Aquest volum recull un dels dos llibres de relats amb què Carme Riera es va donar a conèixer i amb els quals va obtenir un èxit notable entre els lectors: Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977), publicats originalment per Editorial Laia. Aquests dos llibres conformen la primera etapa de l’escriptora com a narradora, en què es combinen a la perfecció els seus valors testimonials, subversius i de denúncia, amb una clara vocació poètica.
Carme Riera i Guilera (Palma, 12 de gener de 1948) és una catedràtica de literatura espanyola i escriptora mallorquina en llengua catalana. Es donà a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana.[1] Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l'abril de 2012.
Recull de 13 narracions curtes que tracten dels amors: amors impossibles, amors abandonats, amors perduts, amors enyorats... El nivell de lirisme dels textos és extraordinari; el domini de la gramàtica, avui en dia ja no es troba; la riquesa lèxica, impressionant. Un té la impressió que l'autora pensa i repensa cada paraula, una a una, fins que troba la que més escau a cada ocasió. He llegit molt pocs autors amb textos tan treballats com aquestos.
Una cosa que m'ha sorprès és que en els contes, escrits tots en català balear, de vegades l'autora hi mescla formes del català central, sobretot de morfologia verbal. No és habitual en obres d'altres autors, però no és una cosa exagerada: 21 formes verbals centrals en els primers vuit contes, i ni una sola volta en els últimes cinc. Tot plegat, res de molt greu.
vaig llegir "te deix amor la mar com a penyora" i des de llavors que em va quedar com a atravessat. avui, quan he vist aquest llibre, per casualitat, he pensat que el títol hi conversava. no m'esperava que, realment, fos així. més enllà d'aquesta anècdota, carme riera té una prosa poètica que m'encisa.
Crec que m'ha passat un poc com quan menges massa bombons i t'embafes, potser seguir-la seguida de la primera, m'ha generat massa expectatives. Això, no significa que no m'haja agradat, però m'ha faltat el factor sorpresa de les primeres voltes. Tanmateix, continua sent un llibre espectacular i he gaudit moltíssim la seua lectura.
"I sé ben cert que ella descansa allà perquè en aquell redós hi he vist florir roses. Roses vermelles, com un miracle, sobre la mar blavíssima, que ningú no ha tallat encara. Les he vistes, ho jur i en pos per testimoni les gavines."
"[...]duim amb nosaltres marcats com una càrrega inseparable tot allò que hem viscut i que ens fa actuar i ésser diferents d'abans... Som marcats pel passat al qual no podríem -encara que volguéssim-renunciar."
Cada capítol és un conte diferent. Tot històries sorprenentment modernes i satíriques al voltant d'una pedra angular: l'amor. Amè i divertit, recorda fins i tot als gags de Jet Lag. Fantàstic.
Embaladida des del minut 1 que vaig obrir el llibre. Contes d'amor i desamors. M'encanta el simbolisme amb el que escriu Riera, i el significat que li dona a la mar en cadascún dels seus contes.