L’any 1837, en plena guerra carlina, en un moment en què xoquen amb violència el passat i el futur, un jove prussià travessa els Pirineus per lluitar a favor de l’Ordre, però un malentès el deixa encallat en una ciutat ruïnosa i desconcertant. Amb el pas dels dies la seva estupefacció no fa més que créixer, fins que se li converteix en una companyia persistent, en l’única manera que li queda de mirar-se el món. L’amistat, la família, la religió, la política: en aquest lloc tot s’acaba capgirant, o transfigurant, o destarotant.
Els estranys és una novel·la que es mou entre l’humor i la tragèdia, plena de música, de personatges excèntrics i d’escenes d’una plasticitat extraordinària. Amb un estil que toca tots els registres, alternant el present i el passat, el llibre ens fa viatjar al centre de l’estranyesa que cadascú de nosaltres porta dins.
Raül Garrigasait i Colomés (Solsona, 1979) és traductor i filòleg clàssic. Ha traduït obres de Plató, Rilke, Papadiamandis, Goethe i Sloterdijk, entre altres. A més de treballar en el sector editorial, s'ha dedicat a estudiar sobretot les cultures grega i alemanya i la història del pensament europeu. El gos cosmopolita i dos espècimens més és la seva primera incursió en el gènere de l'assaig literari.
I’ve been reading this for a year, which is ridiculous as it’s only 150 pages and quite good. One that got neglected first through illness, then through being lost in the house, then through some reading “responsibility.” A pity, because I’m sure it would have benefitted from closer attention.
Garrigasait’s novel falls into a genre I quite love – the impossibility of truly knowing the past. It flits back and forth between a modern researcher (presumably author stand-in) and a foreign soldier in Catalonia’s first Carlist War. It opens with the randomness of this novel even existing:
A Slavic-sounding surname, a sterile study room in a Berlin library, a childhood spent at 41 degrees, 59 minutes and 51 seconds north, 1 degree, 31 minutes and 15 seconds east: these are the three chance events that led me to write these pages.
The “action”, such as it is, concerns the battle for Solsona, and the role of a hapless young Prussian recruit. Wielemann has crossed the Pyrenees and joined the Carlist cause, but he doesn’t speak a word of the language, doesn’t really understand the cause (which is entirely opaque in any case) and, after one day of fighting falls foul of the administration and is instructed to remain in the town indefinitely, with no clear orders. As history, but also the banality of everyday life swirl around this uncomprehending person, he becomes friends with a doctor who sympathizes with the opposing side, connected almost entirely by his appreciation of music.
It's an interesting book that would have, again, benefitted from my reading it all at once. I didn’t particularly see the need for the autofiction framing device, but I did like the frequent breaking of the fourth wall to comment on the differences between the present and the past, the relative weight of a decently played sonata in a person’s day, the biographical sketches in fast-forward of key figures. Anyone who has ever rocked up in an alien landscape will have some fellow-feeling with Wielemann, so irredeemably lost in space and history. Beyond this, there’s a kind of shocking normality to the description, small details that jolt the reader from historical fiction into a present recognition, an earthiness to the language and a deep knowledge of landscape.
This seems to have been largely ignored on its release but deserves to have more readers.
Els Estranys, de Raül Garrigasait Valoració: 4/5 (potser una mica més i tot)
La veritat és que és complicat (més que normalment) reduir la lectura d’aquest llibre a una puntuació numèrica. Crec que té moltes característiques espectaculars que el fan memorable, tot i que algunes d’elles s’han de buscar entre línies. Llegit de forma lineal, com aventura o novel·la històrica convencional, el llbre és una mica insípid. Llegit com a text, però, més enllà de l’argument, com a exploració de temes com l’amistat, la guerra —o coses més abstractes com la vida interior o la relació entre la Història (majúscula) i la imaginació com a recurs per a anar més enllà dels fets en si mateixos— funciona com un rellotge. Demana (a mi, al menys) una lectura pausada, que permeti gaudir de les frases elegants i musicals (mai més que quan parla de música, de fet, o en els fragments més onírics o surrealistes) de Garrigasait. També m’agrada el marc narratiu en dos temps (què poc em costa reflectir-me en l’alter ego traductor de l’autor i la seva tendència a perdrès pels marges…) i com el fa servir per a convertir la narració principal en una veu en la que el millor sembla no confiar-hi gaire…
Qui són els estranys del títol? Un sospita que tots els que hi surten, al llibre, es situi el lector darrera del punt de vista que prefereixi… fins i tot el seu mateix.
Els estranys, primera (i celebrada) novel·la de Raül Garrigasait, és un text intel·ligent i singular. Ambientada en la Solsona de la primera guerra carlina -però com podria haver-ho estat, de fet, en qualsevol altre lloc i temps-, l'obra és una reflexió sobre la incomunicació, la soledat, els absurds del nostre món i, en general, sobre l'estranyesa absoluta que ens separa als uns dels altres –però que, a vegades, de manera paradoxal, ens permet bastir ponts que ens agermanen–.
La història ressegueix les presumptes memòries d'un aristòcrata prussià, Rudolf Wielemann (el principal model del qual és el príncep Lichnowsky), vingut a Espanya per lluitar a favor de l'absolutisme monàrquic –és a dir, de l'Ordre i de la Tradició, escrits així, en majúscula–, però atrapat, a causa d'un malentès, en una Solsona paralitzada en una guerra més nominal que real (almenys és així com apareix a la novel·la). Deixant passar el temps en una inacció exasperant, el protagonista viurà entre estranys, la llengua i els costums dels quals no entén, i amb els quals no té cap referent comú. En aquest sentit, l'única taula de salvació serà un metge, de nom Foraster (atenció a la ironia), liberal i anticarlí, culte i sensible (malgrat el seu deler per amputar membres als soldats carlins), amb qui Wielemann farà amistat, de manera quasi atzarosa, a través de la música de Beethoven.
L'estranyesa a la qual fa referència el títol és una estranyesa entesa com a perplexitat davant d'un món que no entenem més que des del desconcert –encarnat en l'absurditat d'aquesta guerra irracional com tantes altres–, i que s'estén tant a l'exterior com a l'interior d'un mateix. El pas lent del temps en aquesta perplexitat, en la qual quasi s'hi estanca, dóna la seva estructura a la novel·la, que avança en episodis aïllats, tal volta inconnexes, en els quals mai acaba de passar res –més enllà de la prosa preciosista de Garrigasait–. Aquest ritme es presta, cal dir, a reflexions molt interessants sobre el sentit de la història, les ideologies o la mateixa ficció.
De fet, el joc de realitat-ficció és molt important en el llibre, ja des de la seva pròpia estructura: el jo-narrador, Raül, evident reflex de l'autor, escriu sobre les memòries d'un personatge fictici, Rudolf von Wielemann, plagades tanmateix de personatges històrics que resulten menys versemblants en realitat que aquells imaginats, com per exemple el mossèn-militar Benet Tristany, el sàdic compte d'Espagne o el mestre lliurepensador Gaietà Ripoll (la història d'aquest últim i la reflexió que se n'extreu, per cert, és un dels millors passatges del llibre).
Un llibre, en definitiva, per llegir pausadament i reflexionar-hi; ple de ressorts i de racons per descobrir, travessat també per una fina ironia i un sentit de l'humor una mica aspre. Agradarà probablement a aquells a qui agradi el gust d'una bona prosa (a vegades una mica recarregada, val a dir) i els jocs de miralls en la literatura, i decebrà potser a aquells que busquin la puixança d'una narració vibrant i farcida de fets. En tot cas, caldrà no treure l'ull de Raül Garrigasait, perquè sembla que té molt a dir en la literatura catalana.
It is 1837 and the Carlist Wars are at their height. A young man by the name of Rudolf von Wielemann arrives to help in the struggle. He is not there completely by choice as he has been lent on heavily by his family as his father thinks that assisting in the war with the Carlists against the liberals will be honour for the family name. He is bearing an introductory letter from his uncle. However, this young man is completely out of sorts, he has had a well to do upbringing with a passion for music and had an ordered comfortable life. But here in Spain, he is utterly out of his depth.
For a start, he barely speaks the language, Catalan and the dialect that they speak in the region that he is in is another level of difficulty. He has gone from his ordered and organised life in a civilised part of northern Europe to the chaos of war. They are not quite sure what to do with this tall Prussian but eventually find him a task but he is not really suited to it.
He makes friends with Dr Miguel Foraster and captivates him with his musical ability. But it is time to move into war and he is put in charge of a platoon of men, who are better known as the Shambolic Six, as the liberals carry out their attacks.
I liked this book overall, the prose is richly detailed and full of vivid descriptions. It is full of subtle nuanced humour, especially between von Wielemann and the men he is in charge of. But it is a layered story too, part of the book is about the discovery of the papers that von Wielemann left and how the narrator of the book, Raül, is teasing out the details and working with a publisher to write a book. I must admit that it took me a short while to work out that the story was jumping back and forwards from a historical plot to an autobiographical part as the author wonders about the man he is researching and hopes that the editor will like his writings about him.
Una obra que és una lliçó mestra sobre el que és la solitud, l'amistat i que et descriu i t'explica brillantment el que va suposar la primera guerra carlina des d'una perspectiva curiosa. És un llibre que amaga moltes sensacions i reflexions, que estan dosificades d'una manera excel·lent. Un llibre que per la trama en si m'ha costat de gaudir, però que li reconec totes les virtuds i puc entendre i respecto que sigui mereixedor de tots els premis que ha rebut. Garrigasait és un autor que té molt a dir a la literatura catalana.
M'ha agradat la mirada d'en Wielemann, un personatge d'aquells que van perduts per la vida, i que perceben amb intensitat l'absurditat del món, i s'ho miren tot des de l'estranyesa i un estoïcisme al·lucinat i perplex. D'alguna manera, el protagonista em recorda en William Blake de 'Dead Man'.
Molt ben escrit però no m'ha interessat el plantejament de l'obra. Em va atraure del llibre pel fet que parlava de la Catalunya carlina del anys 30 del s. XIX. L'autor barreja escenes brillantment descrites amb escenes oníriques que, per a mi, enfosqueixen el resultat. Tampoc m'hi ha ajudat llegir les pàgines en que s'explica els problemes de l'autor a l'actualitat.
He viscut un procés d'adaptació a aquesta lectura. Al principi sentia que no era una història per a mi. Les novel·les històriques no m'atrauen, així que intento evitar-les. Els canvis de narrador em confonien i les descripcions massa farragoses dificultaven el ritme de la novel·la. Tot i això, vaig informar-me sobre l'autor i, després d'unes quantes entrevistes, vaig veure el llibre amb uns altres ulls. La història va prendre sentit. Vaig sentir-me identificada amb Wielemann. Al cap i a la fi, ell és com un reflex de la joventut: un noi que, per necessitat, creix, madura i es topa amb la trista realitat, que no és tal com l'havia imaginada.
Els estranys conté moltíssimes reflexions interessants. En tinc una de preferida: «Sentir que depenem plenament d'alguna cosa que no coneixem, d'un no-res venerable que mai no arribarem a omplir del tot: això és la fe.» Encara que el catolicisme sigui essencial en el carlisme, aquesta lectura descriu la religió i la fe a un altre nivell. No cal que siguis creient per a sentir-t'hi identificat.
Bé, un altre tema ben curiós és el paper de les dones. Raül Garrigasait, pel que he llegit a les entrevistes, considera que les dones no parlen a la novel·la perquè els documents als quals fa referència no els hi donen veu. Per això mateix, ningú no coneix què passa dins dels seus caps. Abans de finalitzar aquesta mena de ressenya, però, voldria presentar una pregunta: quantes dones han sigut silenciades al llarg de la història?
Els llibres i les lectures a vegades tenen sorpreses per al lector i en aquest cas, Els estranys de Raül Garrigasait, en va tenir una per a mi: El vaig comprar el dia de Sant Jordi empès per comentaris que havia vist per les xarxes socials, però va haver d’esperar el seu torn, pacient, a la pila dels llibres per llegir. Curiosament, el dia que li va arribar el torn, vaig conèixer, també a través de les xarxes socials, que li havia estat atorgat el Premi Llibreter de 2017, un premi del qual ja ens hem encarregat diverses vegades en aquesta web.
Un bon llibre peró m'ha decepcionat. Tot es qüestió de gustos peró a mi no m'ha agradat. Em feia pensar, no sé perquè, en les "Històries naturals" d'en Perucho peró ... les comparaciosn sempre son odioses
Li he donat una segona oportunitat . Encara que té alguna part interessant no m'ha acabat de fer el pes
Llibre singular, amb un "tempo" propi i lent i un treball interesassant amb el llenguatge, per plasmar l'estranyesa d'un prussià, a la Solsona d'inicis del s.XIX, que, amb dificultats per comunicar-se, es troba envoltat de personatges singulars dins de la guerra carlina.
Si bé no m'ha semblat un llibre excepcional, de premi, sí que l'he trobat interessant. En alguns comentaris que he llegit en aquesta web, els lectors semblen estranyar-se del doble nivell d'història, la narració recent en primera persona i la narració, molt més extensa, en tercera persona dels fets que tenen lloc a la Solsona del segle XIX. No em sembla tan innovador com això. Ho he vist altres vegades i no em causa cap reacció concreta. Em sembla un recurs interessant i punt. Això sí, serveix per donar-li uns aires més intel·lectuals al discurs narratiu. Fa una funció de distanciament (brechtiana?) que resulta agradable.
La resta, el cos del llibre, és més difícil de classificar, sens dubte perquè darrerament em costa més concentrar-me i la seva lectura requereix cap clar per apreciar el llenguatge i l'atmosfera que crea. L'autor juga bé amb els nivells de llenguatge. Els soldats carlins, pagesos locals, parlen la llengua popular, que Garrigasait escriu tal com és, sense normalitzar-la. No és això corrent: fixeu-vos en les discussions arran del valencià-català emprat per Rafa Lahuerta a Noruega. El carlí benestant barreja català, castellà i francès. La Solsona dels 1830s ens és contada com una vila regressiva, mur de contenció dels malvats lliberals, salvadora de les bondats de l'antic règim i la religió vertadera. Un no pot deixar de pensar en l'exbisbe Novell, qui devia sentir-s'hi molt a gust.
La idea d'un prussià, forçosament protestant, encara que no recordo que el fet s'esmenti a cap moment, entre aquella capellanada, lluitant per l'ordre antic, on ningú no l'entén i on es queda atrapat, oblidat de tots, fa riure. La situació ridícula és completada per altres elements que poden considerar-se rars, com el metge escapçador d'extremitats, el jove idiota, la viuda o la vella que cou al foc. Aquests creen un món que contrasta amb el mossèn trabucaire o els capitosts militars de la carlinada. Tot plegat, una barrija-barreja absurda.
Novela sobre l,absurd en la història, en la guerra, en la religió i en les situacions que l,atzar genera. Un prussià en terra estranya, envoltat de personatges estranys que fan una guerra estranya. Son l'excepció alguns que semblen saber el que volen: un metge melòman, una viudua sensual, una vella que es cuida del perol i un pobre beneit de vint-i-set que viu en la inòpia. I Beethoven, es clar.
"Mentre la guerra va ensangonant els sembrats, mentre els carlins es van ficant ells mateixos en un cul-de-sac, Wielemann toca el piano, conversa, fornica, medita, camina, s,avorreix, es deprimeix. -Una vida normal, col.locada en un lloc i un momemt anòmals."
Escrita amb un llenguatge bell, poètic, la novel.la es plena d'humor i dobles sentits que recorden altres moments històrics de Catalunya. Es valent Garrigasait per presentar els fets amb aquest punt d,humor que arriba a fer aparèixer el catalans com a provincians mancats de cultura.
"Un venecià i un rus, ja tenim a Solsona. Això aviat semblarà París, Déu mos en guard."
I entre mig d,aquesta escudella, per espessir i donar gust, algunes reflexions sobre el caracter de la terra, la religió o el poder.
"Els catòlcs tenim l,avantatge de no haver de creure en res. En tenim prou amb una catedral, una pila de sants i unes quantes sotanes per salvar les formes."
Una veu interessantissima la d,aquest autor. Atenció!
Els estranys va obtenir el premi llibreter 2017 i el premi Òmnium al millor llibre del 2017. La novel·la, ambientada en la primera guerra carlina, narra la història iniciàtica de Wiellesman, un prussià que arriba a Solsona amb la intenció d’establir l’ordre i la legitimitat del nord, però queda atrapat en el desordre del sud. Enmig de la confusió, gestarà una gran amistat amb un metge il·lustrat, s’adonarà dels contrasentits de la religió catòlica, i sentirà el fons de violència que batega en el paisatge solsonès. L’important d’aquesta novel·la, tanmateix, no és la història, sinó les reflexions que la vertebren i li donen una densitat i una bellesa que l’allunyen de la novel·la històrica. La seva construcció és d’orfebreria: capítol a capítol va passant del present al passat, del món alemany al món hispànic, de relat concret a grans reflexions filosòfiques, i tot molt ben travat, amb un ritme àgil, que atrapa. De fons, la novel·la mostra com costen els grans canvis històrics. Si a Europa les idees il·lustrades van escampant la modernitat, a la península hi ha una oposició ferrenya als canvis, especialment als pobles. Llegint-la, veus com n’és de vigent aquesta reflexió. El nou auge dels feixismes, en especial a l’estat espanyol, mostra que no s’accepten les llibertats individuals i es vol l’ordre autoritari imposat per la por.
Contained in this novella about an upstart Prussian adventurer cum Carlist is a subtle thesis on the art of translation: the translator circles the text like a distracted vulture. The main story-line has a romanticist air about it, though it quickly becomes apparent that there will be a sustained period of atmospheric silence before the onset of violence, which, as we all know, crowns that violence with an excess of meaning. On the other hand, one does not really know what to make of the meta-story of the narrator's plight as a translator. He lands a gig, but it doesn't work out in the end. He is supposed to translate Prince Lichnowsky's memoirs, but he ends up pouring all his time and effort into materializing the tale of a substitute chronicler: a would-be swashbuckler by the name of Rudolf von Wielemann whose memoirs he gets hold of by accident. That being said, the narrator and Wielemanns' experience do converge in the following respect: both men partake in the joy of distraction in the time "in-between" in which time grinds to a halt and in which life freely spews outs its essences, especially that of intellectual friendship.
He de reconèixer el mèrit literari de Raül Garrigasait: les seves descripcions m'han fet veure i sentir allò que ens volia mostrar, sobretot en parlar de música. La ironia, fina i ahora molt esmolada, amb la que presenta certs personatges m'ha fet somriure; la manera de donar a conèixer els caracters a partir de la seva manera de parlar ha estar un gran encert. Però m'ha costat seguir la novel·la en no veure quina era la intenció de l'autor i també pel fet de no tenir una trama típica "d'acció", tot i ser una història ambientada en la Solsona de la primera guerra carlina. Potser això és un altre dels mèrits de l'obra: fer una novel·la històrica que realment no és "històrica", ja que el context serveix com a marc per a una història d'amistat entre dues persones en principi molt diferents (un aristòcrata prussià que va a lluitar amb els carlins per defensar l'ordre i la fe i que finalment passa un any sense fer res i un metge liberal) que acaben entenent-se malgrat unes suposades diferències d'idees que en el fons no ho son tant.
War tramples roughshod over places and people. This articulate and concise novel explores how conflict impacts the life of one person, and by doing so reminds us of all the endless millions of others whose lives and plans come to ruin by forces beyond their control.
For ~150 pages there's a lot in here. The impulses that lead a person to want to fight; the experience of being alone in an unfamiliar place, and the various ways new connections can form; the nature of faith and its relationship to religious observances; sumptuous descriptions of music that almost lift it from the page, to name but a few.
I enjoyed the structure as well: vignettes of the author's life (fictionalised? It's hard to tell) intersperse the narrative, making an interesting and effective vehicle for explaining / justifying certain plot decisions.
Un relat costumista sobre l’amistat insospitada entre un metge i un jove prussià que ha arribat a Solsona per lluitar en favor de l’Església, l’ordre i el pretendent Carles i contra els usurpadors liberals. Una mica massa de sonata de piano. Un pèl massa de converses al voltant del foc, la carn d’olla i amb els camps segats del Solsonès de taló de fons. I tanmateix una bella ambientació del món rural que es defensava del modernisme i la il.lustració que mai van acabar d’entendre bé. Dec ser més d’assaig històric, no culparem ara al seu autor.
Una mica més i tot de 4/5 estrelles. Amb una trama estretament lligada amb la història, l'humor i la reflexió sobre la identitat, l'autor ens relata, de forma molt cuidada, una història amb reflexions profundes i molt còmode de llegir.
El desconcert del protagonista i l'entorn són aspectes que em van resultar graciosos sobre l'obra. Una novel·la breu i intel·ligent molt recomanable per a lectors que busquen una lectura de múltiples capes, jugant amb la perspectiva i la reflexió.
Els extranys és un llibre curiós que barreja diferents gèneres en un de sol i retrata molt bé la decadència i el desquiciament qus assota als personatges Si bé és un llibre que m'ha agradat força també m'ha resultat lent de llegir, però això últim poder s'ha vist agreujat per circumstàncies externes, en definitiva bona lectura
Es un llibre molt inteligent, amb difinicions per enmarcar, pero com a novela m'he aborrit. Potser es es molt interessant i molt bo, però jo soc un pobre lector que no ha sabut valorar una magnífica novela.
Loved the first 1/3. Then the last quarter or so lost me a bit. Some excellent prose here (especially in the beginning parts of the book). Then, as the story progressed it lost some of the magic the writing had built up previously. Glad I read it, but not a favorite.
I (tried to) read 3 pages. It felt like a smart person using long, complicated sentences so as not to be understood by the subintelligent laypersons such as myself. See - I can make long sentences too! Yes, I’m bitter because my IQ doesn’t allow me to enjoy (or comprehend) such twaddle.
Com sempre, és un plaer llegir en Raül Garrigasait. La barreja entre humor, dolçor i esdeveniments històrics m’ha agradat molt. Acabes agafant carinyo als personatges!!
Existeix l’amor a primer capítol? Pq jo estic penjada ❤️. Carlinades, Berlin, masos perduts, l’absurd... Encara no sé com, però en Garrigasait ha descobert les meves obsessions i m’ha fet un llibre a mida. Aquí hi ha filosofia, Història, literatura, i sobretot, molta humanitat. I aquesta manera d’escriure, dient-ho tot com aquell qui no vol la cosa... És breu, però hi cap tot. S’explica, però no s’allarga. Salta en el temps, però sempre saps on ets. I com enganxa. Que bé que va començar el premi @omniumcultural. Una altra gran adquisició a @lacalders