La mort de la mare em va fer més lliure és la primera obra de poesia traduïda al català de l’antropòloga social i activista feminista Mari Luz Esteban. Ainara Munt s’ha encarregat de l’acurada traducció i l’escriptora Sònia Moll, el prologa. L’obra s’inclou en la col·lecció de feminismes D-fracciones de Pol·len edicions.
“La mort de la mare em va fer més lliure és un recorregut corporal, emocional i mental a través d’una absència que es vol fèrtil, una absència que ha de dur a l’acompliment del que es vol SER, des d’una mateixa, sense ningú en qui sostenir-se. La veu poètica ha esdevingut una filla-sense. I li cal partir del cos, perquè és en el cos on està gravada la presència de la mare, el record d’ella, que la filla no imagina ni reinventa sinó que recupera a partir del sentir corporal”.
L’AUTONARRACIÓ
no és més que fàbrica de futur paraula feta carn carn paraula malgrat escriure en un idioma que és i no és del tot meu per això.
Gizarte-antropologiako irakaslea da Euskal Herriko Unibertsitatean, antropologia feministan eta medikuntzako antropologian aditua da.
Txikitatik Basaurin bizi izan da. Medikuntza ikasketak egin zituen Euskal Herriko Unibertsitatean (1983) eta Gizarte Antropologia doktoretza Bartzelonako Unibertsitatean (1993). Familia-Plangintzako mediku izan zen Bizkaian 1984tik 1996raino, eta antropologia irakasle gero. Hasieran Leongo Unibertsitatean, gero Nafarroako Unibertsitate Publikoan, eta 1998tik Euskal Herriko Unibertsitatean non Gizarte-Antropologia arloko irakasle, Balioen Filosofia eta Gizarte Antropologia saileko burua eta Ikasketa Feministak eta Generoa masterreko koordinatzailea den.
Gai hauek ikertu ditu Estebanek: "harremanak eta generoko identitateak", "etnografia korporala eta aldaketa soziala", "emozioak eta maitasuna" eta feminismo dekoloniala.
"Gorputzez gorputz" ikergaia lantzerakoan bizitzaren haragitasuna begiratzea proposatzen du Estebanek. Diskurtsoari eta teoriari asko begiratu diegu eta gutxi gorputzari. Ariketa politikoa, ariketa fisiko eta emozional bihurtu behar da. Norbanakoa beste era batera ikusteko modua da. Galdera da: zer egiten dugu gorputzekin?[3]
Genero indarkeria gaietan emakumea biktima moduan bakarrik ikusi ohi da eta agentea izan behar dela defendatzen du. Emakumea biktimatzat hartzeak bi gauza dakartza; ekintzarako ahalmena kentzen zaio eta laguntza kanpotik helduko dela aurreikusten da. Asko ala gutxi, beti du boterea norbanakoak eta ekintzarako ahalmen hori baliatu behar da.[3]
Generoa, sexualitatea, klasea, arraza, eta hizkuntza kontuan hartzea herritartasun kontzeptua zabaltzeko aukera dela defendatzen du. Zabaltze prozesu hori lortu ahal izateko batetik mugimendu herritarren arteko aliantzak aintzat hartu behar direla, eta bestetik, ikuspegi feminista bera ere berritu behar dela dio. Bide horretan feminismo dekoloniala Euskal Herrira egokitzea aukera aparta da berarentzat.
4,5. Nahiz eta batzuetan zaila izan olerki zehatz batzuk gainontzekoekin duten harremana igartzea, orokorrean poema-liburu borobila iruditu zait, gai ezberdin asko jorratzen dituena. Kutsu autografiko zein erotikoa duten okerkiak daude, malenkoniaz betetakoak, idazketa prozesuari buruz hausnartzen dutenak, dolumina edota samina adierazten dutenak, etab.
"Paradisura doan bide osoa paradisu idatzi omen zuen Katalina Sienakoak baina nik, maitasunera doan ibilbidea maitasun eza deitu nuen eta hementxe nago bizitzaren berrizendapen lanetan".
"garena eta izan nahi dugunaren arteko amildegian gara nor"
Es un poemario irregular, cuya lectura a veces te lleva a pensar en que, de él, podrían salir varios hilos conductores para varios poemarios más breves. Aun así, la calidad y la hondura de reflexión sobre sensaciones y sentimientos, la manera de repensar la figura de una misma como mujer y el lugar que ocupa en respecto a otros/familia/sociedad hacen del libro una delicia.
Una lectura rápida, que aborda algunos temas sustanciales. Su estilo se relaciona más con el ensayo o la narración, porque su lenguaje poetico carece de figuras retóricas o ritmo.
La muerte de mi madre me hizo más libre es, quizás, el mejor libro de poesía que he leído nunca. Lo encontré sin buscarlo en una librería feminista y desde el mismo momento en que lo vi, el título me persiguió durante la hora que estuve en ese espacio hasta que finalmente opte por comprarlo. Al instante mismo lo comencé y supe que era la savia que necesitaba para esos días, y a la que volveré continuamente. ¿Por qué? Encontramos aquí unos versos opacos pero al mismo tiempo lúcidos y que transmiten amor hacia la propia persona y su contexto, escritos también desde una perspectiva necesariamente feminista. Dividida en once capítulos, este poemario evoca las grandes etapas y debates de la vida de las mujeres, que pasan de hijas a madres y por el medio descubren el enamoramiento, la levedad del amor, la despedida y el silencio.