Relats: “Morir joven”; “Escalofríos”; “Los espantapájaros”; “La nota de despedida”; “!Cuasicolisión!” i En la tierra”.
“Morir joven”, una tonterieta de relat en el que unes noies d’institut en plena època adolescent de lletjor es tornen de repent bellíssimes per morir també sonbtadament. Sembla ser una malaltia de finals del segle XX... En fi, molt dolentot!. “Escalofríos” tampoc val gaire... Una maledicció estranya d’un jade fa que unes persones vegin foradat s els seus cossos per uns insectes i que aquests facin passar l’aire per aquests forats fins que es moren. Un metge vol apropiar-se de la pedra. Bé, no sé si l’argument és gaire correcte, però és que és molt recargolat, un rotllo.
“Els espantaocells” em sembla un relat molt interessant. Després del suïcidi d’una noia perquè el pare no deixa que es casin (tema que surt molt a Ito), el nòvio s’enfronta a ell davant de la tomba d’ella i el pare li planta un espantaocells perquè el nòvio no pugui anar a visitat-la. El ninot comença a prendre la figura de la noia i aleshores tot el poble omple d’espantaocells el cementiri. Les figures desvetllen també tètricament els secrets de les seves morts... Molt xulo!!
“La nota de despedida” és un relat molt bo en quant a posada en escena, és terrorífic!! Amb aquest fantasma sagnant de cap a peus i flotant per la casa i assetjant a la seva pròpia família! Brutal! Del que peca és de la resolució de la història... en això falla. Una noia es llença a un tren deixant una nota de comiat que sembla maleir la seva família. Però al final resulta ser que a qui maleeix és a una antiga enemiga que també es suïcida el mateix dia i hora i també deixa la mateixa nota contra ella. Els esperits són l’altra que la ve a buscar a casa de l’altra... eeeemmm... no... colava més quan era la mateixa filla la que aterrava la seva pròpia família.
“!Cuasicolisión!” Molt bó! Curt, concís i aterrador! Tres amics surten en avioneta a veure si troben restes de l’avió desaparegut d’un altre amic. Gairebé col·lisionen en ple a vol amb el Jumbo, els passatgers dels qual semblen morts (el seu amic també). Després es descobreix que a aquella hora el Jumbo ja s’havia estavellat. Tatxaaaaann! Terror cent per cent!!
“En la tierra” té l’aire sinistre i tètric característic dels millors relats d’Ito i encara que en sí no sigui un súper relat està força bé. Dues ex amigues es troben en una festa de retrobament per desenterrar la càpsula del temps de la promoció del 74. Una d’elles li havia escrit una carta a una alumna de la classe amb molta mala llet i molt conflictiva que ningú volia. Es queixa que des d’aleshores no para de trucar-la per parlar-li durant vint anys del mateix conflicte escolar. Quan obren la càpsula apareix la seva mòmia amb un telèfon a la mà... Bé, és una mica xorra, és veritat...
No és que sigui un súper volum, però crec que la major part dels relats, a excepció potser del primer i el darrer tenen prou qualitat per poder posar un quatre de puntuació.