What do you think?
Rate this book
Nosaltres, els valencians
Nosaltres els valencians és una de les obres més ambicioses de Joan Fuster, plena d'implicacions socials i polítiques, que expressen el seu ideari personal i el dels sectors en què ha influït. Fou premiada amb la vuitena Lletra d'Or i la seva projecció ciutadana fou enorme: es pot parlar d'un País Valencià d'abans i després de Nosaltres els valencians. Amb el temps, l'obra no ha perdut actualitat i continua essent un llibre imprescindible i, encara, polèmic. I, com sempre, és servit per la prosa amena i incisiva de l'extraordinari escriptor que fou Joan Fuster.
- GenresNonfictionEssaysPolitics
288 pages, Paperback
First published January 1, 1962
42 people are currently reading
320 people want to read
About the author
Joan Fuster
173 books25 followersJoan Fuster va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent, la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista valencià més important del segle XX.
Wikipedia
Wikipedia
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 33 reviews
October 18, 2020
Llibre fonamental i imprescindible per totes i tots els que ens diem valencians.
January 23, 2025
Boníssim, l'hauríem de llegir tots els catalans.
December 14, 2022
«Encara quedem valencians, molts valencians, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar de ser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència. El meu llibre ha polaritzat, per un instant, aquesta tibantor interna. Ni que només fos per a això, ja valia la pena d’haver-lo escrit.»
October 21, 2018
Sempre havia sentit parlar de Joan Fuster i de aquesta obra seua, "Nosaltres, els valencians" com a un llibre clau de bàsica lectura per a tots els preocupats o interessats per València i el poble valencià en tots els seus aspectes, especialment, història i llengua.
I és ben cert! Aquest llibre deuria ser lectura obligada en tots els instituts, particularment per al segon curs de Batxillerat, i no sols per als interessats en el tema. Malgrat que no és historiador ni sociòleg, Fuster fa un recorregut per la història dels valencians des de la conquesta per Jaume I fins la Renaixença allà a principis de segle, fent una incidència bàsica: com som els valencians com a poble? Per què tan distints en actitud de qui comparteixen les nostres arrels - els catalans -, per què tan "deixats" d'allò nostre, en comparació a ells? Per què eixa espiral de mesinfotisme en la qual estem empantanats? Per què tan poc amor per la llengua, per què aquest complex d'inferioritat, i de recel, respecte d'aquells que no hi han renunciat ni un poc al que els feia únics?
Lectura obligatòria, fascinant, gens avorrida i sí, potser per a molts, polèmica. Però tot i ser de l'any 62 aquest llibre continua siguent de pasmosa actualitat. No només els estudiants, sinó tot valencià que es considere com a tal, deuria llegir aquest llibre. Això sí, lliure de prejudicis. I per desgràcia, o pels avatars de la història que Fuster tan bé descriu; prejudicis, en tenim molts. Massa.
I és ben cert! Aquest llibre deuria ser lectura obligada en tots els instituts, particularment per al segon curs de Batxillerat, i no sols per als interessats en el tema. Malgrat que no és historiador ni sociòleg, Fuster fa un recorregut per la història dels valencians des de la conquesta per Jaume I fins la Renaixença allà a principis de segle, fent una incidència bàsica: com som els valencians com a poble? Per què tan distints en actitud de qui comparteixen les nostres arrels - els catalans -, per què tan "deixats" d'allò nostre, en comparació a ells? Per què eixa espiral de mesinfotisme en la qual estem empantanats? Per què tan poc amor per la llengua, per què aquest complex d'inferioritat, i de recel, respecte d'aquells que no hi han renunciat ni un poc al que els feia únics?
Lectura obligatòria, fascinant, gens avorrida i sí, potser per a molts, polèmica. Però tot i ser de l'any 62 aquest llibre continua siguent de pasmosa actualitat. No només els estudiants, sinó tot valencià que es considere com a tal, deuria llegir aquest llibre. Això sí, lliure de prejudicis. I per desgràcia, o pels avatars de la història que Fuster tan bé descriu; prejudicis, en tenim molts. Massa.
January 28, 2025
Diuen d'aquest llibre que és el text fundacional o «de capçalera» per a la qüestió nacional en torn al País Valencià... sincerament no puc entendre per què.
Amb l'objectiu de fer-me més senzill escriure la ressenya, seguiré l'ordre de les seccions del llibre. Hauria estat bé que el contingut del llibre estiguera més ordenat, ja que, dins del capítols, Fuster és prou dispers; però, tot i aixó, les tesis romanen claríssimes.
Part 1: Els fets
Aquesta primera part es un exhaustiu repás de l'Història del País Valencià des de la fundació del Regne. Està ben fet i passa de manera natural per tots els esdevinements importants.
M'ha paregut massa llarg (ocupa 105 pàgines, mig llibre) i, en algunes contrades, és poc objectiu; ésser subjectiu en una exposició histórica mata el sentit de fer una exposició histórica, sobretot si en la resta del llibre no s'usen massa els continguts d'aquestes 105 pàgines.
Part 2: Les indecisions
Em sap greu dir que la Part 1 era la millor, des d'ací el llibre va costera avall i, a més a més, la part 2 es la pitjor.
En finalitzar la rigurosa però poc objectiva exposició histórica, Fuster desenvolupa les tesis que havia deixat entreveure fins ara. I són terrorífiques, perquè l'autor escomença una mena de tesi étnica en torn als valencians dient que "com la majoria de valencians descendien (al segle XIII!) de catalans, SÓLS els descendents dels catalans són valencians"; aquesta tesi té menys sentit quan l'autor ha exposat fa poques pàgines com el Regne va ser fundat amb comarques i regions senceres amb major influx aragonés o castellà dins del seu territori, i que, també per dret de conquesta de Jaume I, eren Regne de València i són ahui País València.
Jo diria que l'ascendència aragonesa o d'altre lloc es equivalent en valia a la catalana, i que totes es perden al creuar la frontera cap a aquest bell territori que anomenem València. Però Joan Fuster té una filia evident per l'arrel catalana, expulsant la resta del seu model de País.
Anem a pensar per un moment com Fuster: si les gents de ascendéncia aragonesa (en el segle XIII, insistisc) són encara hui aragonesos (que per a Fuster equival a castellans, el mateix aplica als "murcians"); i la gent d'ascendència catalana són catalans, causant que, per a l'autor, ser valencià siga sóls "una forma de ser català"... Això vol dir que Fuster és negacionista del valencians, ja que per força de les seues arrels medievals, mai tendràn entitat pròpia. Aquestes idees, encara que fluixes i preocupantment racials, podrien escriure's en qualsevol llibre, però no en un anomenat "Nosaltres, els valencians".
Em dóna l'impressió de que al País ideal de Fuster, o ets "valencià vell" i practicant, tens com a mínim 3 avis de ascendència catalana, vius al litoral i sempre has parlat valencià, o ets un castellà (entés com a paraula comodi per a: castellà, manxeg, murcià, madrileny, aragonés i fins i tot andalús).
Puc entendre fins a un punt com una comarca com la Plana d'Utiel estaria "fora" del País Valencià, per haver sigut un afegit fet a 1851 a la província de València, que, fins a eixe moment SÍ havia estat Castella-La Manxa. Però una cosa és aplicar-lo a eixe cas tan específic (amb el qual jo, personalment, no estaria d'acord) i altra dir que, pels origens dels seus fundadors i/o les "contaminacions" posteriors, territoris com Oriola o Sogorb mai han estat ni estaràn part del País. Fuster ha explicat molt bé a la primera part com aquestos territoris no havien sigut altra cosa abans de la fundació del Regne (més que terres dels moros, és clar), tenint açó en compte, no es pot entendre la percepció a posteriori d'aquestos territoris com aliens.
Que opinaria Fuster dels inmigrants (els de veritat) de segona generació i succesives? Són valencians/catalans? Teniu en compte que ells no tenen ascendència catalana com no la tenen a l'Alt Palància o el Baix Segura... O potser només ho son si han emigrat a les zones de "llinatge" català? Però i si dins d'aquestes zones no parlen valencià, perden la condició? Massa preguntes per una ressenya.
Contat i debatut, no, la "dualitat" fundacional del Regne de València mai serà un problema ni un inconvenient, sóls ho és en un marc de pensament catalanista, espanyolista o de qualsevol altra mena de desordre ideològic.
Part 3: Els problemes
Després de la mascletà étnico-ideològica i catalanòfila de la Part 2 no podem fer més que avorrir-nos. I en aquesta última part ens avorrirem moltíssim amb un analisi económic del País Valencià des de la meitat del segle XIX fins als nostres díes (això significa 1962, data de la primera edició).
A l'any del Senyor 2025, no cal que diga que aquest analisi està desfassat. I si Fuster alçara el cap per veure València ahui, bén preferiria continuar sent un país agrícola de minifundi taronger que no un putiferi gentrificat anglòfon de sol, platja i cervesa.
A banda de les notícies econòmiques del ahir, Fuster dedica una secció al provincianisme i altra a la Renaixença. Sóls comentaré la primera.
En resum diu que el provincianisme es una merda i una demostració de nanisme mental, amén. Però Fuster tracta de fer passar tota concepció de País Valencià indepenent pel provincianisme, i això es una falàcia ja que hi ha concepcions de País indepenent que no miren a Espanya ni a Catalunya per a configurar-se, sóls fa falta imaginació i reconéixer la "majoria d'etat" de l'essència Valenciana, cosa que Fuster va morir sense fer.
--- Unes últimes notes ---
👉🏼 El llibre està escrit integrament en dialecte català, evident, ja que la tesi és la que és, però incorrecte en un llibre per a nosaltres, els valencians.
👉🏼 L'edició que he llegit fou impresa per la Generalitat Valenciana l'any 1992, i és una completa vergonya que les nostres institucions publiquen açó. Ningú se'l va llegir?
Si aquest es l'aparell ideològic (i racial?) que la GVA propugna i pel que és precís passar per a tindre la sort de que Fuster i els seus cadells et dónen el DNI dels Països Catalans... Aneu-vos "vosaltres, els catalans"; i restarem "matros, els valencians" que, per haver eixit del poble un poc més que aquest Joan Fuster, entenem el País amb una mica més de tolerància i menys estudis genealógics.
👉🏼 Aquest és un llibre que hi ha que llegir, com bé diu tothom, però a qualsevol interessat jo recomanaría, abans que aquest, "La nació dels valencians" de Francesc Mira, menys conflictiu per a la gent que no té la seua identitat (i la de tota una geografía) tan dicotòmicament resolta con la té el "català" de Sueca.
Amb l'objectiu de fer-me més senzill escriure la ressenya, seguiré l'ordre de les seccions del llibre. Hauria estat bé que el contingut del llibre estiguera més ordenat, ja que, dins del capítols, Fuster és prou dispers; però, tot i aixó, les tesis romanen claríssimes.
Part 1: Els fets
Aquesta primera part es un exhaustiu repás de l'Història del País Valencià des de la fundació del Regne. Està ben fet i passa de manera natural per tots els esdevinements importants.
M'ha paregut massa llarg (ocupa 105 pàgines, mig llibre) i, en algunes contrades, és poc objectiu; ésser subjectiu en una exposició histórica mata el sentit de fer una exposició histórica, sobretot si en la resta del llibre no s'usen massa els continguts d'aquestes 105 pàgines.
Part 2: Les indecisions
Em sap greu dir que la Part 1 era la millor, des d'ací el llibre va costera avall i, a més a més, la part 2 es la pitjor.
En finalitzar la rigurosa però poc objectiva exposició histórica, Fuster desenvolupa les tesis que havia deixat entreveure fins ara. I són terrorífiques, perquè l'autor escomença una mena de tesi étnica en torn als valencians dient que "com la majoria de valencians descendien (al segle XIII!) de catalans, SÓLS els descendents dels catalans són valencians"; aquesta tesi té menys sentit quan l'autor ha exposat fa poques pàgines com el Regne va ser fundat amb comarques i regions senceres amb major influx aragonés o castellà dins del seu territori, i que, també per dret de conquesta de Jaume I, eren Regne de València i són ahui País València.
Jo diria que l'ascendència aragonesa o d'altre lloc es equivalent en valia a la catalana, i que totes es perden al creuar la frontera cap a aquest bell territori que anomenem València. Però Joan Fuster té una filia evident per l'arrel catalana, expulsant la resta del seu model de País.
Anem a pensar per un moment com Fuster: si les gents de ascendéncia aragonesa (en el segle XIII, insistisc) són encara hui aragonesos (que per a Fuster equival a castellans, el mateix aplica als "murcians"); i la gent d'ascendència catalana són catalans, causant que, per a l'autor, ser valencià siga sóls "una forma de ser català"... Això vol dir que Fuster és negacionista del valencians, ja que per força de les seues arrels medievals, mai tendràn entitat pròpia. Aquestes idees, encara que fluixes i preocupantment racials, podrien escriure's en qualsevol llibre, però no en un anomenat "Nosaltres, els valencians".
Em dóna l'impressió de que al País ideal de Fuster, o ets "valencià vell" i practicant, tens com a mínim 3 avis de ascendència catalana, vius al litoral i sempre has parlat valencià, o ets un castellà (entés com a paraula comodi per a: castellà, manxeg, murcià, madrileny, aragonés i fins i tot andalús).
Puc entendre fins a un punt com una comarca com la Plana d'Utiel estaria "fora" del País Valencià, per haver sigut un afegit fet a 1851 a la província de València, que, fins a eixe moment SÍ havia estat Castella-La Manxa. Però una cosa és aplicar-lo a eixe cas tan específic (amb el qual jo, personalment, no estaria d'acord) i altra dir que, pels origens dels seus fundadors i/o les "contaminacions" posteriors, territoris com Oriola o Sogorb mai han estat ni estaràn part del País. Fuster ha explicat molt bé a la primera part com aquestos territoris no havien sigut altra cosa abans de la fundació del Regne (més que terres dels moros, és clar), tenint açó en compte, no es pot entendre la percepció a posteriori d'aquestos territoris com aliens.
Que opinaria Fuster dels inmigrants (els de veritat) de segona generació i succesives? Són valencians/catalans? Teniu en compte que ells no tenen ascendència catalana com no la tenen a l'Alt Palància o el Baix Segura... O potser només ho son si han emigrat a les zones de "llinatge" català? Però i si dins d'aquestes zones no parlen valencià, perden la condició? Massa preguntes per una ressenya.
Contat i debatut, no, la "dualitat" fundacional del Regne de València mai serà un problema ni un inconvenient, sóls ho és en un marc de pensament catalanista, espanyolista o de qualsevol altra mena de desordre ideològic.
Part 3: Els problemes
Després de la mascletà étnico-ideològica i catalanòfila de la Part 2 no podem fer més que avorrir-nos. I en aquesta última part ens avorrirem moltíssim amb un analisi económic del País Valencià des de la meitat del segle XIX fins als nostres díes (això significa 1962, data de la primera edició).
A l'any del Senyor 2025, no cal que diga que aquest analisi està desfassat. I si Fuster alçara el cap per veure València ahui, bén preferiria continuar sent un país agrícola de minifundi taronger que no un putiferi gentrificat anglòfon de sol, platja i cervesa.
A banda de les notícies econòmiques del ahir, Fuster dedica una secció al provincianisme i altra a la Renaixença. Sóls comentaré la primera.
En resum diu que el provincianisme es una merda i una demostració de nanisme mental, amén. Però Fuster tracta de fer passar tota concepció de País Valencià indepenent pel provincianisme, i això es una falàcia ja que hi ha concepcions de País indepenent que no miren a Espanya ni a Catalunya per a configurar-se, sóls fa falta imaginació i reconéixer la "majoria d'etat" de l'essència Valenciana, cosa que Fuster va morir sense fer.
--- Unes últimes notes ---
👉🏼 El llibre està escrit integrament en dialecte català, evident, ja que la tesi és la que és, però incorrecte en un llibre per a nosaltres, els valencians.
👉🏼 L'edició que he llegit fou impresa per la Generalitat Valenciana l'any 1992, i és una completa vergonya que les nostres institucions publiquen açó. Ningú se'l va llegir?
Si aquest es l'aparell ideològic (i racial?) que la GVA propugna i pel que és precís passar per a tindre la sort de que Fuster i els seus cadells et dónen el DNI dels Països Catalans... Aneu-vos "vosaltres, els catalans"; i restarem "matros, els valencians" que, per haver eixit del poble un poc més que aquest Joan Fuster, entenem el País amb una mica més de tolerància i menys estudis genealógics.
👉🏼 Aquest és un llibre que hi ha que llegir, com bé diu tothom, però a qualsevol interessat jo recomanaría, abans que aquest, "La nació dels valencians" de Francesc Mira, menys conflictiu per a la gent que no té la seua identitat (i la de tota una geografía) tan dicotòmicament resolta con la té el "català" de Sueca.
November 16, 2022
Joan Fuster basteix un llibre indispensable per conèixer un país. Un repàs històric des dels temps de Jaume I analitzant sense romanticisme una relació complexa entre cristians i moriscos. Des del reconeixement de la difícil situació creada: "Sens dubte, i tot ben sopesat, els moros, reduïts a una servitud gairebé absoluta, eren víctimes d'una explotació més ignominiosa que la que pogués patir el més dissortat dels cristians" (pàg. 75). O de l'enfrontament entre comunitats: "... el pagès cristià, de més a més, veia en el moro un competidor. Home de minifundi, cobejava més terra: la terra que treballava el moro, aquell "estranger". I el moro la treballava en condicions que el pagès cristià no hauria volgut suportar (pàg. 75). Si aquest era ja el problema en el segles XIII, XIV i XV, més ho va ser en el XVI fins a l'expulsió del XVII. Si aquella expulsió va ser una daltabaix econòmic, no ho va ser des del punt de vista cultural. Fuster diu que, de no haver mediat aquella expulsió potser València en el s. XX no seria diferent d'Algèria: "Els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra -al capdavall, ells eren uns "valencians" més "antics" que els altres-, i els cristians eren un mena de pieds-noir sobrevinguts i explotadors. Però, com que l'antagonisme dels dos "pobles" no podria transformar-se en integració completa perquè era una dualitat irreductible- religió, llengua, mentalitat-, el més fort va eliminar el més feble" (pàgs. 89-90).
La realitat complexa del País Valencià continua amb els territoris agregats d'aragonesos, castellans i murcians, febles econòmicament però controlats des d'aquelles terres, la qual cosa conforma "la dualitat insoluble" del País Valencià en paraules de Fuster. Respecte a aquesta qüestió diu: "L'actual i tradicional "dualitat" del País Valencià ens ha impedit de sentir-nos tranquil·lament "uns". Dins el clos regional ens priva de trobar-nos "idèntics" tots els valencians. Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de "valencians" impossible de fondre's en una de sola. D'altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat superregional on ha de realitzar-se llur plenitud de "poble" (pàg. 126). Fervorós partidari d'aquesta comunitat, cita a Muntaner i el seu exemple de la mata de jonc. Diu Fuster: "La idea de Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una "obligació moral", en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és el camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, "catalans" i balears. "E si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà". I qui pugui i vulgui entendre, que entengui". (pàgs. 160-161).
El llibre de Fuster aborda moltíssims aspectes més, com ara l'articulació de la burgesia, la debilitat cultural, el localisme... Aquest darrer, propi de la contemporaneïtat dels segles XIX i XX (no oblidem que Fuster escriu el llibre en 1962), els descriu com els castellans defensors de "l'idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas" "quan troben que algú els qualifica de "catalans", cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el "dialecto" o alguna altra manifestació "levantina" (pàg. 250). Malauradament, aquesta manera de fer està avui molt arrelada en un País Valencià, que malgrat tot, encara existeix. Joan Fuster, un intel·lectual important que il·lumina molt més enllà del temps en què va viure.
La realitat complexa del País Valencià continua amb els territoris agregats d'aragonesos, castellans i murcians, febles econòmicament però controlats des d'aquelles terres, la qual cosa conforma "la dualitat insoluble" del País Valencià en paraules de Fuster. Respecte a aquesta qüestió diu: "L'actual i tradicional "dualitat" del País Valencià ens ha impedit de sentir-nos tranquil·lament "uns". Dins el clos regional ens priva de trobar-nos "idèntics" tots els valencians. Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de "valencians" impossible de fondre's en una de sola. D'altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat superregional on ha de realitzar-se llur plenitud de "poble" (pàg. 126). Fervorós partidari d'aquesta comunitat, cita a Muntaner i el seu exemple de la mata de jonc. Diu Fuster: "La idea de Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una "obligació moral", en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és el camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, "catalans" i balears. "E si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà". I qui pugui i vulgui entendre, que entengui". (pàgs. 160-161).
El llibre de Fuster aborda moltíssims aspectes més, com ara l'articulació de la burgesia, la debilitat cultural, el localisme... Aquest darrer, propi de la contemporaneïtat dels segles XIX i XX (no oblidem que Fuster escriu el llibre en 1962), els descriu com els castellans defensors de "l'idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas" "quan troben que algú els qualifica de "catalans", cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el "dialecto" o alguna altra manifestació "levantina" (pàg. 250). Malauradament, aquesta manera de fer està avui molt arrelada en un País Valencià, que malgrat tot, encara existeix. Joan Fuster, un intel·lectual important que il·lumina molt més enllà del temps en què va viure.
June 29, 2023
És un llibre imprescindible per a entendre la nostra societat (la del País Valencià), la nostra cultura i la nostra història. I també els vincles amb el Principat i les Illes.
November 16, 2022
Aquest llibre és l'obra més coneguda de l'escriptor valencià Joan Fuster (Sueca, 23 de novembre de 1922 - Sueca, 21 de juny de 1992), que és considerat un dels millors assagistes en llengua catalana del s. XX. Amb "Nosaltres, els valencians" pretén fer una anàlisi històrica sobre com s'ha conformat i ha evolucionat la identitat valenciana.
Cal mencionar, d'una banda, que aquest només és un d'entre molts altres assajos de l'autor que se centren en la història i la cultura del País Valencià. I, de l'altra, que Fuster fou –i continua sent avui en dia– una personalitat força influent del valencianisme polític, creant així una tendència intel·lectual coneguda amb el nom de fusterianisme o pensament fusterià, la qual, a grans trets, podem dir que és de caràcter nacionalista i que considera el País Valencià part de la nació catalana i, en conseqüència, del projecte polític dels Països Catalans.
Segons exposa Fuster a la introducció del llibre “Hi ha una pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió, moguts per un motiu o altre: què són –que som– els valencians? [...] Pocs valencians hi deu haver –valencians amb un mínim de consciència d'ésser-ho– que no s'ho hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. És, doncs, a través d'aquesta pregunta i inquietud “què som els valencians?” que l'autor aborda i desglossa al llarg de quasi 300 pàgines la qüestió que ens interessa a nosaltres: la història, la cultura i la identitat del País Valencià, amb l'objectiu de “conèixer-nos”.
El llibre es divideix en tres parts: Els fets (pàgines 25-117), les indecisions (pàgines 121-203) i els problemes (pàgines 207-282) i sorgeix “de l'esforç sincer per comprendre les causes i els efectes del nostre fracàs com a poble”. No obstant això, cal tenir present les paraules de Fuster: "Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individual, que no volem deixar d'ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència”.
L'autor comença fent un repàs per diversos fets històrics que comprèn des de la Conquista duta a terme per Jaume I fins a la fi de la II República. Això ens deixa amb un seguit de successos que en major o menor mesura han acabat condicionant al poble valencià i, en conseqüència, a la construcció cultural, històrica i identitària d'aquest.
Quan Jaume I arriba a terres valencianes, aquestes estaven ocupades pels moros, però el rei deixa que es quedin al territori amb la intensió que així poguessin encarregar-se de treballar la terra alhora que garantien que no s'hi produís un despoblament. Però anys després, amb l'arribada dels Reis Catòlics, es produeix un dels fets més importants que encara ara recordem: la persecució i expulsió dels moriscos. Això deixava una conjuntura força desfavorable pel que fa al nombre de persones residents al territori, la qual cosa va obligar a repoblar-lo amb gent procedent de Múrcia, Aragó, Castella i el Principat, en primera instància, però també de la resta del territori com de les Illes Balears.
Amb l'arribada de tota aquesta gent observem que alguns assimilen els costums i la llengua catalana –la qual uns segles més tard passen a anomenar llengua valenciana–, però d'altres no arriben a fer-ho mai, la qual cosa va incentivar una espècie de fractura social. Aquest fet és, entre d'altres, on podem trobar “la raó del bilingüisme actual dels valencians”, ja que el territori valencià queda dividit en dues zones: la zona catalanoparlant i la zona no catalanoparlant. Però això no és tot, també trobem que a poc a poc i amb el pas dels anys, va arrelant un sentiment de pertinença al voltant de la terra i la llengua amb un clar caràcter nacional.
Tot això és el que Joan Fuster aglutina sota el nom de dualitat nacional. Aquest terme és el que fa servir l'autor per referir-se a l'existència de dues identitats nacionals dins un mateix territori. En aquest cas en concret estaríem parlant dels “valencians-catalans”, els que parlen la llengua pròpia del territori i se senten part d'una identitat col·lectiva com a poble i “els altres valencians”, és a dir, els castellans, murcians i aragonesos, en definitiva, aquells que pertanyen als territoris de parla castellana i que mai s'han assimilat.
L'autor tracta aquest problema dient que la zona castellanoparlant no suposava cap problema per la creació de la identitat col·lectiva i individual valenciana, tant com a poble tant com a individu, ja que aquestes ja existeixen en la zona catalanoparlant. És a dir, els memebres de la zona catalanoparlant tenen consciència nacional, saben que conformen un poble a part i a la inversa passa el mateix, els membres de la zona castellana saben que no comparteixen ni costums ni llengua amb els seus veïns, d'aquí que es creï aquesta barrera i mai s'acabin d'assimilar. És per això, que els territoris de parla castellana són tractats com un simple annex que està allà per raons administratives.
Fuster exposa que es produeix un contrast “massa voluminós” entre “allò que són” i “allò que haurien de ser” la societat valenciana. Segons diu: “L'“allò que som” hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l'aspecte positiu: una comunitat demacrada, potent pel treball i per l'enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L'“allò aue hauríem d'ésser” se'ns perfila més aviat d'una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana “haura d'ésser” qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és”. D'aquí que els valencians es trobin dins un desconcert nacional i, en conseqüència, que dubtin de la seva identitat col·lectiva.
Podem dir, doncs, que l'actual País Valencià s'ha configurat entorn d'aquesta dualitat nacional, ja que aquesta convivència entre pobles continua vigent avui en dia, així com el desconcert i la incertesa entorn de la identitat valenciana.
Fuster té clar que l'única manera de consolidar la identitat valenciana i alhora sobreviure com a poble és a través de la unió del País Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, és a dir, sota el projecte polític dels Països Catalans, que per ell seria el marc nacional. Així ho manifesta a través d'una reinterpretació de l'Eiximpli de la mata de jonc de Ramon Muntaner: “La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una “obligació moral”, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda lliga la mata de jonc –la unitat– és l'únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, “catalans” i balears.”
Al llibre, Fuster exposa alguns problemes existents. Aquí, però, i a tall d'exemple, només en desenvoluparem dues. La primera és la dicotomia entre el provincianisme i el provincialisme. Aquesta qüestió va lligada amb l'exposat anteriorment, ja que una vegada que el País Valencià queda dividit l'any 1833 en les tres províncies que coneixem avui en dia –València, Alacant i Castelló–, es produeix, d'una banda, una mentalitat sucursalista, que segons Fuster és “un tret intrínsec de tota situació provinciana”, és a dir, estaríem parlant de la situació de girar entorn d'un centre, en el nostre cas Madrid, sense acabar d'assimilar-lo o d'incorporar-s'hi. I, de l'altra, un anticentralisme, sobretot administratiu. D'aquí que els valencians quedin encallats dins aquesta identitat incerta.
La segona, giraria entorn de la política i la Renaixença. Al País Valencià de l'època que exposa Fuster no hi havia una política forta, ni tampoc una classe social dirigent. A més, observem reiteradament com carlins, anarquistes i republicans es barallen entre ells i no contra l'Estat jacobí que és el vertader enemic. Si a això li sumes que la Renaixença, moviment que segons Fuster hagués pogut girar aquesta situació, va fracassar, ens queda un panorama prou desolador. L'autor considera que si haguessin polititzat la Renaixença i hagués sortit un home qje es possés al capdavant d'aquesta i la capitanages, haurien bufat nous vents. No obstant això, conclou que “ens han fallat els homes.”
En conclusió, no és cap sorpresa que Nosaltres, els valencians sigui una obra tan aclamada, ja que no només és que faci un repàs històric sobre successos que han pogut influir en la construcció de la identitat valenciana, sinó que també fa una anàlisi de les indecisions i problemàtiques que han suposat per aquesta. És cert, però, que la primera part, la que explica els fets, és força densa. No obstant això, és més que necessària per entendre com s'ha conformat el País Valencià i la seva identitat. A més, caldria mencionar que si bé és cert que encara a hores d'ara és un llibre que podem extrapolar als nostres dies, algunes parts, com podria ser l'apartat en què parla de l'economia agrària o quan diu que el català continua sent predominant en terres valencianes queden a hores d'ara una mica desfasades.
En definitiva, podem dir que Nosaltres, els valencians és un bon punt de partida no només çer tal d'entendre que ha passat en terres valencianes, sinó també per poder buscar possibles solucions que ajudin a millorar la situació actual i, en conseqüència poder avançar com a poble.
Cal mencionar, d'una banda, que aquest només és un d'entre molts altres assajos de l'autor que se centren en la història i la cultura del País Valencià. I, de l'altra, que Fuster fou –i continua sent avui en dia– una personalitat força influent del valencianisme polític, creant així una tendència intel·lectual coneguda amb el nom de fusterianisme o pensament fusterià, la qual, a grans trets, podem dir que és de caràcter nacionalista i que considera el País Valencià part de la nació catalana i, en conseqüència, del projecte polític dels Països Catalans.
Segons exposa Fuster a la introducció del llibre “Hi ha una pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió, moguts per un motiu o altre: què són –que som– els valencians? [...] Pocs valencians hi deu haver –valencians amb un mínim de consciència d'ésser-ho– que no s'ho hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. És, doncs, a través d'aquesta pregunta i inquietud “què som els valencians?” que l'autor aborda i desglossa al llarg de quasi 300 pàgines la qüestió que ens interessa a nosaltres: la història, la cultura i la identitat del País Valencià, amb l'objectiu de “conèixer-nos”.
El llibre es divideix en tres parts: Els fets (pàgines 25-117), les indecisions (pàgines 121-203) i els problemes (pàgines 207-282) i sorgeix “de l'esforç sincer per comprendre les causes i els efectes del nostre fracàs com a poble”. No obstant això, cal tenir present les paraules de Fuster: "Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individual, que no volem deixar d'ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència”.
L'autor comença fent un repàs per diversos fets històrics que comprèn des de la Conquista duta a terme per Jaume I fins a la fi de la II República. Això ens deixa amb un seguit de successos que en major o menor mesura han acabat condicionant al poble valencià i, en conseqüència, a la construcció cultural, històrica i identitària d'aquest.
Quan Jaume I arriba a terres valencianes, aquestes estaven ocupades pels moros, però el rei deixa que es quedin al territori amb la intensió que així poguessin encarregar-se de treballar la terra alhora que garantien que no s'hi produís un despoblament. Però anys després, amb l'arribada dels Reis Catòlics, es produeix un dels fets més importants que encara ara recordem: la persecució i expulsió dels moriscos. Això deixava una conjuntura força desfavorable pel que fa al nombre de persones residents al territori, la qual cosa va obligar a repoblar-lo amb gent procedent de Múrcia, Aragó, Castella i el Principat, en primera instància, però també de la resta del territori com de les Illes Balears.
Amb l'arribada de tota aquesta gent observem que alguns assimilen els costums i la llengua catalana –la qual uns segles més tard passen a anomenar llengua valenciana–, però d'altres no arriben a fer-ho mai, la qual cosa va incentivar una espècie de fractura social. Aquest fet és, entre d'altres, on podem trobar “la raó del bilingüisme actual dels valencians”, ja que el territori valencià queda dividit en dues zones: la zona catalanoparlant i la zona no catalanoparlant. Però això no és tot, també trobem que a poc a poc i amb el pas dels anys, va arrelant un sentiment de pertinença al voltant de la terra i la llengua amb un clar caràcter nacional.
Tot això és el que Joan Fuster aglutina sota el nom de dualitat nacional. Aquest terme és el que fa servir l'autor per referir-se a l'existència de dues identitats nacionals dins un mateix territori. En aquest cas en concret estaríem parlant dels “valencians-catalans”, els que parlen la llengua pròpia del territori i se senten part d'una identitat col·lectiva com a poble i “els altres valencians”, és a dir, els castellans, murcians i aragonesos, en definitiva, aquells que pertanyen als territoris de parla castellana i que mai s'han assimilat.
L'autor tracta aquest problema dient que la zona castellanoparlant no suposava cap problema per la creació de la identitat col·lectiva i individual valenciana, tant com a poble tant com a individu, ja que aquestes ja existeixen en la zona catalanoparlant. És a dir, els memebres de la zona catalanoparlant tenen consciència nacional, saben que conformen un poble a part i a la inversa passa el mateix, els membres de la zona castellana saben que no comparteixen ni costums ni llengua amb els seus veïns, d'aquí que es creï aquesta barrera i mai s'acabin d'assimilar. És per això, que els territoris de parla castellana són tractats com un simple annex que està allà per raons administratives.
Fuster exposa que es produeix un contrast “massa voluminós” entre “allò que són” i “allò que haurien de ser” la societat valenciana. Segons diu: “L'“allò que som” hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l'aspecte positiu: una comunitat demacrada, potent pel treball i per l'enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L'“allò aue hauríem d'ésser” se'ns perfila més aviat d'una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana “haura d'ésser” qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és”. D'aquí que els valencians es trobin dins un desconcert nacional i, en conseqüència, que dubtin de la seva identitat col·lectiva.
Podem dir, doncs, que l'actual País Valencià s'ha configurat entorn d'aquesta dualitat nacional, ja que aquesta convivència entre pobles continua vigent avui en dia, així com el desconcert i la incertesa entorn de la identitat valenciana.
Fuster té clar que l'única manera de consolidar la identitat valenciana i alhora sobreviure com a poble és a través de la unió del País Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, és a dir, sota el projecte polític dels Països Catalans, que per ell seria el marc nacional. Així ho manifesta a través d'una reinterpretació de l'Eiximpli de la mata de jonc de Ramon Muntaner: “La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una “obligació moral”, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda lliga la mata de jonc –la unitat– és l'únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, “catalans” i balears.”
Al llibre, Fuster exposa alguns problemes existents. Aquí, però, i a tall d'exemple, només en desenvoluparem dues. La primera és la dicotomia entre el provincianisme i el provincialisme. Aquesta qüestió va lligada amb l'exposat anteriorment, ja que una vegada que el País Valencià queda dividit l'any 1833 en les tres províncies que coneixem avui en dia –València, Alacant i Castelló–, es produeix, d'una banda, una mentalitat sucursalista, que segons Fuster és “un tret intrínsec de tota situació provinciana”, és a dir, estaríem parlant de la situació de girar entorn d'un centre, en el nostre cas Madrid, sense acabar d'assimilar-lo o d'incorporar-s'hi. I, de l'altra, un anticentralisme, sobretot administratiu. D'aquí que els valencians quedin encallats dins aquesta identitat incerta.
La segona, giraria entorn de la política i la Renaixença. Al País Valencià de l'època que exposa Fuster no hi havia una política forta, ni tampoc una classe social dirigent. A més, observem reiteradament com carlins, anarquistes i republicans es barallen entre ells i no contra l'Estat jacobí que és el vertader enemic. Si a això li sumes que la Renaixença, moviment que segons Fuster hagués pogut girar aquesta situació, va fracassar, ens queda un panorama prou desolador. L'autor considera que si haguessin polititzat la Renaixença i hagués sortit un home qje es possés al capdavant d'aquesta i la capitanages, haurien bufat nous vents. No obstant això, conclou que “ens han fallat els homes.”
En conclusió, no és cap sorpresa que Nosaltres, els valencians sigui una obra tan aclamada, ja que no només és que faci un repàs històric sobre successos que han pogut influir en la construcció de la identitat valenciana, sinó que també fa una anàlisi de les indecisions i problemàtiques que han suposat per aquesta. És cert, però, que la primera part, la que explica els fets, és força densa. No obstant això, és més que necessària per entendre com s'ha conformat el País Valencià i la seva identitat. A més, caldria mencionar que si bé és cert que encara a hores d'ara és un llibre que podem extrapolar als nostres dies, algunes parts, com podria ser l'apartat en què parla de l'economia agrària o quan diu que el català continua sent predominant en terres valencianes queden a hores d'ara una mica desfasades.
En definitiva, podem dir que Nosaltres, els valencians és un bon punt de partida no només çer tal d'entendre que ha passat en terres valencianes, sinó també per poder buscar possibles solucions que ajudin a millorar la situació actual i, en conseqüència poder avançar com a poble.
August 14, 2013
Un llibre brillant, per a entendre l'evolució del valencianisme polític, en un moment en què el règim de Franco estava començant a flaquejar i les veus crítiques es començaven a sentir.
Es podrà estar d'acord o no amb les seues tesis, però l'argumentació és brillant. És un llibre d'obligada lectura com a punt de partida per a entendre tot el desenrotllament posterior del moviment nacionalista valencià.
Es podrà estar d'acord o no amb les seues tesis, però l'argumentació és brillant. És un llibre d'obligada lectura com a punt de partida per a entendre tot el desenrotllament posterior del moviment nacionalista valencià.
January 18, 2017
Vols entendre el País València, els valencians, la seua relació histórica amb els Països Catalans, amb Espanya i amb nossaltres mateixa? Este llibre es excel.lent. Hi ha que tancar una mica els ulls per llevar de damunt l'alé indepe (si vols, clar) però, igualmente, les referències son interessants i el punt de vista ben treballat.
Un clássic que deuriem llegir tots els valencians per reconeixer-nos.
Un clássic que deuriem llegir tots els valencians per reconeixer-nos.
February 15, 2016
Llibre imprescindible peor a coneixer la nostra historia com a valencians
June 28, 2024
"La 'població' passa a ser 'poble' per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat". Necessari.
October 6, 2025
7.5/10 ⭐️
April 2, 2024
Una escapada en tren a València m'ha donat l'oportunitat de rellegir un dels clàssics del segle XX dels Països Catalans (llegir Fuster mentre travesses el corredor mediterrani en tren, ben simbòlic...). Al llarg de les seves pàgines tenim accés a la història dels nostres cosins-germans del sud i al perquè de les seves particularitats i diferències respecte el Principat. Cal valorar molt positivament que l'autor remarqui a la introducció que és una obra que hauria hagut de fer algun historiador o algun sociòleg; cal recóneixer que és molt honest que ens posi damunt la taula les limitacions del treball, on es posa excessiu èmfasi en l'agricultura i s'obvia la importància de certs enclavaments industrials que expliquen el potencial econòmic del País Valencià. En la resta, treball molt ben fet, que dóna a conèixer al neòfit els orígens de les particularitats socials valencianes (amb especial èmfasi en la llengua). Una obra que manté la seva vigència més de seixanta anys després de la seva publicació.
August 7, 2025
Està clar que és un llibre considerat "imprescindible" per als valencians, però l'he trobat massa dens.
Dividit en tres parts, la primera és tot un repàs històric, que se m'ha fet pesat. Supose que per als amants de la història estricta serà més interessant.
La segona part m'ha agradat més, per centrar-se més en la identitat dels valencians i la seua complicada formació, aportant Fuster sempre la seua pròpia perspectiva, ben coneguda i sovint discutible, però ben defensada.
De la tercera part hi destacaria l'encertada descripció del provincialisme, el sucursalisme i un resum sobre la renaixença.
Al meu parer, va de menys a més interessant, però depèn de l'interès del lector. Jo esperava que es centrara més en qüestions lingüístiques que històriques.
Dividit en tres parts, la primera és tot un repàs històric, que se m'ha fet pesat. Supose que per als amants de la història estricta serà més interessant.
La segona part m'ha agradat més, per centrar-se més en la identitat dels valencians i la seua complicada formació, aportant Fuster sempre la seua pròpia perspectiva, ben coneguda i sovint discutible, però ben defensada.
De la tercera part hi destacaria l'encertada descripció del provincialisme, el sucursalisme i un resum sobre la renaixença.
Al meu parer, va de menys a més interessant, però depèn de l'interès del lector. Jo esperava que es centrara més en qüestions lingüístiques que històriques.
December 4, 2023
Cal llegir-lo. Es tracta d’un recull històric, en sentit estricte, dels valencians. Un de molt bo i complet. I tot i que ací i allà es nota la seua ideologia, altres textos molt més esbiaixats han passat per historiogràfics. No comprenc pas per tant, com pot haver tant revolt al voltant del llibre.
M’agrada especialment com explica la progressiva castellanització a partir del segle XVII, així com la mentalitat sucursalista i el fracàs social de la renaixença. Sens dubte la tercera part és la millor i més entretinguda. Potser per ser també la més analítica i menys descriptiva.
M’agrada especialment com explica la progressiva castellanització a partir del segle XVII, així com la mentalitat sucursalista i el fracàs social de la renaixença. Sens dubte la tercera part és la millor i més entretinguda. Potser per ser també la més analítica i menys descriptiva.
July 17, 2024
L'havia llegit de jove però em va vindre de gust rellegir-lo i he tornat a quedar-me bocabadat de la lucidesa i capacitat de Joan Fuster en la recerca i interpretació de fonts documentals bàsiques per entendre la història, la literatura, la llengua i la societat valenciana al llarg dels temps. Llibre fonamental per a les persones que ens preocupa i estimem el País Valencià.
December 30, 2024
Ben documentat però massa dens. De vegades, la subjectivitat es fa massa evident i resulta gairebé adoctrinador.
Ara bé, és innegable la necessitat d'esta obra en el moment en què fou escrita, amb una prosa exquisida i un llenguatge polit.
Ara bé, és innegable la necessitat d'esta obra en el moment en què fou escrita, amb una prosa exquisida i un llenguatge polit.
May 2, 2021
Una de les obres més importants de Joan Fuster, que no et deixarà indiferent.
July 16, 2021
Llibre imprescindible per entendre els PPCC. Alguns trossos una mica densos, però.
Read
January 10, 2023Un poc complicat. Quan el vaig llegir, crec que encara necessitava un poc més de "background" per a comprendre bé l'història sociopolítica del país valencià. A revisar.
June 20, 2023
Es fa molt llarg i de vegades molt mal escrit. Encara així ha estat prou be, esperé que altres llibres de l'autor m'agraden més.
September 18, 2023
Te replanteges coses pero vaya tela que turra
Read
February 6, 2024Un imprescindible en la història de la societat, cultura i identitat valenciana.
July 7, 2024
Un assaig imprescindible per comprendre la història del País Valencià i dels valencians. I del seu lloc al món i als Països Catalans.
February 16, 2025
Un assaig aclaridor i encertat sobre l'origen de l'identitat valenciana. Punt inicial sobre qualsevol estudi al respecte.
February 27, 2025
Una gran obra que ens retrotrau als orígens valencians i els nostres lligams com a poble amb altres. Imprescindible.
This entire review has been hidden because of spoilers.
September 13, 2022
2022 es el año en el que se conmemoran los 100 años del nacimiento de Joan Fuster. Este acontecimiento, junto con la exposición itinerante que le dedica la Acadèmia Valenciana de la Llengua, han hecho para mí una obligación leer a Joan Fuster. Conocerlo, leerlo, entenderlo. Fuster no se limita solo a este libro, su obra es muchísimo más extensa, y su personalidad y papel en la intelectualidad valenciana de los últimos años, mucho más. Pero me pareció que una de sus obras más reconocidas era un buen punto de partida.
“Nosaltres, els valencians” es un ensayo muy interesante sobre la historia y los devenires sociopolíticos que han configurado el carácter y la identidad de los valencianos. Lo que somos en el día de hoy se lo debemos a muchos factores que han estado moldeándonos como sociedad los últimos ochocientos años, si no antes. Desde la conquista de Jaume I de tierras valencianas a los valencianos de entonces, los musulmanes, y la repoblación de las tierras conquistadas con gente del Cataluña y Aragón, el desarrollo de esta sociedad multicultural tenía que ser necesariamente diferente a las realidades del pueblo catalán.
Fuster hace un desarrollo cronológico de los acontecimientos que determinaron el nacimiento del pueblo valenciano como lo entendemos a día de hoy, con la coexistencia de tres lenguas (catalán, castellano-aragonés y árabe), en las que el catalán era visiblemente predominante y el árabe casi imperceptible.
A lo largo de las páginas, Fuster hace una narración detallada de todas las tribulaciones y problemas a los que se enfrenta el Reino de Valencia. Las tensiones internas entre los señores feudales, burgueses, gremios y clase trabajadora. El nacimiento de las leyes de Valencia y los Fueros del Reino que le daban unas leyes y Cortes propias. La expulsión de los moriscos. El centralismo que quiere imponer el emperador Felipe IV y que ponen en dificultades la autonomía del Reino ante el oportunismo y falta de carácter de algunos caballeros valencianos. Será el rey Felipe V el que finalmente abolirá los Fueros y suprimirá el régimen autonómico del Reino. Ya todo tendrá que pasar por la corte central y la imposición o moda del castellano empieza a desplazar la lengua nativa.
La falta de industrialización en algunos momentos y la dependencia de la agricultura, los vaivenes de inquietudes intelectuales, la dualidad de la lengua, la incorporación reciente de nuevas regiones (como Requena o Villena), la división provincial, la suspicacia del Estado Central a regionalismos, el complejo de inferioridad como pueblo… son muchos de los puntos que se tratan de manera coherente y bastante reflexiva durante el libro.
Fuster, en algunos momentos, realmente lúcido y acertado, desarrolla temas muy interesantes sobre la lengua y la sociedad. Trata temas tremendamente actuales pese a que se escribió hace sesenta años. Y fue capaz de prever problemas que vendrían, como el auge del blaverisme y la deformación de la historia reciente para afanes puramente políticos o de poder.
No se esconde en tratar el doble rechazo que el Pais Valencià sufre desde el Estado, enemigo de regionalismos que pongan en peligro su status quo. O el del propio pueblo catalán, que repudia la lengua “incorrecta” que aquí se habla, sin tener en cuenta la realidad histórica y social de los valencianos. Tampoco omite el problema identitario que genera dentro de su propio país la nomenclatura “Valencià”, que tiene el topónimo de su capital. Hay valencianos que ya no son “valencianos”: son “castellonenses” o “alicantinos”, ayudando a ese provincianismo que echa más leña al fuego y que tiene que ver más con disputas y diferencias políticas que identitarias.
Obviamente, esto es un resumen muy por encima de todo lo que contiene este gran libro. Bien documentado, me ha satisfecho poder leer la historia de los valencianos de 1230 a esta parte. El autor no omite meterse en charcos y dar su opinión, lo cual lo hace más interesante. Incluso hace afirmaciones comprometedoras, como que la expulsión de los moriscos, pese al enorme drama humano, previno futuros conflictos graves como la Guerra de Independencia de Argelia que Fuster siguió con interés.
Aunque en algunos momentos puede llegar a hacerse denso, especialmente en el bloque central, tiene momentos especialmente lúcidos e inspirados. Teniendo en cuenta que la edición lleva una nota del autor para su segunda edición (en 1964), me quedo con las ganas de saber cómo habían evolucionado sus ideas después de tantos años y acontecimientos como la Batalla de Valencia (1976-1981), la aparición del blaverisme y, sobre todo, lo que tuvo que omitir en sus textos para superar la censura franquista, la cual desautorizó posteriores reediciones del libro.
“Nosaltres, els valencians” es un ensayo muy interesante sobre la historia y los devenires sociopolíticos que han configurado el carácter y la identidad de los valencianos. Lo que somos en el día de hoy se lo debemos a muchos factores que han estado moldeándonos como sociedad los últimos ochocientos años, si no antes. Desde la conquista de Jaume I de tierras valencianas a los valencianos de entonces, los musulmanes, y la repoblación de las tierras conquistadas con gente del Cataluña y Aragón, el desarrollo de esta sociedad multicultural tenía que ser necesariamente diferente a las realidades del pueblo catalán.
Fuster hace un desarrollo cronológico de los acontecimientos que determinaron el nacimiento del pueblo valenciano como lo entendemos a día de hoy, con la coexistencia de tres lenguas (catalán, castellano-aragonés y árabe), en las que el catalán era visiblemente predominante y el árabe casi imperceptible.
A lo largo de las páginas, Fuster hace una narración detallada de todas las tribulaciones y problemas a los que se enfrenta el Reino de Valencia. Las tensiones internas entre los señores feudales, burgueses, gremios y clase trabajadora. El nacimiento de las leyes de Valencia y los Fueros del Reino que le daban unas leyes y Cortes propias. La expulsión de los moriscos. El centralismo que quiere imponer el emperador Felipe IV y que ponen en dificultades la autonomía del Reino ante el oportunismo y falta de carácter de algunos caballeros valencianos. Será el rey Felipe V el que finalmente abolirá los Fueros y suprimirá el régimen autonómico del Reino. Ya todo tendrá que pasar por la corte central y la imposición o moda del castellano empieza a desplazar la lengua nativa.
La falta de industrialización en algunos momentos y la dependencia de la agricultura, los vaivenes de inquietudes intelectuales, la dualidad de la lengua, la incorporación reciente de nuevas regiones (como Requena o Villena), la división provincial, la suspicacia del Estado Central a regionalismos, el complejo de inferioridad como pueblo… son muchos de los puntos que se tratan de manera coherente y bastante reflexiva durante el libro.
Fuster, en algunos momentos, realmente lúcido y acertado, desarrolla temas muy interesantes sobre la lengua y la sociedad. Trata temas tremendamente actuales pese a que se escribió hace sesenta años. Y fue capaz de prever problemas que vendrían, como el auge del blaverisme y la deformación de la historia reciente para afanes puramente políticos o de poder.
No se esconde en tratar el doble rechazo que el Pais Valencià sufre desde el Estado, enemigo de regionalismos que pongan en peligro su status quo. O el del propio pueblo catalán, que repudia la lengua “incorrecta” que aquí se habla, sin tener en cuenta la realidad histórica y social de los valencianos. Tampoco omite el problema identitario que genera dentro de su propio país la nomenclatura “Valencià”, que tiene el topónimo de su capital. Hay valencianos que ya no son “valencianos”: son “castellonenses” o “alicantinos”, ayudando a ese provincianismo que echa más leña al fuego y que tiene que ver más con disputas y diferencias políticas que identitarias.
Obviamente, esto es un resumen muy por encima de todo lo que contiene este gran libro. Bien documentado, me ha satisfecho poder leer la historia de los valencianos de 1230 a esta parte. El autor no omite meterse en charcos y dar su opinión, lo cual lo hace más interesante. Incluso hace afirmaciones comprometedoras, como que la expulsión de los moriscos, pese al enorme drama humano, previno futuros conflictos graves como la Guerra de Independencia de Argelia que Fuster siguió con interés.
Aunque en algunos momentos puede llegar a hacerse denso, especialmente en el bloque central, tiene momentos especialmente lúcidos e inspirados. Teniendo en cuenta que la edición lleva una nota del autor para su segunda edición (en 1964), me quedo con las ganas de saber cómo habían evolucionado sus ideas después de tantos años y acontecimientos como la Batalla de Valencia (1976-1981), la aparición del blaverisme y, sobre todo, lo que tuvo que omitir en sus textos para superar la censura franquista, la cual desautorizó posteriores reediciones del libro.
January 17, 2023
Un clàssic. Ben escrit. Potser algunes concepcions caldria revisar-les, però un clàssic que cal ser llegit.
February 2, 2022
3,5*
Catàleg de l’exposició pels 50 anys de la publicació de “Nosaltres els valencians”, a la Universitat de València el 2012. Conté alguns assajos sobre la importància del llibre, així com sobre la seua gènesi i publicació, a més d’alguns textos apareguts en la premsa de l’època, valorant el llibre. A més, el llibre ve amb fotografies i reproduccions de documents de Fuster, cartes i retalls de premsa, a més d’altres elements visuals, que enriqueixen la lectura i fan del catàleg una publicació molt interessant.
Catàleg de l’exposició pels 50 anys de la publicació de “Nosaltres els valencians”, a la Universitat de València el 2012. Conté alguns assajos sobre la importància del llibre, així com sobre la seua gènesi i publicació, a més d’alguns textos apareguts en la premsa de l’època, valorant el llibre. A més, el llibre ve amb fotografies i reproduccions de documents de Fuster, cartes i retalls de premsa, a més d’altres elements visuals, que enriqueixen la lectura i fan del catàleg una publicació molt interessant.
Displaying 1 - 30 of 33 reviews