Sinopsi de Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998: Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. Proa recupera l’obra pòstuma: Dietari d’una malaltia.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou una poetessa, narradora, editora i traductora, a més d'activista política, cultural i feminista, catalana.
M’agrada moltíssim tot el que escriu la Maria-Mercè Marçal. Hi ha un poema concretament que s’anomena Mai que es bastant probable que l’hagi llegit cada nit desde que el vaig llegir per primer cop i diu algo així:
« […] on el teu cos i el meu fan un sol nom,/ on el meu nom i el teu fan un sol cos.// Diré el teu cos com un conjur de plata/ i reptaré el teu nom d’avenc voraç/ amb el desig hissat sota tempesta. »
Si hagués de recomanar poetes catalans, sens dubte seria un pecat no anomenar-la. Ai Marçal, no saps el disgust de saber que vaig néixer massa tard per conèixer-te.
«Com l'assassí que torna al lloc del crim havent perdut memòria i oblit i en el llindar troba qui creia mort i se'n fa esclau sense saber per què i es torna gos, i li vetlla el casal contra la mort, contra aquest lladre absent que pot robar-li el preu del seu rescat: així tornava jo al lloc de l'amor.»
Llegir tots els poemes de Maria Mercè Marçal és un camí i un procés d'exploració d'una manera (mig mística?) de veure el món. I el millor és que, tot i no entendre tots els poemes, l'ús virtuós que fa de la llengua fa que com a lector sempre en disfrutis, encara que sigui només de llegir-los en veu alta i sentir la combinació de sons i conceptes.
Maria-Mercè Marçal va manifestar un fort compromís a través dels seus poemes, en els quals va aplegar a totes les dones, de totes les edats i classes socials per tal de treballar pels seus drets, els seus ideals i sobretot per exigir i reclamar la igualtat de gènere.
A saber, Maria-Mercè Marçal és una icona, no només pel que representa en la literatura catalana, o per la bellesa dels seus versos amarats de metàfores, sinó per ser implacable a l’hora de plasmar en paper i sense por el que moltes dones no s'atrevien a dir en veu alta en aquella època.
És per això que moltes dones s'han pogut sentir identificades en llegir-la, jo també m'incloc, fins al punt de no descobrir "només" una escriptora, o una poeta, sinó a una dona que va treballar de manera tan activa en el feminisme, en la política i per una Catalunya, en uns temps de canvis, en els quals era més que mai necessària una veu femenina, com a mínim, i empoderada.
He de remarcar, per acabar, que la sensació que jo he tingut en llegir-la, i descobrir-la, és que és una poeta que va agafar la seva ploma com si fos una espasa i va tallar molts estereotips femenins instal·lats en aquella època, i que va ser molt valenta en fer-ho. Igual com va fer una cosa (entre moltes) que per a mi és molt significativa i la fa més especial com a escriptora -i com a persona- i és que va agermanar a totes les dones, mitjançant la seva paraula, amb unes lletres plenes d’amor, sensibilitat i de saviesa.