Aquesta antologia recull les millors peces breus de Foster Wallace, reunides per primera vegada en un únic llibre a partir de la tria que n’ha fet Vicenç Pagès. Els relats, hipnòtics i pertorbadors, retraten la coherència increïble, la normalitat insòlita, l’absurditat hilarant i l’estranyesa familiar, i donen una mostra molt representativa de l’habilitat i la multiplicitat de recursos amb què Foster Wallace va radiografiar el nostre temps i bona part de les seves obsessions, alhora que revelen una mirada lúcida, irònica i inclement sobre la realitat i les relacions humanes.
La seva lectura ens permet acompanyar l’autor en un descens vertiginós als indrets més ocults de l’ànima, armats amb l’humor càustic i la ironia mordaç d’aquesta veu inconfusible de la literatura contemporània.
Un devessall gairebé ofensiu de recursos, d'ofici i de talent. Vicenç Pagès Jordà
David Foster Wallace was an acclaimed American writer known for his fiction, nonfiction, and critical essays that explored the complexities of consciousness, irony, and the human condition. Widely regarded as one of the most innovative literary voices of his generation, Wallace is perhaps best known for his 1996 novel Infinite Jest, which was listed by Time magazine as one of the 100 best English-language novels published between 1923 and 2005. His unfinished final novel, The Pale King, was published posthumously in 2011 and was a finalist for the Pulitzer Prize. Born in Ithaca, New York, Wallace was raised in Illinois, where he excelled as both a student and a junior tennis player—a sport he later wrote about with sharp insight and humor. He earned degrees in English and philosophy from Amherst College, then completed an MFA in creative writing at the University of Arizona. His early academic work in logic and philosophy informed much of his writing, particularly in his blending of analytical depth with emotional complexity. Wallace’s first novel, The Broom of the System (1987), established his reputation as a fresh literary talent. Over the next two decades, he published widely in prestigious journals and magazines, producing short stories, essays, and book reviews that earned him critical acclaim. His work was characterized by linguistic virtuosity, inventive structure, and a deep concern for moral and existential questions. In addition to fiction, he tackled topics ranging from tennis and state fairs to cruise ships, politics, and the ethics of food consumption. Beyond his literary achievements, Wallace had a significant academic career, teaching literature and writing at Emerson College, Illinois State University, and Pomona College. He was known for his intense engagement with students and commitment to teaching. Wallace struggled with depression and addiction for much of his adult life, and he was hospitalized multiple times. He died by suicide in 2008 at the age of 46. In the years since his death, his influence has continued to grow, inspiring scholars, conferences, and a dedicated readership. However, his legacy is complicated by posthumous revelations of abusive behavior, particularly during his relationship with writer Mary Karr, which has led to ongoing debate within literary and academic communities. His distinctive voice—by turns cerebral, comic, and compassionate—remains a defining force in contemporary literature. Wallace once described fiction as a way of making readers feel "less alone inside," and it is that emotional resonance, alongside his formal daring, that continues to define his place in American letters.
Jo venia de llegir-ne els articles i ja m'esperava una mica de hihi haha, de subordinades, de notes al peu, de ironia farta de si mateixa, de hiperreflexió neuròtica, de que bo!, de quina gràcia!, d'és brillant! M'esperava una mica tot això, i ho he trobat, i m'ha encantat, i m'ha fascinat, i ara entenc que es pengés.
Pot arribar a ser molt desagradable llegir a David Foster Wallace. Els protagonistes de les "Entrevistes breus amb homes repulsius" són efectivament repulsius. A vegades, més problemàtic, es repulsiva la forma dels seus contes (notes a peu de pàgina impossibles de seguir, insistència extenuant en l'exactitud del llenguatge, pàgines i pàgines sobre qüestions faltes de qualsevol interès...). Cosa estranya, he deixat a mitges l'últim relat, "Un altre pioner", fart i dubtant de si hi pot haver qualitat literària en una obra insuportable.
Ara bé, en aquesta Antologia de contes, que hem de suposar representativa de tota la producció de DFW, també s'hi llegeixen coses increïbles. Mai ningú haurà escrit amb tanta precisió sobre un atac de cor d'un directiu al pàrking de l'empresa, o sobre la vergonya i la culpabilitat d'una dona deprimida que, com a mètode terapèutic aconsellat, ha de trucar diàriament al seu cercle d'amistats més proper per explicar les seves angoixes per tal de desfogar-se. "Lyndon" i "Animalons inexpressius" són un parell de contes llargs meravellosos els quals la seva major virtut resideix en el que acaba resultant molest en altres relats: la capacitat de l'escriptor de parlar de la condició humana amb una precisió esbalaïdora. També crida l'atenció l'habilitat per descriure d'una forma tan creïble ambients tan hermètics com el gabinet d'un president dels Estats Units o la producció del concurs televisiu més popular del país. He rigut molt amb "L'ànima no és una forja". El desenvolupament de la trama diu molt de les maneres de DFW: el narrador recorda, amb l'ajut de la premsa de llavors i el que la policia li va explicar després, un fet traumàtic d'infantesa que no se'ns descobreix fins al final: un professor substitut, a mitja classe d'Educació Cívica, manifesta pulsions homicides envers els l'alumnat. No obstant això, el 90% del relat es constitueix de tot el que el nen va imaginar distretament aquell dia mentre no parava atenció ni a classe ni al terrible espectacle que s'estava produint a la pissarra de l'aula. El relat d'un mestre assassí queda en un segon pla en detriment del fantàstic flux mental d'un nen que pensa en gossos segrestats i nenes sordmudes. En aquest punt de l'antologia ja no sorprèn la versemblança amb què DFW reprodueix el pensament d'un noi de quart de primària.
Crec que l'autor segueix en la línia de la literatura nord-americana del tipus Bukowski, tan bruta i carregada de sexualitat sòrdida, relacions familiars insanes, homes misògins, trastorns mentals, grolleries i drogues sintètiques, però hi afegeix una destresa difícilment igualable en els camps de la psicologia i el llenguatge, per al bo i per al dolent.
Obsessió i autoexigència. Foster Wallace converteix els trets més problemàtics de la seva personalitat, que tan sovint el van portar a la depressió i a una sensació sostinguda d’aïllament social, en autèntica força creativa. L’Antologia deixa veure el domini literari total de DFW, que el desplega en cada capítol sense por per extenuar el temes, explotar el llenguatge i aclaparar el lector. Tot i que les Entrevistes són un exercici literari interessant i divertit, l’excel·lència de la seva escriptura es veu de veritat a Lyndon i a Animalons, que combinen un estil perfecte i clavat amb un tractament emocionalment devastador dels temes.
L'antologia de contes de David Foster Wallace deixa el somriure gelat. Són narracions on apareixen personatges castigats per la vida i normalment trastornats. DFW en fa una mirada càustica de la societat estatunidenca.
DFW fa una crítica mordaç dels discursos experts de la psicologia, la psiquiatria i l'antropologia amb alguns contes, per exemple, farcits de notes a peu o de frases llarguíssimes i mostra la cara dels qui pateixen (amb especial predilecció pels qui han patit abusos en la ...infantesa). Si hi ha humor, n'és corrosiu. Al capdavall, a parer de DFW, «el crim és la ingenuïtat». No són narracions per a algú que estiga passant una mala etapa (parle seriosament).
El llibre el comprí a Fan Set, una de les millors llibreries de València.
És potser un dels llibres pels quals necessitem més estómac a l’hora de llegir. No perquè sigui dens, que ho és molt i a mesura que passem pàgines encara més, sinó per tot el que explica.
Una forma tan subtil com agressiva alhora de dir que tot és fosc, que tot està malament i que és pertorbador. Potser aquesta última paraula és la que millor decideix aquest recopilatori d’en DFW, especialment sabent què va fer després.
Els contes que més m’han agradat són “Lyndon”, “La persona deprimida” i “El suïcidi entès com a regal”.
Un llibre de relats breus que demana paciència i concentració al lector. A mesura que avancen les pàgines, augmenta la complexitat narrativa, la longitud de les frases i desapareixen els paràgrafs. Foster Wallace retrata els racons més foscos de la humanitat, fins a un punt que ens porta a pensar que, en el fons, tots els racons ho són, de foscos. No és una lectura senzilla.
Ni me l'he acabat i ja li poso 5 estrelles. DFW és realment una cosa. Un tema, una bifurcació, un motiu. És un motiu per admirar i abaixar el cap; per trovar-te a tu mateix en el que fas, en el que dius i el que sents. El relat animalons inexpressius, senzillament. Animalons inexpressius.
Aquest llibre m'ha decebut. Al principi, m'ha resultat interessant la seva forma de narrar; per exemple, la utilitzada en el conte «Lyndon». Arribat a cert punt m'ha avorrit; per exemple, el conte «Octet» [però... és un conte?] m'ha resultat insuportable. En general, m'ha semblat excessivament prolix... per narrar les nimietats en que s'entreté en força ocasions.