El protagonista d’aquesta novel·la d’aventures és curiós i inexpert, però té un do insòlit, gairebé sobrenatural, que el fa ser diferent de totes les altres persones. I també té una passió sense límits per les llengües del món. Es diu Assiscle Xatot i viu a Perpinyà, a mitjan segle XIX. El seu do i la seva passió el portaran per camins que mai no hauria sospitat, fins al París encès de la guerra franco-prussiana i la revolució de la Comuna. Una mica més tard, el vent de l’aventura el durà fi ns a la llunyana Nova Caledònia, on, entre colons europeus i indígenes canacs, serà posat a prova diversos cops per aconseguir sobreviure. Lluny de les seves terres i de la seva estimada Josefa, es preguntarà: de què serveix tenir un do, si només comporta maldecaps i complicacions de tota mena?
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 29 de juny de 1963) és un escriptor i periodista català, que redacta al diari electrònic VilaWeb i a la revista digital Esguard, així com manté una crònica titulada «A cremallengües» al setmanari Presència. Antigament havia treballat al diari El Punt i va tenir a L'Avenç la crònica «Traient la pols» sobre literatura catalana popular dels inicis del segle XX. També ha escrit textos de cançons, sobretot per al grup Blues de Picolat però també per al Casellas Sextet Folk, Sol i Serena i Joanjo Bosk.
He devorat el llibre en cinc dies. Arribava a casa de treballar amb ganes de reprendre'l. I això no em passa, dissortadament, sovint. De Joan-Lluís Lluís només havia llegit "Junil a les terres dels bàrbars". I, ara, "El navegant". I en llegiré més. N'estic segur. Lluís no sols escriu bé. Conta històries que t'atrapen. I això és una gràcia en un novel·lista.
No és la temàtica de les novel·les que jo escolliria d'una biblioteca si desconeguera l'autoria. Perquè és una novel·la, com la de Junil, de viatges, d'aventures podríem dir fins i tot, i no ambientada en el present o si més no al segle XX. Novament, "bàrbars" (qui són els bàrbars veritables?) I, novament, la passió per les històries i, en concret, els llibres. I les llengües, és clar. Hi ha un deler per les llengües que et contagia. Aquesta vegada, s'ambienta al segle XIX, en tres escenaris, Perpinyà, el París assetjat pels prussians i després de la Comuna i la brutal repressió posterior, i, finalment, Nova Caledònia.
Acabat "El Navegant", de Joan-Lluís Lluís, encara no sé com qualificar-lo. Entre 3 i 4 estrelles, això segur. Formalment és excel·lent (i això no em sorprén, havent llegit altres novel·les de l'autor), però la història... és frustrant, antipàtica, anticlimàtica, una mica depriment... I tanmateix no puc dir que això sigui negatiu (però en part sí) i si no l'he llegit més ràpid és per manca de temps: sempre tenia ganes de llegir-lo. I en canvi m'he enfadat amb ell. En part el problema és que a mi m'interessava que explorés la part més, diguem-ne, "fantàstica" del llibre, i l'autor estava més interessat en el seu personatge. Això vol dir que el problema és meu, òbviament, però...
Crec que es beneficiarà d'una relectura i crec també que la tindrà, quan el tingui menys fresc.
A mi el llibre m'ha recordat molt a les aventures de Martí Zurivia a Victus i Vae Victus, una mica més crues i amb menys humor. No he pogut evitar els paralellismes entre els dos personatges i entre les dues novelles (les dues comencen a França, viatgen per paisos exotics, etc.) i em quedo amb el protagonista de Victus sens dubte. Penso que el plantejament de la historia esta bé, pero que se li podria haver tret molt més suc fent viatjar una mica més el protagonista (allargant el llibre) i creant així més situacions en les que el protagonista hagués pogut treure a relluir el seu do per crear més trames interessants.
7-7'5/10 El títol i la sinopsi són una mica enganyosos. M'hagués agradat que la part final de la novel.la durés molt més, i que hagués jugat més amb la capacitat del protagonista d'aprendre llengües. M'ha agradat, per això.
Un llibre meravellosament escrit, amb l'esperit rosellonenc sempre present, cosa que s'agraeix, perquè existeixen altres dialectes a part del central. La idea de la novel·la d'aquest noi capaç d'aprendre una llengua només sentint-ne una paraula és meravellosa, però per mi no ha estat prou explotada. La història és molt interessant, però no és el que m'esperava (cosa que tampoc és negativa). Un autor que no s'ha de perdre de vista.
Que bé que escriu Joan-Lluís Lluís! Sens dubte, és una molt bona novel·la malgrat m'hagi passat una mica "lenta" però crec que això és una qüestió del moment on estic, segurament en un altre moment vital m'hagués enganxat més.
La història és bona i crec que és un bon llibre per llegir a l'institut amb joves. La qüestió de la llengua hi és present però també diversos moments històrics que podem aprendre amb el llibre.
El do del protagonista és, sense dubte, la part més brillant de la novel·la. Llàstima que no es desenvolupi més aquesta idea i que no acabis de sentir-te identificat amb el protagonista. De totes maneres, és una novel·la ben escrita.
Joan-Lluís Lluís ens ofereix una nova petita joia. Dic petita perquè el que més m’agrada de les seves històries és la capacitat que té de centrar-se en detalls menuts i anar bastint així una prosa que embolcalla els personatges amb dolçor i intensitat. La història de l’Assiscle té dues parts ben diferenciades: una de divertida en què descobreix el món i fins i tot podria ser un Bildungsroman, i una de més fosca i trista. Aquesta m’ha costat una mica, i és que la prosa precisa i intensa de Lluís ens tenyeix la ment dels sentiments i emocions de l’Assiscle, com si els visquéssim en pròpia pell.