L'obra se situa en un marc rural, en un poble de la província de Tarragona, i ens planteja el greu problema de sequera que viu des de fa anys la població. Davant d'aquesta situació, el mossèn, el batlle, els rics propietaris rurals i el poble al seu darrera no veuen altra solució que pregar Déu que faci ploure. Però quan els protagonistes, Cecília, filla d'un cacic local, i el Foraster, enginyer que ha vingut de la ciutat, els plantegen una solució científica als seus problemes són trets d'una manera violenta del poble perquè aquesta solució va en contra de la religió, dels seus costums i de les seves creences més arrelades. La solució passa per aprofitar les aigües d'uns gorgs propers al poble, però aquest pensa que aquestes aigües són sagrades i que, per tant, no poden ser objecte de cap manipulació.
Joan Puig i Ferreter va néixer a La Selva del Camp el 5 de febrer de l'any 1882. Fill il·legítim d'un ric terratinent, va passar la infantesa i l'adolescència a Reus amb la seva mare a casa d'uns oncles. El seu pare mai va reconèixer-lo com a legítim. Als quinze anys, quan estudiava batxillerat a Reus, va entrar a formar part del Grup modernista de Reus. Faria amistat amb Josep Aladern, Hortensi Güell, Antoni Isern i Plàcid Vidal.
Aquesta obra de teatre es un clàssic de la literatura catalana. Per què? Doncs perquè retrata perfectament l'època en que va ser escrita i alhora es com un recopilatori de les característiques de la literatura d'aquella època, però sobretot perquè alhora avui en dia segueix essent perfectament vàlida. I és un plaer llegir-la. No importa els tòpics i defectes que pugui tenir, perquè funciona a la perfecció.
L'obra té dos fils argumentals indissolubles. D'una banda ens explica com un Foraster arriba a un poble tancat i regit pel fanatisme religiós i pretén executar un projecte que ajudaria a suportar la sequera que pateix el poble des de fa anys. No cal dir que el Foraster serà expulsat del poble a pedrades. L'altre història, més interessant al meu parer, és la de la Cecília, la filla del cacic local que estudia per ser mestra a Barcelona, i que lluitarà per alliberar-se de la influència paterna. El primer acte presenta les dues històries. En el segon es resol la del Foraster. I en el tercer es resol la de Cecília. L'estructura es perfecta i els cops d'efecte són genials, arribant a vegades fins i tot a l'espectacularitat.
És cert que els personatges tots són massa d'una peça. O molt bons o molt dolents. Tots excepte en Vergés, el mestre del poble, que està enamorat de la Cecília. Ell és l'únic personatge amb matisos i dubtes, i es defineix precisament per les seves vacil·lacions que el porten a la inacció. I m'encanta que estigui enamorat platònicament de la Cecília perquè l'admira, de la mateixa manera que la Cecília està enamorada platònicament del Foraster perquè l'admira. M'encanta la concepció de l'amor que té aquesta obra. L'amor com a idealització (potser no del tot certa) de l'altre, l'amor com a cerca d'allò que ens falta, d'allò que voldríem ser però no som.
Sigui com sigui, en Vergés és l'únic personatge real de debó de l'obra. I és magnífic. Però no importa que els altres personatges siguin massa esquemàtics (i alguns fins i tot folklòrics: el carlí anticlerical i l'anarquista gandul), perquè tots al cap i a la fi fan el seu paper en un mecanisme que és precis com un artefacte de rellotgeria. No hi sobra ni hi falta res en aquesta obra. I del que ens parla, de l'oposició entre individu i les convencions, continua essent totalment vàlid avui en dia.
Massa ràpid, massa fugaç i -segons el meu punt de vista- incomplet. Planteja moltes idees en molt poc espai i potser podria haver-les desenvolupat millor, especialment pel que fa als personatges. En general, però, és una obra de trets puraments modernistes, molt representativa per al seu moviment (tant en idees com en estructures i estil) i amb unes influències molt marcades. Útil per qui vulgui gaudir d'una estona entretinguda de teatre d'idees.
Una lectura obligatoria para clase que he disfrutado mucho. Corto, sencillo... Pero me ha encantado el conflicto que plantea: la fe contra la razón. Es un libro que cabrea (al menos a mí), pero no porque tenga ideologías tóxicas, sino porque tiene personajes con ideologías tóxicas contra otros que defienden ideas muy avanzadas para la época en que fue escrito. El autor, estando en contra de la forma de pensar de la mayoría de personajes, se mete en su piel y consigue que los odies, que te entren ganas de entrar en la historia y pegarles un puñetazo. Crítica a la religión impuesta, al rechazo de la razón, al avance, ¡incluso al patriarcado! ¡Un autor de principios del SXX contra el patriarcado!
M’ha agradat moltíssim els conflictes que es plantegen en aquest llibre, i com reacciona cada personatge davant d’ells em sembla molt interessant, el recomano moltíssim!! :)
l'he hagut de llegir per l'escola i em sembla un llibre força interessant, que remarca moltíssim el tema central del modernisme: la lluita constant entre l'art i la societat, i les seves variants.
la trama és força interessant i la millor part és quan es "resol" el conflicte, però se m'ha fet pesat de llegir, tenint en compte que és una obra molt curta.
És bastant ràpid a llegir, però falta explicar algunes idees en detall. Definitivament no ha sigut dels llibres que hagués llegit, si ni que l’he hagut de llegir per el cole. Però encara conta com un llibre mes llegit aquest any 🤗
pel cole, entretingut. després d’haver llegit “L’alegria que passa” ja estava molt més introduïda a l’obra i m’agrada la temàtica de l’artista en contraposició a la societat
-es curt -l’argument està ben pensat i tracta temes chulis. -et fa reflexionar una mica -s’entén bé i està ben escrit
punts en contra:
-es repeteix com una mala cosa. yo el q suposo es q l’autor va pensar q l’argument li permetria escriure una obra de 200 pág tranquil·lament i a mig camí va veure q a dures penes li arribaven a les 50. així q va haver d’enrotllar-se innecessàriament i ficar chicha de 0 rellevància x la història pel mig.
-quin final de merda.
-penso q podria haver quedat millor el llibre si en comptes de repetir-se mes q l’all hagués desenvolupat mes trama de la història.
dit això, tel recomano si t’agraden els clàssics catalans o si vols introduir-te en aquest gènere. sinó, no.
cinc estrelles perquè no pot ser que en tingui tan poques
«cregui'm. és impossible lluitar...! no són els homes, els enemics, no són ells els forts... sinó la llegenda!» i «el meu dever és complir amb la meva consciència!»
El contrapunt aigües encantades-aigües en moviment, poble-ciutat, religió-ciència, fills-pares... que fa és clau per a entendre l'obra i respon al Modernisme que encarna. M'he sentit identificat amb el personatge principal, la Cecília, per la força amb què entoma el repte particular de canviar el món (almenys, el món que ella coneix: el seu poble). L'autoritat de Déu i l'autoritat del patriarca són dos grans temes que toca també Aigües encantades sense alliçonar sinó mostrant l'opressió que exerceixen sobre la població i la Cecília, respectivament. En resum, és una peça molt ben perfilada entorn de la institució religiosa i la llibertat d'opinió.
m'ha sorprès molt, tot i que l'he llegit rapidíssim per un examen, m'ha agradat molt. realment és curt i la cecília tenia més protagonisme del que m'esperava, i és la millor. a part, és com que tot gira al voltant de la falta d'aigua, les aigües encantades, etc, però és com una excusa per posar sobre la taula les diferències entre la gent del poble. no sé, molt bé la veritat :)
M'ha agradat moltíssim com el llibre reflecteix part de la societat de l'època (1907) i el conflicte entre progrés i tradició i tractant temes com el feminisme. Amb la nota que té no m'esperava que fos tan bo. M'ha atrapat i me l'he llegit d'una tirada.
Aquesta obra de teatre pot ser resumida com a Gent cridant i insultant-se. M'encanta. Penso utilitzar l'insult de molècula refractària durant Tota la resta de la meva vida.
Li poso 4 estrelles perquè, tot i que m’ha encantat, cosa que no esperava, m’ha semblat que li faltava un quart acte.
El final ja no és que quedi obert, sinó que sembla que a l’escriptor no se li va acudir com solucionar la meravellosa, i actual en el seu moment, problemàtica i va fer que els personatges que la causaven se n’anessin (el foraster i la Cecília). Tot i això, és realista perquè la gent que va en contra de la societat no pot viure en ella tranquil·la i decideix marxar, però m’esperava que no ho fos, o que com a mínim, passés quelcom més amb el tema de les aigües encantades, el qual queda força desaprofitat.
Igualment, entenc a la perfecció que el missatge és que aquests tipus de creences tan impregnades al poble provoquen un atur en el temps, i mentre la Cecília a la ciutat aprèn i evoluciona, els que es queden reclosos al poble no avancen.
Un detall que m’ha encantat és que al final la Juliana obre els ulls i decideix donar-li la raó a la seva filla. Un que no m’ha agradat tant és la forma com ha tractat la Cecília al Vergés en l’última escena, crec que no es mereixia el seu menyspreu.
pd: és lectura per la selectivitat, cosa que m'agrada remarcar sempre perquè no es té la mateixa motivació i caràcter lector al llegir un llibre obligatori.
m ha agradat bastaant història super amena, sobretot les parts de la cecília. tot i que l he hagut de llegir super rapid i per l insti almenys l he llegit, que pel meu compte no crec que ho hagués provat mai