Vet aquí la veu d’un infant entremaliat que gosa increpar Déu perquè no el coneix, perquè no el veu, perquè el dolor no cal i, a més, turmenta. Sampere és Job, el metafísic que devora el temps, el foll que obre la cicatriu quan la ferida es tanca i el vianant gòtic que recorre les cambres d’una urbs replicant que, de tan silenciosa i submergida, esdevé crit que s’alçura, bondat inhumana i prodigi enlluernador en què es multiplica l’esfera de la innocència màxima: aquella que ens condemna a tots.
Màrius Sampere, geni de la poesia europea, ha inventat una llengua nova, un català d’arrels psicodèliques, suburbials, gnòstiques i paradoxals. I també una desraó que raona com si el vers s’escandís a còpia de gosadia. En el fons el poeta es capté com un trapella que llegeix còmics de Flash Gordon, com un explorador espacial que juga a escacs i com un romàntic que escolta Wagner mentre es remulla els peus al riu Besòs. Però no és aquest el miracle: el miracle és la set, la fam, la rialla de qui es troba enmig d’un univers incomprensible. I que de tant riure, de tant adolorir-se, coneix Déu i hi parla. En versos que són aquí: per sempre més.
Màrius Sampere i Passarell neix el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó de Barcelona. Amb un any de vida els seus pares se separen. Estudia a les escoles del barri, tot just acaba la Guerra Civil, i posteriorment cursa el batxillerat a l'Institut Balmes i en una acadèmia privada.