El cas d’un exhibicionista que espanta les dones grans de València amenaça de desbordar la secció de cartes al director dels diaris, i es converteix en una investigació prioritària per a la policia ja que la proximitat de les eleccions inquieta la classe política. Però aquest és només el punt de partida d’un seguit d’esdeveniments que posaran a prova la capacitat del periodista Hèctor Barrera i l’ambició del comissari Tordera per obtenir la millor informació i treure’n un rendiment personal i professional abans que ningú. La guerra entre Barrera i Tordera, amb tot, té altres fronts oberts al propi bàndol: la lluita pel control del diari El Camí i la pròxima creació de la policia autonòmica disparen les traïcions i els pactes antinatura per encarar amb avantatge els nous temps. Història corrosiva sobre la lluita pel poder d’uns polítics que utilitzen la premsa i la policia en benefici propi, L’any de l’embotit mostra els dots de Ferran Torrent per destapar la cara corrupta de la societat a través d’uns personatges que, de tota manera, presenten un rostre humà que els fa entranyables.
Una novel·la 100% marca Torrent, en aquesta ocasió més tirant a comèdia que no policiaca com ens té acostumats (tot i que també). El punt de partida i els motius per fer rodar la història són tan excessius, imversemblants i destrellatats que em recorden a una explicació de falla.
Per suposat, llegit des d'una perspectiva feminista actual el llibre està fatal.
Aleshores per què 4*? Doncs perquè m'ha entretingut la mar de bé durant un parell de setmanes d'estiu.
He llegit una mica d'aquest llibre i és una mica el que m'imagino de Torrente (no he vist cap de les pel·lícules) o pitjor, però en català. Hi ha coses que potser no t'imagines que es puguin fer en català, com per exemple pop comercial o aquest llibre, però sí existeixen (el pop comercial de moment, no) .
Em fa la impressió que els anys passen més pels llibres d'en Ferran Torrent que per d'altres. No sé, no m'ha acabat d'agradar. Sempre he tingut un bon record de No emprenyeu el comissari, en particular la cita culta: "Hòstia, de colorins. N'hi ha també de colorins!" Però començo a pensar que tot això estava molt bé el segle passat, quan sortíem d'una altra època i descobríem un autor radicalmenmt valencià, vull dir de l'Horta de València, potser fins i tot de València mateix. Que difícil que és ser valencià! Tota la primera part d'aquesta novel.la menor m'ha fet gràcia. És una història molt valenciana, vulgar, sexocèntrica, barroera, típica. Però malauradament no agafa mai el vol. La història és poc interessant, la trama agafada amb agulles, els personatges, exagerats com són, no acaben de ser. No saps on va l'autor. Segurament enlloc. Però em quedo amb un mal gust de boca. Ocasió perduda, al meu entendre. El quadre de xaquetisme en la premsa quotidiana i de corrupció com mitjà de viure no és creïble. Massa simpàtic per ser una denúncia, massa exagerat per ser veritable. I, en rerafons, unes actituds dels personatges de les que ja no em queda clar si agraden o desagraden a l'autor. No sé. Potser no tenia el dia per riure i m'he perdut en l'esperpent de baixa intensitat. Això sí, com sempre amb en Torrent, es llegeix bé i em recorda la meva infància grauera. Sempre dic que, en llibres, costa de distingir un autor català d'un altre valencià. Això no és cert, per descomptat, en el cas de Torrent.