Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d’un llibertí compulsiu. Hi va arribar fa vuit anys amb ganes de menjar-se el món. És a la ciutat on qui cerca, troba. I el nostre protagonista topa amb un entramat de passions, més o menys induïdes, que ell viu amb una inconsciència i una temeritat absolutes. Els seus intents d’acceptar-se, d’encaminar els desitjos de l’entranya, d’encaixar amb el fill ideal que la mare va somniar i els viaranys per on es perd una vegada i una altra l’acaben conduint a una sala d’espera. Allà s’ha de fer unes proves per saber si una malaltia venèria circula pel seu cos. Aquesta saleta serà un purgatori on repensar l’historial de la seva breu existència, una inspecció tècnica de cos i ànima. Aquí l’esverament, vulgui o no, esdevindrà calma centrifugada.
L’escriptura de Sebastià Portell torna a esclatar en una novel·la collage: el retrat d’un jove desorientat que fuig de l’intens melodrama que l’enfonsa en la indolència. El dia que va morir David Bowie és un cadàver exquisit debatent-se entre les eleccions personals i la moral de lleixiu que no ens és externa i que, d’una manera o altra, portem a dins.
"La resposta a la meva pregunta, en-què-estava-pensant, se'm va aparèixer tan clara i ràpida com el fred d'aquella nit: en res. Feia temps, no només aquella nit, que no estava pensant en res. I potser aquest és l'estat que m'ha arrossegat fins aquí, no com a persona, no com a entitat amb voluntat pròpia i capacitat de decisió, sinó més aviat com el sediment d'un tot que no control gens, a través d'una riuada d'esdeveniments que han transcorregut més o menys sense adonar-me'n, més o menys per inèrcia, més o menys perquè sí. Vaig respirar fondo i vaig seguir caminant entre el fred, com aquell que diu, per no quedar-me aturat."
L'argument en sí no és res de l'altre món, però en Sebastià et domina i penetra amb la seva forma de narrar, amb el seu llenguatge directe, sincer i sense romanços. Una novel·la que no perd el ritme, plena d'inquietuds, pensaments i sexe (molt de sexe).
Llibre correcte, purgatori dels actes d'un jove mallorquí homosexual de vint-i-set anys a la Barcelona gairebé actual, on ha estudiat i actualment treballa en una feina precària i on està poc valorat. El llibre comença a la sala d'espera on el noi espera per fer-se les proves de la sífilis i repassa fent balanç del què ha estat la seva vida els últims deu anys.
Retrat actual de la vida d'un jove gai rural que va a viure a Barcelona i intenta omplir els seus buits existencials consumint sexe anònim. Buit d'amor i tendresa, buit d'amistats profundes, buit de pertinença a una comunitat, buit de dedicar-se a una empresa que dongui sentit a la vida, buit de fe a res més enllà de tastar nous cossos. Em deix trist tota la soledat, duresa, fredor, lamentació, banalitat, superficialitat i certa plumafòbia que despren el protagonista de la novel.la de principi a fi. La tensió que m'ha mantingut enganxat fins al final és l'esperança de trobar una mínima resolució a tanta misèria, ja sigui per bé o malament... però no. Com a molt, alguns pocs instants on el protagonista intueix vagament alguna escapatòria als seus buits en forma d'amor romàntic, la qual cosa no m'alleuja especialment.
La novel·la brilla en la narració dels encontres sexuals, són les escenes més vibrants i interessants, amb una prosa més amena i original. La resta de capítols sobre la vida del protagonista em semblen palla, farragosos i poc versemblants. Si t'interessa aquesta temàtica, t'aconsello que llegeixis la gran obra mestra "Els homes i els dies" de David Vilaseca.
La manera d'escriure del Sebastià Portell m'ha fet recuperar una cosa que feia força que no feia: llegir mentre camino pel carrer (per carrers poc transitats que conec perfectament). Portell construeix aquesta novel·la de protagonista fred i trama *aparentment* escassa a partir de peces desordenades que es presenten en formats diferents (prosa, guió teatral, fragments de textos) i, a poc a poc, crea la fugaç imatge d'un jove que creua Barcelona de matinada. Creua la ciutat i pensa, pensa molt, i recorda i es turmenta.
Era un autor que tenia pendent des de fa anys i que sens dubte seguiré de ben a prop!
M'haguès agradat connectar amb aquest llibre molt més del que finalment ha resultat. Trobo excel·lent la manera en com està estructurada la novel·la. Aquesta forma com de trencaclosques i la utilització d'altres generes literaris com el teatre combinat amb la narrativa. L'estil i la tècnica també són excel·lents, però aquí venen els inconvenients que l'hi trobo: Per a mi és molt important en una novel·la una bona història i uns personatges amb qui pugui connectar i això no ho he trobat. I aquesta novel·la tenia tots els punts per aconseguir-me atrapar, però trobo que el personatge protagonista és massa negatiu, desconfiat i victimista i tot i que el pots arribar a entendre'l costa molt de posar-se de la seva part. El mateix passa amb una història que no avança... Entenc que aquesta és la intenció de l'autor, però em resulta difícil de connectar amb una obra així... Però remarco: molt ben escrit!!
Lectura ràpida, clara i senzilla. Una història complexa d'una realitat que poques vegades es vol parlar al col·lectiu. Sexe, indiferència, solitud i més sexe. La qüestió d'aquelles marietes que naixeren en territori hostil, descobriren i acceptaren tard la seva sexualitat i desenvolupen una relació amb el sexe molt allunyada de la norma.
El llibre presenta la vida d'un jove gai en la recerca d'un cert ordre a la seva dins d'una vida predominada pel sexe i les lliutes internes. El relat és força senzill, es basa en una descripció directa i indirecte de les contradiccions internes del personatge.
L'escriptura és lleugera, directa, molt actualitzada amb les formes de fer i de comunicació dins la comunitat gai. L'autor juga amb diversos estils literaris i textos curts entre els capítols. Té una forma directe i molt lleugera d'escriure. El llibre absorveix totalment al lector. La sensació personal és qie en Sebastià Portell presenta un esquelet en una forma d'escriptura que és una gran promesa per a histories més extenses. Definitivament, en Sebastià Portell passa a ser un dels autors dels quals seguiré i llegiré. Una gran promesa com a escriptor.
Llegit d'una tirada, un parell d'horetes dedicades a un personatge que navega les procel·loses de la vida gai d'una gran ciutat. Registres diferents i texts diferents, a la manera del Biel Mesquida de L'adolescent de sal, font clara d'inspiració. Un pèl massa tòpics la mare que tot ho ocupa i el pare absent, però malgrat tot reeixit retrat d'una personalitat turmentada.
2,5. Una novel·la mil·lenial però de qualitat. Trobo que explica un context que em sona d’una manera que també em sona (tal vegada perquè vaig llegir “Eren ells” fa poquet). Tal com raja, creient amb el lector, d’un lloc cap a un altre. L’història en sí és nova per mi però li trobo a faltar factors interessants. Un jove homosexual llibertí que es menja Barcelona... i què més? Tots tenim traumes que ens fan ser qui som... i què més?
He gaudit amb la manera en que en Sebastià la va escriure. Capítols que he devorat, altres més difícils de fer avançar. Poc freqüent l’ús que en fa de diferents maneres de narrar: teatre, cites bíbliques, cites d’altres llibres. Ara llegiré la part teatral només. El protagonista: m’ha costat fer-me’l meu. La mare m’ha agradat. Ben definida.
So relatable from a queer person who grew up in an island and moved to Barcelona to go to uni. The mix of styles within the book impressed me in the best way possible, made it exciting and made so much sense. Sebastià Portell is always bringing such a raw and pure narrative to the queer community, I am really thankful.
Una visión joven de una vivencia de toda la vida: el joven estudiante local que va a estudiar a la gran ciudad. Esta novela podría ser un camino trillado si no fuera por su lenguaje vivo y directo y su falta de pelos en la lengua. Además de los temas que neurotizan a su autor (como corresponde a todo buen escritor).
Un libro que engancha, que reactiva el organismo, da nuevos puntos de vista y conecta con lo que llega (¡ay, madre! ; ))))