánea. Los falsos diarios suelen caer en el vicio de recrearse más de lo debido en un estilo que, de normal, sería mucho más sobrio y desprolijo. “El último mono” podría, sin embargo, ser perfectamente el relato directo y testimonial del protagonista que se nos presenta —al parecer, un trasunto del propio autor—, un hombre culto, sereno, acostumbrado a una vida no muy ordenada ni predecible, pero nunca peligrosa (aparentemente). Utilizando la drogadicción de su hijo como hilo conductor, se nos presenta la vida de este hombre: sus parejas, su paternidad, su vida profesional…
Las confesiones de este hombre resultan un ejercicio complejo para el lector. Lograr la empatía con él es difícil, porque la serenidad, casi rayano en frialdad, domina toda su narración. Y, a pesar de ello, no puedes dejar de acompañarle, incluso comprenderle, en su particular penitencia.
A diferencia de lo que ocurre normalmente en este tipo de novelas, pese a lo escabroso de la temática, la lectura se siente limpia y es un libro muy accesible y disfrutable. No escatima en sufrimiento o drama, pero la visión sueve y conformista del protagonista nos protege de golpes excesivamente duros. Barcelona y su mundo flotante también son protagonistas de la novela, aunque imagino que los que conozcan bien la ciudad, o hayan vivido esa época y esos ambientes, lo apreciarán mucho más.
Un libro muy recomendable y diferente, con una voz narrativa única y un trabajo técnico discreto pero nada despreciable.
Hay ciertas cosas que considero especialmente difíciles de escribir. Una de ellas es, sin duda, la narración aparentemente espontánea. Los falsos diarios suelen caer en el vicio de recrearse más de lo debido en un estilo que, de normal, sería mucho más sobrio y desprolijo. “El último mono” podría, sin embargo, ser perfectamente el relato directo y testimonial del protagonista que se nos presenta —al parecer, un trasunto del propio autor—, un hombre culto, sereno, acostumbrado a una vida no muy ordenada ni predecible, pero nunca peligrosa (aparentemente). Utilizando la drogadicción de su hijo como hilo conductor, se nos presenta la vida de este hombre: sus parejas, su paternidad, su vida profesional…
Las confesiones de este hombre resultan un ejercicio complejo para el lector. Lograr la empatía con él es difícil, porque la serenidad, casi rayano en frialdad, domina toda su narración. Y, a pesar de ello, no puedes dejar de acompañarle, incluso comprenderle, en su particular penitencia.
A diferencia de lo que ocurre normalmente en este tipo de novelas, pese a lo escabroso de la temática, la lectura se siente limpia y es un libro muy accesible y disfrutable. No escatima en sufrimiento o drama, pero la visión sueve y conformista del protagonista nos protege de golpes excesivamente duros. Barcelona y su mundo flotante también son protagonistas de la novela, aunque imagino que los que conozcan bien la ciudad, o hayan vivido esa época y esos ambientes, lo apreciarán mucho más.
Un libro muy recomendable y diferente, con una voz narrativa única y un trabajo técnico discreto pero nada despreciable.
April 22, 2020
L'últim mono (Club Editor, 2015) és la desena novel·la de Lluís Maria Todó. És una obra d'una gran maduresa, escrita en primera persona, amb un estil proper i confidencial, en què el narrador fa una crònica del procés de desintoxicació de l'heroïna del fill. El relat rememora els detalls essencials del passat per poder comprendre millor el present, i en aquest anar i venir en el temps, la narració s'omple de reflexions ―Barcelona, la droga, la traducció, la família, la paternitat, les relacions amoroses―, que creen un text dens i magmàtic, un text que atrapa el lector des del primer moment.
Que el protagonista anònim sigui un traductor ―Todó ha fet traduccions excel·lents de Molière, Flaubert o Maupassant―, fa que l'obra contingui anàlisis sobre l'escriptura i sobre la traducció de primera magnitud: ens explica en què consisteix la mala literatura, ens fa qüestionar si és lícit o no que un traductor millori el text original o si hem de ser sempre fidels a la normativa de la llengua. Però potser el que és més interessant de l'obra, a més de l'amor que el pare té pel seu fill, són les reflexions sobre les famílies contemporànies, sobre les relacions després de les relacions, sobre els valors de la família mediterrània o fins a quin punt, d'ençà de Baudelaire o Rimbaud, l'art crida a la destrucció i al silenci. No us el perdeu.
Que el protagonista anònim sigui un traductor ―Todó ha fet traduccions excel·lents de Molière, Flaubert o Maupassant―, fa que l'obra contingui anàlisis sobre l'escriptura i sobre la traducció de primera magnitud: ens explica en què consisteix la mala literatura, ens fa qüestionar si és lícit o no que un traductor millori el text original o si hem de ser sempre fidels a la normativa de la llengua. Però potser el que és més interessant de l'obra, a més de l'amor que el pare té pel seu fill, són les reflexions sobre les famílies contemporànies, sobre les relacions després de les relacions, sobre els valors de la família mediterrània o fins a quin punt, d'ençà de Baudelaire o Rimbaud, l'art crida a la destrucció i al silenci. No us el perdeu.
February 11, 2018
Tres temes recorren el llarg d'aquesta novel·la: la professió de traductor, la família i la droga. Els tres els tracta amb certa perplexitat, i atrapa el lector en fer-ne una novel·la culta amb molta vida.
El protagonista es mou per la Barcelona actual i la del final del franquisme, de Sant Gervasi al Raval. En aquests trajectes agafa un to a "Últimas tardes con Teresa".
El protagonista es mou per la Barcelona actual i la del final del franquisme, de Sant Gervasi al Raval. En aquests trajectes agafa un to a "Últimas tardes con Teresa".
September 13, 2017
molt ben escrit però, tractant-se d'un assumpte de droga i d'un fill, sense ànima.
May 15, 2022
Gran llibre, la història t’atrapa fins a acabar-lo. Molt recomanable.
April 26, 2020
Tot i que sembla que el tema central sigui la heroïna, crec que tracta molt més de la solitud, la família, les noves famílies.
Displaying 1 - 9 of 9 reviews