Narra la història del campaner de la catedral de Girona. El seu fanatisme religiós i el seu desig eròtic reprimit esclaten quan coneix Fineta, una prostituta àvida d'experiències sexuals violentes, amb la qual té relacions sexuals al campanar de la catedral. La idea de sacrilegi i de culpabilitat l'anirà corsecant fins a fer matar Fineta.
Josafat és una novel·la que neix en la polèmica i respon a una voluntat també polèmica: des d'una concepció plenament modernista de l'home i del món, i amb una gran capacitat creativa, ataca directament i amb una actitud provocadora, en mots de Jordi Castellanos, "determinades concepcions de la religió i de la moral: Josafat, campaner o capellà, és un fanàtic i, com tots els fanàtics, amaga, darrere la capa de la integritat moral, la incapacitat d'esdevenir home en la plenitud de la paraula i, darrere la seva violenta defensa dels valors socials, s'hi amaga un home incapaç d'autocontrolar-se, joguina dels seus propis impulsos instintius i, al capdavall, una autèntica amenaça per a la societat".
Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Escriptor modernista. Estudia el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, on s'instal·la definitivament el 1911 i on dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Exerceix de periodista i de professor de pintura. També col·labora a El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. Literàriament es desmarca de les modes de l'època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, considerats de gran qualitat. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills. Les memòries de la seva filla Aurora, que també es dedica a la literatura, contenen nombroses referències del seu pare.
Molt ben escrit? Sí. Molt misògin? També. En la meva opinió no compensa. Hi ha molts llibres ben escrits pel món que no són misògins; no cal invertir temps en llegir-ne un de misògin, per molt ben escrit que estigui. I sí, ja sé que és un llibre escrit al 1906, i? És misògin inclús dins el context de l'època. Si voleu llegir novel·la modernista catalana bona, llegiu a la Caterina Albert (Víctor Català).
A l'institut (encara no sé com ens van fer llegir aquest llibre) em va ben obsessionar. La dicotomia fortíssima entre la puresa de la catedral i les baixes passions dels personatges es manté en tota l'obra, i està escrit amb una delicadesa incomparable. Aquest cop, però, l'he trobat d'una misogínia bèstia. Va ser escrit en una altra època, sí. M'ha incomodat fort, també.
Celebrem Josefat com el que va ser: un dels primers incels catalans. Amb quina varietat Prudenci expressa que en Josefi la té duríssima tota l'estona i si no folla explotarà!!! M'ho he passat genial! Escrit deliciosament, tot i que, és clar, també és increïblement misogin... però, com que el protagonista és tan llastimós, me n'oblidava ràpidament. Si fem un recompte dels cops que diu "bagassa" puja a més de 74 segur.
Es un llibre traumàtic, m’el van fer llegir per l’institut i simplement no entenc com ens fan llegir un llibre que tracta d’una prostituta que lleu amb un campaner, després aquest la mata i es folla el cadàver, simplement no. Que si, es un clàssic de la literatura catalana però no es un llibre apte per a gent de 16 anys.
Modernisme gòtic i sexual, voluptuós, brut, sinestèsies, simbolisme.... M'ho he passat pipaaaaaa !. A més aquesta edició és genial, perquè a l'epíleg analitza l'obra a nivell de secundària.
D’aquesta història m’ha fascinat com Bertrana entrellaça contínuament la puresa i austeritat del diví temple gironí amb els pecats més terribles i pertorbadors.
A Josafat he llegit paraules que no havia vist mai i, tot i ser una novel·la atemporal, la manera de narrar m’ha traslladat inevitablement a una època remota i llunyana que seria incapaç de definir, ja que tota la trama passa a un lloc que no pot ser més atemporal: una catedral gòtica. Aquesta nau sagrada i enigmàtica, aliena al pas del temps, observa silenciosa durant tota la història els secrets més foscos que s’amaguen a les profunditats de l’ànima humana.
"Es cregué perdut. Tot s’havia esvaït en son entorn; una remor d’oratge brunzia en ses orelles; l’església, ell i la Fineta s’enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor pataquejava per dintre, avariciós d’impuresa, i els braços demanaven juntar-se per estrènyer en mortal abraçada aquella dona, que sanglotava per endavant el plaer esdevenidor".
Comencem per les parts positives: la narració és entenedora, fàcil de seguir, i prou entretinguda; els dos personatges femenins tenen motivacions pròpies, clares i diferents, i es mouen per elles, tenen voluntat pròpia; les finestres a la ment d'en Josafat estan molt ben descrites i fa que entenguis el que el mou a fer tot el que fa, entens el que el tortura.
Tanmateix, m'és ben igual de quina època sigui, es tracta d'un relat misogin, fastiguejant en l'ús del llenguatge, i amb moltes al·lusions innecessàries a la violència en les relacions sexuals.
Una narració fosquíssima amb imatges pertubadors, però passada de moda - la misogínia és insuportable. Pobre Fineta. No puc recomanar-la, "Jo! Memòries d'un metge filòsof" no és tan vulgar que aquest relat.
La trama es tanca de manera un xic precipitada (als últims capítols era esperable una intervenció de la Pepona, que s'esfuma força abans de les escenes finals). Ambients recreats de manera magistral. Llenguatge riquíssim.
"Jo sóc vinguda amb les entranyes enceses d'amor per tu; mata'm, però morta i freda encara seguiré desitjant-te." Sensual, sinistra, brillant, màgica, "Josafat" és no només de una de les millors novel.les en català que he tingut el gust de llegir, sinó també en qualsevol llengua. I és sorprenent la qualitat que es concentra en tan poques pàgines, perquè és curtíssima. Vaig llegir-la per primera vegada com a lectura obligatòria en Batxillerat i ja aleshores em va sorprendre per la seua qualitat, no només literària, sinó estètica. I tan desconeguda, malgrat ser lectura obligatòria als instituts! Ja va ser un plaer llegir-la en aquell moment - quan no vaig trobar un exemplar per a mi i vaig haver de fotocopiar-lo d'una companya - i ara ho ha estat més, ara que per fi, tinc un exemplar nou per a mi. Considerat el germà bastard de "Nostra Senyora de París" de Víctor Hugo, jo diria més bé que és la versió eròtica, i molt més fosca, d'aquest clàssic inolvidable, però no cal donar a entendre que és una còpia en absolut, o una mera versió. Josafat és campaner de la catedral de Girona, un pagès català vingut del camp a la ciutat, catòlic devotíssim, desgarrat entre el seu fervor religiós i la luxúria que l'atormenta. La relativa pau del seu campanar es veu trencada amb l'aparició de dues prostitutes, Pepona i Fineta. Si bé la primera, pagesa com ell, no mostra cap interès en el campaner tot i que aquest arriba a considerar-la apropiada com a muller, és Fineta la que es torna boja per Josafat i l'arrastrarà en una brevíssima però tortuosa relació carnal, basada en el erotisme més intens i fins i tot, el sàdic plaer del maltracte físic. Entretant, el campaner, torturat per la culpa del pecat, intentarà infructuosament desfer-se de la seua amant, fins arribar a un extrem brutal i esfereïdor. Narració lúcida i brillant que va patir la condemna i la censura de la seua època, no per la seua qualitat literària - que tothom va reconéixer en el seu moment, sinó per la pretesa "immoralitat" de l'obra. No hi havia cap, però, ja que Bertrana és respectuós amb les coses sagrades. Però la denúncia de la doble moral catòlica, la hipocresia del clergat i la repressió sexual eren temes que al segle XIX eren tan mal digerits com transgressors. Avui, res del l'altre món, Una novela que t'atrapa amb la seua bellesa, erotisme no massa explícit i sense mal gust, i denúncia social. Un dels millors llibres que he llegit i que tindré el gust de llegir. Molt recomanable.
En el cantó positiu, la història és potent, i el lèxic és ric i precís. En el cantó negatiu, l'estil és repetitiu, amb infinitat d'adjectius, molt d'ells avantposats als substantius (amb algun exemple que arriba a fregar el ridícul: les religioses cerimònies, les humanes despulles, la funerària tasca...), cosa que fa el text massa refistolat.
Estructura, simbolismes, context creatiu, corrent literari i vocabulari m'han agradat. Més enllà però, no he connectat amb les motivacions dels personatges (religioses, amoroses o luxurioses).
llenguatge molt complicat amb conceptes i descripcions detallades que no entenia, massa adjectius redundants i innecessaris, a més de que el lloc descrit era confós, no sabia situar-me. ha estat insofrible per la seva misogínia i els seus simbolismes que em donaven mal de cap. el final és decepcionant i res impactant; en general el fil de la història es avorrit. lectura de batxillerat... sincerament no el recoman :P
Una joia molt poc coneguda de la literatura catalana. Una àcida crítica social amagada darrere d'un mite tradicional de la literatura occidental i un personatge captivador alhora que repugnant. Malgrat la llengua de vegades enfosquida per un lèxic especialitzat, vaig devorar aquest llibre i crec que ha sigut una de les obres obligatòries de la universitat que més he gaudit més enllà del seu aprofitament com a estudi de la història de la literatura.
Llegir aquesta novel·la fa que, en visitar Girona, recordem el campaner i la seua relació amb la resta de personatges. Els altres i ell. L’aproximació a les persones que dediquen tota la jornada a tenir cura del temple, a dedicar-s’hi. Els sentiments religiosos, els intents de defugir la temptació, la voluptuositat i l’ànsia lluitant contra la moral...
Els clàssics cal treure'ls la pols de tant en tant i llegir-los. Molt entretingut i delirant, totalment políticament incorrecte. S'hauria de llegir a les escoles, també per descobrir el català de tombant de segle.
Llegit fa molts anys, però encara sento aquella fredor de les pedres que eren l'únic caliu que obtenia en Josafat. És un clàssic que s'ha de llegir com a tal, en cru, sense filtres políticament correctes. I evidentment, es difícil no sentir les campanades de Nôtre Dame mentre el llegim.
El llibre no és misogin, com el pinten altres resenyes, és una novel·la decadentista, ha de mostar la decadencia de la moral humana i per aixó la Fineta s'arrosega d'aquella manera a en Josafat (qui tampoc es un sant)