Aquesta edició de Vent d'aram s'adreça als lectors que vulguin iniciar-se en l'obra de Joan Vinyoli, un dels autors imprescindibles de la nostra poesia contemporània. Acompanyada d'un estudi preliminar i d'uns complements didàctics, dóna les claus per aprofundir en la visió d'un autor que mai no va distingir entre vida i obra, i que es va lliurar incondicionalment a la creació poètica per satisfer els seus anhels i entrar «en la foscúria que germina». Vent d'aram és una obra de maduresa, que recull els grans temes de la lírica de la natura, l'amor, la mort, el pas del temps, el record, la recerca vital, la soledat, el desig de transcendència, el poder de la paraula... A través de cada poema, Vinyoli ens proposa un viatge cap a les fondàries de l'existència, una reflexió sobre el seu sentit i unes disquisicions d'ordre moral. Estudi preliminar i complements didàctics a cura de Miquel Martín i Serra, escriptor i estudiós de l'obra de Vinyoli. Ha publicat diversos articles i estudis sobre el poeta i ha pres part en el II Simposi Internacional Joan Vinyoli. També n'ha divulgat l'obra a través de conferències, recitals comentats i rutes poètiques.
No m'agrada la poesia, a més, aquests poemes m'han estat difícils d'entendre encara tenint a la professora explicant-los. M'ha estat complicat. Però a cadascú li pot agradar un gènere diferent i ho respecto. Mentre la gent llegeixi, que llegeixi el que vulgui. ✌️
«Visquem-ne acompanyats com si només ens departís una paret de fum que priva sols de veure'ns. Llur silenci se'ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record.»
«Com si anés en un vagó de tren mirant per la finestra.»
He gaudit la primera part del poemari, que abasta la meitat de l'obra, amb la seua reflexió de l'atemporalitat del temps, eixa sensació de canvi immòbil expressat amb una llengua nua i quotidiana alhora que precisa, generant un paisatge des dels elements. Tanmateix, les altres dues parts perden cohesió i concisió: l'amor, la mort, l'ennui, són tractats, al meu parer, amb vaguetat i ingenuïtat. D'aquesta segona meitat del poemari, només retorne a "El banc de pedra" i "En la nit".
Potser per ser jo noi de ciutat no sóc capaç d'apreciar del tot la potència poètica que rau en la natura, també en la poesia de Vinyoli, i suposo que es per això també que, malgrat ho puc apreciar, no m'emociona especialment. En qualsevol cas, quan les seves poesies se centren en temes més introspectius penso que ho fan adequadament i amb les paraules justes, cosa gens fàcil. M'ha agradat el llibre però tampoc s'ha convertit en un dels meus preferits. Nogensmenys, com que pel que he pogut llegir la poesia de Vinyoli es bastant variada seguire llegint poemaris seus