Sinopsi de Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998: Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. Proa recupera l’obra pòstuma: Dietari d’una malaltia.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou una poetessa, narradora, editora i traductora, a més d'activista política, cultural i feminista, catalana.
M’agrada moltíssim tot el que escriu la Maria-Mercè Marçal. Hi ha un poema concretament que s’anomena Mai que es bastant probable que l’hagi llegit cada nit desde que el vaig llegir per primer cop i diu algo així:
« […] on el teu cos i el meu fan un sol nom,/ on el meu nom i el teu fan un sol cos.// Diré el teu cos com un conjur de plata/ i reptaré el teu nom d’avenc voraç/ amb el desig hissat sota tempesta. »
Si hagués de recomanar poetes catalans, sens dubte seria un pecat no anomenar-la. Ai Marçal, no saps el disgust de saber que vaig néixer massa tard per conèixer-te.
«Com l'assassí que torna al lloc del crim havent perdut memòria i oblit i en el llindar troba qui creia mort i se'n fa esclau sense saber per què i es torna gos, i li vetlla el casal contra la mort, contra aquest lladre absent que pot robar-li el preu del seu rescat: així tornava jo al lloc de l'amor.»
Llegir tots els poemes de Maria Mercè Marçal és un camí i un procés d'exploració d'una manera (mig mística?) de veure el món. I el millor és que, tot i no entendre tots els poemes, l'ús virtuós que fa de la llengua fa que com a lector sempre en disfrutis, encara que sigui només de llegir-los en veu alta i sentir la combinació de sons i conceptes.
Volumen publicado en 1989 y reeditado en el 2000 que recoge toda la poesía de una autora singular. Si hemos de definir los versos de la catalana Maria Mercè Marçal de alguna manera, sería con palabras como, rebeldes, transgresores, intensos, emotivos, sensuales, juguetones, reivindicativos…
La poesía de Maria Mercè Marçal habla del deseo femenino, del deseo transgresor y lésbico, de amor y desamor, de la maternidad, de justicia social, de la enfermedad y de la necesidad de acabar con el patriarcado. Es una poesía llena de arcaísmos, localismos, juegos de palabras y de símbolos, donde las brujas, la luna, el mar, la sangre y la sal, son metáforas recurrentes para hablar de la mujer, del deseo, del dolor, de la vida, de la necesidad de resistencia, memoria y purificación de la sociedad y del imperativo de feminizar el mundo.Es una poesía que explora la contingencia entre el cuerpo femenino y el lenguaje, tomando como referentes a Safo, Sylvia Plath, Emily Dickinson, Renée Vivien, Colette, Marguerite Yourcenar, Virginia Woolf o Anna Ajmátova… En «Llengua abolida» se puede apreciar claramente la fusión entre la métrica tradicional y el verso libre. La autora juega con los sonetos, las sextinas, los romances y los cancioneros populares catalanes, a modo de Federico García Lorca, utilizando las estructuras rígidas de la métrica para llenarlas de contenidos subversivos y manifestar así que las mujeres son también capaces de utilizar la métrica propia de lo clásico y tradicional masculino, pero adaptándola a su propia verdad.
Maria-Mercè Marçal va manifestar un fort compromís a través dels seus poemes, en els quals va aplegar a totes les dones, de totes les edats i classes socials per tal de treballar pels seus drets, els seus ideals i sobretot per exigir i reclamar la igualtat de gènere.
A saber, Maria-Mercè Marçal és una icona, no només pel que representa en la literatura catalana, o per la bellesa dels seus versos amarats de metàfores, sinó per ser implacable a l’hora de plasmar en paper i sense por el que moltes dones no s'atrevien a dir en veu alta en aquella època.
És per això que moltes dones s'han pogut sentir identificades en llegir-la, jo també m'incloc, fins al punt de no descobrir "només" una escriptora, o una poeta, sinó a una dona que va treballar de manera tan activa en el feminisme, en la política i per una Catalunya, en uns temps de canvis, en els quals era més que mai necessària una veu femenina, com a mínim, i empoderada.
He de remarcar, per acabar, que la sensació que jo he tingut en llegir-la, i descobrir-la, és que és una poeta que va agafar la seva ploma com si fos una espasa i va tallar molts estereotips femenins instal·lats en aquella època, i que va ser molt valenta en fer-ho. Igual com va fer una cosa (entre moltes) que per a mi és molt significativa i la fa més especial com a escriptora -i com a persona- i és que va agermanar a totes les dones, mitjançant la seva paraula, amb unes lletres plenes d’amor, sensibilitat i de saviesa.