Un artista víctima de una pesadilla sin fin, un pueblo habitado por criaturas monstruosas, una verdad macabra que se esconde detrás de una pintura, un hombre errante obsesionado por una figura que se le aparece en un sueño. Cuatro historias originales inspiradas en el solitario de Providence, acompañarán al lector en un viaje a las fronteras del sueño: El autorretrato, La ciudad sobre el océano, El modelo y El ser del sueño. En una adaptación libre del universo de Lovecraft, el autor induce a través de sus dibujos y textos, a explorar una dimensión oscura e indefinible de paisajes claustrofóbicos, elementos inquietantes sobrenaturales, criaturas deformes y obsesiones introducidas en la mente en un espacio onírico y melancólico.
Mam poczucie zaprzepaszczonej szansy na komiks wyjątkowy. Być może silna inspiracja twórczością Lovecrafta nie jest czymś bardzo oryginalnym w komiksie, ale Penco ma fenomenalne umiejętności jako grafik, więc potencjał był spory. Najlepiej wypada otwierający całość "Autoportret", którego ostatni kadr dosłownie wprawia czytelnika w osłupienie. Właśnie zaskoczenie czy suspens to rzecz, która najbardziej kuleje w kolejnych historiach. W miarę przyzwoicie - choć już bardziej konwencjonalnie - prezentuje się "Miasto nad oceanem" - tu także ostatni kadr robi największe wrażenie, ale głównie ze względu na swój niepokojący charakter. Potem krótki "Model", zakończony w niezbyt ciekawym momencie - historia, która właściwie nie zdążyła się rozpocząć. Na koniec "Postać ze snów" - rzecz najdłuższa i chyba najbardziej rozczarowująca, ze zmierzającą donikąd fabułą zakończoną tak przewidywalnie, że zastanawiałem się czy to czasem nie ja przeoczyłem tu czegoś istotnego. Reasumując - miałem wrażenie, że to raczej prezentacja umiejętności autora jako rysownika, niż scenarzysty, więc jednak rozczarowanie, choć warto przejrzeć.
Inquietante. Muy inquietante. Son cuatro historias cortas, dibujadas y guionizadas por Michele Penco. Muchos de sus dibujos me han parecido espeluznantes, aunque creo que las historias son un poco flojas.
Creo que este cómic es una buena manera de iniciarse en el terror (cosa que en realidad no era mi intención, pues no sabía que este era el género del cómic) sin cagarse de miedo. Y leerlo de día, muchas gracias.
Questa graphic novel porta il lettore nelle atmosfere dei racconti di H.P. Lovecraft. Lo fa magistralmente con illustrazioni favolose e dialoghi credibili. Riesce a restituire lo stesso senso di inquietudine e disagio tipico dei racconti dello scrittore di Providence. A tratti pare quasi un silent book e le illustrazioni parlano spesso da sole. Proprio come dice la prefazione "a volte non ci sarebbe nemmeno bisogno dei testi". Consigliato ad appassionati e non.
Els que hem llegit sovint a H.P. Lovecraft coneixem bé el seu estil carregat, summament descriptiu i ple d'adjectius. Trobar-se amb una obra com Incubi de Michele Penco, on els textos són mínims —tret de l'últim dels quatre relats—, és una mena de xoc. Podria semblar que Penco, sense aquest suport del text, serà incapaç de transmetre les mateixes sensacions angoixants del mestre de Providence, però és just al contrari i el títol en italià fa justícia a aquests suposats malsons. Els detalladíssims dibuixos de l'autor en blanc i negre conviden a mirar tots i cada un dels racons i els traços fins que gairebé es converteix en una obsessió, i és fàcil sentir-se com els protagonistes, immersos en uns espais estranys i xopats d'horror dels quals hauríem de fugir, però que, en canvi, ens atrauen irremeiablement.
El volum conté quatre històries breus, algunes més llargues que altres, que entronquen amb l'univers de Lovecraft. No tenen per què fer-ho directament: si bé n'hi ha una on apareix clarament Innsmouth o s'anomena Arkham, altres són sorgides de la ment de l'autor. Però totes elles tenen aquest component terrorífic que suposa mirar a la foscor, emmirallar-se en personatges i objectes que ens captiven per la seva estranyesa i fins i tot la seva lletjor. La presència de la natura, ferotge, indomable i sovint inconcebible, també ens recorda a Els salzes d'Algernon Blackwood, obra que Lovecraft idolatrava, sobretot en la fantàstica història que tanca el volum, on es barreja l'horror oníric amb els elements del cinema de cases encantades.
Ens trobem doncs davant d'un còmic que porta l'univers còsmic de Lovecraft a una altra dimensió: una de més íntima, més propera al terror que a l'horror, si voleu, però que en cap cas deixarà ningú indiferent. Feia molt que no m'esplaiava tant mirant les vinyetes d'una obra i la mestria de Michele Penco m'ha absorbit d'una manera malsana. Per uns instants, ha estat com ser dins del cap del mateix H.P. Lovecraft, mirant de reüll quelcom que no comprens i al qual no pots posar nom, però sense esma per fugir-ne, més aviat al contrari. Deixeu-vos atrapar per aquest Íncubos i sabreu de què parlo.
Disegni bellissimi, spaventosi e veramente realistici. Sembrano delle fotografie in bianco e nero. Peccato per i dialoghi perché mi sono sembrati piuttosto banali e non all'altezza delle illustrazioni.
Bardzo mocny początek. Pierwsza historia „Autoportret” to opowieść, którą spokojnie mogłabym przypisać Lovecraftowi, a przy tym wykorzystuje w bardzo umiejętny sposób formę komiksu. Kolejne historie nadal bardzo niepokojące wizualnie, ale już fabularnie nie robią aż takiego wrażenia.
Taki średniaczek, co tu dużo mówić. Mam poczucie, że ani nie wykorzystuje możliwości medium (bo tekst jest dosyć niezależny od kadrów), ani bestiariusza Lovecrafta, ani tematu/kostiumu jaki oferują sny.
Dopo aver letto Lovecraft rivisitato da Breccia e Battaglia, mi riesce difficile entusiasmarmi. Ho trovato il primo racconto disdicevole, gli altri senza dubbio migliori. La parte più apprezzabile sono i disegni.