Edith tiene treinta y nueve años y es una de esas personas que tiene ganas de sentir, vivir y conocer. Siempre ha tenido una relación muy estrecha con su tío Agustín, un venerable anciano que ve pasar los últimos días de su vida desde una residencia. No puede ir a verlo muy a menudo porque vive la vida a contrarreloj, pero se escriben y comparten anhelos, miedos y dudas.
Estic enamorada de les edicions de Comanegra, són una preciositat. Malgrat que el gènere epistolar del llibre no m'ha acabat d'entusiasmar, teixeix una historia familiar que s'enfronta a les incerteses de la vida amb reflexions força personals. Amb les què hi pots més o menys coincidir però igualment invita a pensar una estoneta i a gaudir de les resolucions tot procurant crèixer emocinalment.
Un seguit de cartes entre una dona i el seu oncle que són un reflex dels neguits i les pors de la vida d'avui.
Lectura fàcil amb poca profunditat de reflexió més enllà del que ja coneixem: l'aprofitament de l'ara, la importància de prioritzar-se i la por a tornar a començar.
Quin llibre tan guai. M’encanta com adreça els temes d’una manera subtil però directa. M’he sentit molt identificada malgrat no tenir res a veure amb la protagonista.
Molt recomanable si pareixes d’ansietat o si ets una persona com jo (la qual no té ansietat freqüentment) i simplement vols llegir veritats com catedral.
Es el segundo libro que leo de esta colección 'Emociones'. Mientras que el primero (El León y la Luna) no me gustó demasiado, 'La voz interior' me ha parecido un libro para pararse a pensar . Me gusta mucho còmo está escrito. Se lee rápido, aunque es de esos libros que hay que leerlos con calma.
Un llibre lleuger i fàcil de digerir tot i que certes parts considero que les tracta de passada, sense entrar en matisos de la trama (en part degut a la brevetat i el format a mode de correspondència). Lectura recomanada per una tarda de pluja i reflexió primitiva.