És possible l'amistat entre un home i una dona? «L’amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguessis parlat abans-d’ahir». El Kim i la Laura es coneixen a la universitat. Vénen de mons molt diferents. Ell, seductor i despreocupat, és fill d’un hoteler del passeig de Gràcia de Barcelona. Ella, de Banyoles, és senzilla, idealista i sap que la vida es basa en els detalls. Junts riuen, es diverteixen i, units pel vincle de l’amistat, superen els esculls del destí. Malgrat els seus camins divergents, saben que sempre hi són per ajudar-se. Tant se val la distància. Tant se val que triguin molt temps a retrobar-se. Són dos amics, com n’hi ha pocs, a prova de tot. És possible l’amistat entre un home i una dona?
Després de l’èxit d’Algú com tu, Premi Ramon Llull 2015, Xavier Bosch s’atreveix a novel·lar el poder de l’amistat, i a explorar-ne els límits.
Xavier Bosch i Sancho (Barcelona, 21 de juliol de 1967) és un periodista i escriptor català. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha desenvolupat l'activitat en diversos mitjans de comunicació de ràdio, televisió i premsa. És autor de diversos llibres, i guanyador, entre altres, d'un premi Ondas. Tres de les seues novel·les han estat els llibres més venuts a Catalunya els anys 2010, 2015 i 2017. Premi Ramon Llull 2015.
La historia de estos dos amigos me llamaba mucho la atención, y me ha gustado. Me ha gustado mucho el personaje de Laura, una mujer que ha hecho siempre lo que ha querido, aunque se haya equivocado, siempre menos cuando se trababa de Kim. Sin embargo, para mi gusto al libro le sobran páginas, creo que el autor en muchos momentos insignificantes se ha dejado ir, enrollándose sobre hechos, cosas o momentos que no necesitaban una mayor explicación. Y otra cosa con la que no he podido ha sido cuando el personaje adulto de Laura no ha dejado de usar la palabra "Tio" en cada frase que intercambiaba con Kim. Lo siento, pero que una mujer de cincuenta años lo use como si tuviera veinte no lo veo..., puedo entender que quizá lo hacía para dar entender que por su relación con Kim no ha pasado el tiempo, pero es que sí lo ha hecho, y yo tengo bastantes amig@s de esa edad y no usan así esa palabra. Aun así, ha sido una buena lectura.
Es una historia que te va enamorando de a poco.- Con muchas frases para subrayar y con palabras que dicen mucho más de lo que expresan.- Un final que me encantó.-
Reconozco que no se como empezar esta reseña... este libro es un cumulo de sentimientos que hacen que pases de la alegria a la tristeza ( y viceversa) en un momento... la historia de Kim y de Laura es la historia real de cualquier persona real... amigos desde la facultad que van pasando sus vidas en paralelo para ir descubriendo la vivencia de la vida y descubriendose como personas y como amigos...
Es una historia de Amistad en mayusculas, de amor fraternal, de amor a la vida, de perdidas, de vivencias que hacen la vida ser lo que es, una montaña rusa donde las penas y las alegrias se mezclan...
Es un libro intimista con una narracion directa al corazon ,a los sentimientos y a las vivencias de todos nosotros.
Novela sobre si un hombre y una mujer pueden ser solamente amigos, me ha gustado mucho, una historia cin la que muchos podrían sentirse identificados sin embargo ha habido partes que se me han hecho algo pesadas alargando cosas que no aportan demasiado.
A mí me ha encantado!! Es lo primero que leo de este autor, y su narrativa me ha convencido. Es dificil mantener el interés en una historia que nos cuenta la vida de dos amigos desde la universidad hasta la madurez pero lo ha conseguido. Os lo recomiendo muchísimo!!!
Malgrat que de primeres potser li hauria posat "només" tres estrelles, trobo que de vegades un llibre pot anar molt més enllà de la lectura en sí. Pot arribar en un moment molt especial, pot demostrar que de vegades l'amor comença per l'amistat, pot acurtar distàncies quan estem a més de 2800km i fer-me sentir al teu costat amb cada petit doblec de pàgina que has anat deixant, pot ser, en resum, un lligam més per nosaltres dos 💚
He de dir que he gaudit molt d'aquesta novel.la i que m'ha enganxat fins al final. És tracta de la història del Kim i la Laura, què és coneixen als 17 anys mentre fan primer de Traducció i Interpretació a l'Autònoma. Viuen l'època estudiants amb despreocupació i alegría, formant una bona amistat. Seguiu la ressenya a: gargolesdelcampanar.blogspot.com
Acabo amb una sensació semblant a la que em va provocar “Algú com tu”; i això és molt bona senyal. La trama amorosa, potser més present en l’anterior llibre que en aquest, no és més que l’excusa per tractar altres temàtiques que van més enllà del que un s’acostuma a trobar en les novel·les romàntiques comercials.
En alguns moments, em feia l’efecte que la qüestió de les negociacions per a la venta de l’hotel es desenvolupava d’una forma excessivament ingènua per les dues parts. Tot i això, i sense merdes de “spoilers”, és fàcil fer la vista grossa un cop ets testimoni del gran gir final.
Si hem de parlar de romanticisme, realment el trobo en el missatge que s’intenta transmetre sobre la importància de mantenir intactes els valors que t’han portat a ser qui ets i no deixar-te comprar.
M’ha encantat el ritme en el que es van narrant totes les etapes vitals dels dos protagonistes, des dels anys de facultat fins a la maduresa. Sense presses, s’arriba a un final que no decep després de viure els petits desenllaços de les trames secundàries.
La resposta a la pregunta que ens planteja l'autor sobre l'amistat crec que és clara; però també penso que la relació entre els dos protagonistes és massa excepcional com per llençar-nos a generalitzar. Tampoc crec que això últim fos l'objectiu de l'autor.
De tots els gèneres, el de la novel·la romàntica és sens dubte el que menys consumeixo. No obstant, el Xavier Bosch m'allibera de prejudicis sovint injustificats.
De les novel·les del Xavier Bosch, com de l'hotel Rafaeli, en surts millor que hi entres.
M'ha encantat! Pel títol saps que és una novel·la romàntica, però no és super enganxosa. M'ha agradat veure com els personatges es fan grans, i veure com les seves vides van evolucionant. Molt recomanable i podria dir que ideal per llegir ara a l'estiu.
Leí este libro por recomendación de dos amigas pero, en esta ocasión, no he sentido lo mismo que ellas. ¿Es posible una íntima amistad entre un hombre y una mujer sin que surja la chispa de una atracción sexual?. Yo creo que sí, pero como le dije a mi amiga, en este tipo de relaciones la química es muy fuerte y, para bien o para mal, es muy fácil cruzar la línea. En este libro encontramos este tipo de amistad, dos amigos que perduran en el tiempo y en la distancia estando uno al lado del otro cuando ha sido necesario, pero... la historia no está mal y se puede leer, pero hay algunas cosas que no me han resultado muy creíbles, quizás porque yo hubiese actuado de otra forma, no sé. Me ha faltado ese "algo" para emocionarme.
Como los otros libros que me he leído de Xavier Bosch, son como la vida misma. A mí personalmente siempre me hacen sentirme parte de la historia y de sus protagonistas. Cuando terminas el libro sientes que casi los has conocido de verdad.
Si era la historia de dos amigos, no me gustó en lo absoluto. si era la historia de una familia y el negocio familiar, ha sido genial. A ratos demasiado predecible, un poco aburrido, en otros momentos muy conmovedor.
¿Es posible la amistad entre un hombre y una mujer? Este es el planteamiento plasmado por el autor catalán, Xavier Bosch, en la misma cubierta de la novela “Nosaltres dos”, al menos en la edición de 2017, planteamiento que a mí se me antoja bastante simplista, incluso machista, porque ¿acaso la amistad está reñida con las diferencias de género? En absoluto. Si queremos abordar el tema de la amistad entre dos géneros diferentes, debemos hacerlo desde la posible diferencia, pero no desde la posible existencia. Sería como plantearnos, ¿es posible la amistad entre dos personas, sean del género que sean? Y no lo hacemos porque damos por supuesto que sí. Otra cosa sería hablar de los grados de profundidad que puede alcanzar una amistad y en cómo ésta puede evolucionar. Porque ¿acaso la amistad está reñida con el amor? ¿No es más bien al contrario? ¿Es posible el amor sin la amistad? Y de eso en realidad es de lo que habla esta novela de corte impecable y convencional, pues narra el tránsito de la relación entre dos personajes, el Kim y la Laura, a lo largo de sus vidas, desde la juventud hasta la madurez. Una relación que nace con la amistad y que va evolucionando hacia conflictos emocionales más intensos, contaminados por la idea tan equivocada de que no es posible mezclar la amistad con el amor, que solo el tiempo, quizá, logrará resolver, porque ¿es posible que la amistad entre dos personas, sean del género que sean, permanezca siempre inamovible y no evolucione hacia un grado mayor o menor o incluso hacia algo diferente?
Nosaltres dos Com lectura m'ha agradat molt, com a historia romàntica no gaire, no és del tipus d'història que em remogui per dins i em faci somiar. No em canviava per la laura vaja. El Kim, no és el meu tipos d'home. M'agrada el Paco moltíssim y la seva història i sobretot l'enteresa i dignitat amb la que arreplega i tira cap a endavant. M'ha recordat a la meva època de la universitat, als 20 anys i a una història d'estiu amb el noi de poble de Manresa. Te un caràcter molt català. Referencies culturals que manco jeje Com a mare el romul i el rem... Hòstia que jo dono pit als dos jajajaja ja li val. La Laura es un personatge molt proper, qualsevol filla de veïna. I fa rabia ... Algunes reflexions existencials. La Míriam, estereotips ... Es nota que està escrit per un home, cuánta raó en les novel·les escrites per dones... Entre línees, matissos classics wolf, bonte... La profunditat d'expresar els sentiments i batalles mentals no hi ha parangó . Fàcil idealitzar algú i sobretot tants anys... Amistad home dona? Si, però amb connotacions sexuals... Estereotips de dona que necesita l'home, fer-se vella ...
This entire review has been hidden because of spoilers.
«L’amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguessis parlat abans-d’ahir».
Ha sigut una història d'aquestes que s'assaboreixen lentament i que arribes al final amb un bon sabor de boca. La Laura i el Kim són els protagonistes, els veus des de que van coincidir a la universitat fins que arriben a la maduresa. La seva amistat és molt especial, tenen un vincle molt fort que no és fàcil d'oblidar i això fa que malgrat la distància sapiguen un de l'altre. M'ha sembla molt tendre la novel·la. He de dir que l'autor cau una mica en tòpics però en general m'ha agradat bastant la narrativa i el tema que s'hi tracta. És una novel·la ambientada a Barcelona, la meva ciutat, i això fa que m'agradi més perquè puc situar als personatges quan estaven de passeig per la ciutat així com de la època universitària a Bellaterra.
Buenoooo ... després de moltss mesos només llegint llibres de texte en anglés per treure un certificat Cambridge. Torno a la lectura. Que he escollit? Doncs feia dies que volia provar un consell d'una amiga ... provar a llegir una novel·la sobre una relació íntima. Doncs un dia escolto la ràdio a en Xàvier Bosch que presentava el llibre recent publicat ... i parlava d'un tema recurrent: Pot un home i una dona ser amics? Mmmm ... no sé perquè però em pica la curiositat i el demano a la Biblioteca. Quan arribo l'obro sense prejudicis (que era el pactat amb l'amiga) i m'endinso en una història delicada. No puc dir que sigui una obra mestra però jo sóc dolent per fer crítiques perquè sempre hi trobo algun puntet positiu per recordar. La frase del llibre que em quedo a la butxaca: "Llegir et permet portar un jardí a la butxaca"
Les pors - la suma perfecta entre el suspens i el misteri - no paralitzen una societat sinó que, al contrari, la fan avançar.
Hi ha mirades que queden. I aquella n'era una. No se sap per què, però queden solcades en un plec de la memòria, per sempre.
Hi ha estranyes ocasions que el cos i l"ànima firmen una treva i descobreixen que, a tots dos, els convé plorar a raig.
La Laura havia decidit que li tiraria tantes cordes com calgués per treure'l del pou.
Quan tens por necessites una mà per caminar.
La mort ens recorda que hem de viure.
- Hi ha amics per cada cosa. Els del tenis, els del riure... - Els del viure. - Quins són els del viure? Va necessitar cinc segons, abans de respondre. - Els que et fan explicar les coses que et fan patir, suposo.
Re-cordar vol dir tornar a passar pel cor. Recordem quan tornem a passar un moment per aquí.
Parla tal i com diu el títol de "nosaltres dos", d'ells dos, la Laura (banyolina) i en Kim (barceloní), que es coneixen a la facultat. Nosaltres coneixerem al llarg del llibre la seva història des de l'època de la universitat fins que arriben a la cinquantena.
En algun moment, potser he trobat la història una mica massa romàntica, però la novel·la m'ha mantingut ben enganxada fins a les últimes pàgines, amb ànsia per saber el camí que segueix la vida dels dos protagonistes.
La història dels protagonistes és una història que ens pot resultar realment propera a tots. Ens remunta a la època universitària, on les amistats que es creen son més profundes, més intenses. Ens transporta per diferents escenaris de Barcelona, on gairebé tots els racons arriben a ser-nos familiars. I passem totes les pàgines plantejant-nos si realment existeix l’amistat entre un home i una dona, o si és només amistat el que realment hi ha entre Ils Deux...
La novel·la vol parlar de l'amistat entre un home i una dona, és possible? Però també parla d'altres tipus d'amistat: amb les amigues/amics, amb la família... I també de la lleialtat. S'endinsa en el món hoteler, en el caràcter de les persones que regenten un hotel, que he trobat molt interessant per com ho enfoca. El final? Potser, encara que és bonic, hagués preferit un altre tipus de final. Tot i que també està bé així, perquè els protagonistes ja pateixen prou.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Perdida de tiempo. No he llegado a empatizar con los personajes en ningún momento, por lo que no me ha dicho nada el libro. Demasiadas palabras que no dicen nada a la historia. He terminado de leerlo a saltos de aburrimiento. No le pongo un uno porque sí que quería saber cómo terminaba pero vamos que si me lo hubiera dicho alguien me hubiese ahorrado las dos tardes perdidas.
Recomano aquest llibre als lectors que els agraden les històries realistes que es couen a foc lent fent parada a cada sentiment. Reconec que el vaig deixar 2 vegades i a la 3a me l’he aconseguit acabar. Moltes amigues me’l recomanaven... doncs bé, si no et va el rollo que he descrit a la primera frase no te’l llegeixis, les coses com siguin. Els protes (Kim i Laura) em cauen super bé, això si.
Es un libro realmente entretenido, pese a cortar la historia en tres trozos tan separados por los años no parece que pierda verosimilitud el relato. Aunque es un poco increíble como pueden pasar 15 años como si nada y que la relación entre los protagonistas se mantengan tan bien.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Los personajes están bien descritos y son realistas la ambientación es muy buena (Barcelona tiene un gran peso en la trama) y la narración, estructurada en tres saltos temporales, resulta amena y fluida. Es un libro entretenido aunque un poco irregular. Le recomiendo para pasar el rato.
Els personatges estan en general ben dibuixats, tot i que trobo a faltar que no hagi aprofundit en alguns dels secundaris. Hi ha moltes referències que em són properes i he trobat un punt de realisme molt adequat.