Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va fer el món més petit. La Polinèsia era un indret remot, perdut, inimaginable, fins que ella hi va estar. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i va començar a enviar les seves cròniques d’Oceania cap a Espanya. Va ser a finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, va arribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. Des que era una nena, llegia d’amagat a la biblioteca del seu avi: amb el poble no en tenia prou. Escapava d’una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes per convertirla en una senyoreta com cal. La violoncellista no tenia cap interès a entregar les seves mans als fils i a les agulles. Va preferir utilitzar-les per tocar jazz i escriure relats que transportaven els lectors a paradisos oceànics mitjançant descripcions tan evocadores i eixordadores com aquesta: «El verd de la vegetació semblava acabat de pintar, encara mullat i brillant de vernís».
Mar Abad, periodista, escriptora i fundadora de Yorokobu
Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) és una de les grans figures del feminisme català. Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, Aurora aprofita els estudis musicals per obrir-se camí lluny de la família i comença a guanyar-se la vida a Barcelona tocant de nit en un trio femení, abans de fundar a Ginebra la primera jazzband formada íntegrament per dones. Del seu pas per la colònia francesa de Tahití en surt el primer llibre que publica, Paradisos oceànics, aviat seguit per El Marroc sensual i fanàtic, llibre de viatge i estudi sobre la condició de la dona en un país musulmà. Poc abans d’esclatar la Guerra Civil, esdevé redactora en cap de Companya, la revista femenina del PSUC, i el 1938 s’exilia a Suïssa, d’on no tornarà fins al cap de deu anys. El seu exili en un país europeu, quan la majoria d’escriptors catalans es refugien a Amèrica, marca la seva obra posterior. Les novel·les Entre dos silencis (1958) i Tres presoners (1957) recullen la seva experiència al poble francès d’Étobon, on arriba just després de l’armistici del 1945, i elaboren una vivència que la literatura de l’època aborda rarament: la de les dones davant la guerra i la reconstrucció.
Entre 1926 y 1929 Aurora Bertrana vivió en la Polinesia Francesa, en un momento en el que viajar, aunque sólo fuera a Francia que está aquí al lado, era ya todo un hito en la vida de una persona. Pues la Bertrana no, ella se fue a la otra punta del mundo y de su periplo por aquellas tierras nació Paraísos Oceánicos. Publicada en 1930 fue todo un best seller e hizo que la autora fuera conocida por algo más que por ser la hija de (Prudenci Bertrana). Bertrana nos lleva con ella a Papeete, Bora Bora, Moorea, a timbas clandestinas, a una boda tradicional, de pesca con el multimillonario escritor norteamericano de novelas del oeste Zane Grey, a los atolones, a travesías llenas de peligro por culpa de las barreras de coral y sobre todo, a maravillarnos con el paisaje y sus gentes tanto como la autora lo hizo. La prosa de Bertrana es tan poética que a veces se hace un poco cuesta arriba, pero pasados esos momentos, el libro es muy disfrutable.
Vaig llegir aquest llibre quan era molt jove, coneixia el pare de l'autora, Prudenci Bertrana, i vaig pensar que llegir un llibre de la seva filla, l'Aurora, de ben segur que m'aportaria molt com a lectora curiosa que sempre he estat i més de llibres escrits per dones, sovint les grans oblidades del panorama literari. Aquest va ser el primer de diversos llibres que he anat llegint d'Aurora Bertrana al llarg dels anys.
Una dona amb una vida tan fascinant i lliure, tant diferent en aquella època, havia d'escriure textos molt interessants, però no només de l'exotisme d'aquelles illes, o més enllà d'aquest exotisme implícit només en pensar en aquestes illes, l'Aurora és una cronista-poetessa d'aquelles terres que han fascinat a viatgers de totes les èpoques. Aquest llibre fou el primer d'una persona occidental, una dona a més a més, que mira amb ulls occidentals la Polinèsia Francesa, però aquesta mirada està feta des del punt de vista d'una dona que viu allà, no d'una turista passatgera, accidental, el que li atorga humanitat, fiabilitat, apropament.
Vaig quedar tan fascinada amb aquests textos que em vaig prometre a mi mateixa que, si vivia i m'ho podia permetre, visitaria aquells racons que l'Aurora m'havia descrit amb aquella prosa vibrant, poètica, al ritme de les onades de l'Oceà Pacífic, la natura exuberant, els balls i els cants dels polinesis, mentre les faldilles de les noies s'agiten amb rtime frenètic, el so dels rems de les piragües que solquen les barreres de corall.
Incapaz de someterse a los dictados que la sociedad y su propia familia marcaban para ella, Aurora Bertrana rehuye en todo momento tradiciones y convencionalismos. En los años 20 emprendió una gira musical por Europa durante la cual conoció a su futuro marido, un ingeniero eléctrico que fue invitado a participar en la construcción de una nueva central en la Polinesia francesa. Los tres años que duró su estancia allí son el sustrato del que se nutre este libro, marcado por una incesante sensación de descubrimiento, de novedad, que se traduce en largas y nutridas descripciones de todo en cuanto Aurora posaba su mirada. Sus intensos y vívidos retratos del paisaje tahitiano, impregnados de cierto aire enamoradizo, transmiten un espléndido candor juvenil que enternece precisamente por sus carencias narrativas. Paraísos oceánicos es un cautivador relato sobre playas de arena blanca, pechos al aire y danzas orgiásticas alrededor del fuego. Un libro de asombrosos contrastes que sirve para redefinir nuestra perspectiva del mundo y en el que la autora captura con pasmosa facilidad el espíritu irrecuperable del suelo nunca pisado. Desde las páginas de Paraísos oceánicos se eleva el lamento de un Edén encontrado y, por tanto, perdido.
No coneixia l'autora, però m'ha encisat la seva prosa, dotada d'un lèxic ric i probablement més pancatalà i més pròxim a llengües com l'italià, el francès i l'occità que no pas l'estàndard actual. Val a dir que m'hauria faltat algun mapa per a saber identificar amb precisió la ubicació de cada illa que visita, i sobretot un nomenclàtor exhaustiu, perquè es tendeix a l'ús de manlleus crus, fins i tot sense acotació o explicació, cosa que de cara a un públic catalanoparlant, no familiaritzat amb la cultura ni l'idioma de cap illa polinèsica, pot suposar un problema de comprensió. Ara bé, com a indicació general, llegiu aquesta novel·la perquè tracta d'un lloc inusitat en la literatura catalana i té un valor literari incalculable.
Es este un libro cándido, tierno, ingenuo. Y no pasa nada. Como dice Jenn Díaz, no necesita de nuestra picardía ni de nuestra mirada crítica porque es lo que es y está bien así: un canto al goce y a la belleza con palabras sin pecado original. Me quedo con Aurora no por lo que dicen sus páginas, sino por lo que se vislumbra a través de sus sentidos.
La libertad es una corona de tiaré. La ola eterna del Pacífico. Es esa cosa que viaja.
"Llegeix aquest llibre perquè, malgrat tot, el món continua sent encara el lloc lluminós, obert i innocent que es descriu aquí." Aquesta frase que trobem a una de les solapes del llibre em fascina i hi estic totalment d'acord. S'ha de llegir a poc a poc, sense presses, has de saber que té la capacitat de transportar-te i presentar-te paisatges, cultures, natura, llocs i experiències que segurament, la majoria, mai tindrem l'oportunitat de viure.
Com ja va dir Sartre, la contemplació és un luxe. I aquest llibre, amb la prosa sensible i punyent d'Aurora Bertrana, ens permet contemplar paissatges i vivències dels seus viatges a la Polinèsia Francesa. Un testimoni maco i valuós d'una valenta dona viatgera.
Culmina l’any Bertrana amb la recuperació d’una de les obres més interessants i personals d’Aurora Bertrana. Aquesta edició afegeix relats inèdits i una sèrie de fotografies que fan d’aquest volum un petit tresor que permet al lector curiós endinsar-se en la figura de la crea dora i en aquests relats singulars. L’obra de l’escriptor i polític Nicolau d’Olwer serà clau i una de les inspiracions principals per escriure aquests reportatges. Paradisos oceànics ens transporta a un indret allunyat i pràcticament desconegut: la Polinèsia francesa dels anys vint del segle passat. La fascinació que provoca l’exploració d’aquella terra en l’escriptora no és producte d’un viatge de plaer sinó de la seva pròpia experiència quotidiana durant els tres anys que hi va viure. Durant aquest temps no només va descriure l’exuberància i la bellesa d’aquella terra sinó que també va narrar amb detall com es relacionaven els nadius entre ells, sobretot centrant-se en les dones i en les llibertats i privacions que regnaven en aquelles latituds. Sens dubte, Aurora Bertrana va ser un referent cosmopolita i precursora d’una dona dinàmica i en acció, molt allunyada d’aquella clàssica imatge de la dona burgesa catalana.
"Paradisos oceànics" va ser la seva primera obra d'Aurora Bertrana fruit d'una estada de tres anys a la Polinèsia francesa. És una mirada contemplativa amb especial fascinació i enamorament per la geografia polinèsia, les postes de sol, les tiarés i els hibiscus i els perillosos viatges entre illes creuant esculls de corall.
El seu relat és observacional, més que no pas antropològic. Denota que era una dona moderna, però també que tenia una visió occidental i europea fruit de la seva època.
L’obra representa una contribució d'enorme valor a la literatura de viatges: parla de les llunyanes i desconegudes terres d'Oceania (un indret que, en aquells moments, es trobaven a un mes i mig de viatge des d'Europa) i es troba escrit per una dona de finals dels anys 20 i en llengua catalana.
Si bé va ser un èxit rotund en el moment de la seva publicació, l'obra va caure en cert oblit durant molts anys. La celebració de l'Any Bertrana (en honor a pare i filla) i la present edició de :Rata ha tornat a posar en valor la figura de l'autora.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Reedició del llibre ‘Paradisos oceànics’ d’Aurora Bertrana, publicat, per primera vegada, el 1930. El llibre explica el període en què Bertrana va estar vivint a la Polinèsia francesa el 1927. Aquesta edició, a més a més, inclou el capítol de les ‘Memòries fins el 1935’ dedicat a aquest viatge, vuit narracions inèdites traduïdes al català per Jenn Díaz i que van ser publicades en castellà a ‘Islas de ensueño’ (1933), fotografies fetes per l’autora dels llocs que va visitar i quatre articles sobre el llibre i l’autora de Neus Real, Josep Maria Fonalleras, Iolanda Batallé (editora del llibre) i Jenn Díaz. Especialment documentat l’article de Fonalleras on tracta de les presències de les dones al llibre i l’interès de Bertrana de tractar les dones maoris defugint els estereotips.
Lectura estiuenca refrescant per poder evocar paradisos oceànics a qui no se'ls pot permetre. Aurora ens parla de quan viatjar verament suposava viatjar a un lloc completament exòtic. Té una mirada cripto-anticolonial i hi ha un excels passatge, sorprenentment "Tourist go home" (quan arriba un creuer), que fa que tota la lectura valgui la pena. Llàstima que tot això quedi diluït en etnologia, no tan interessant i inclús qüestionable (car la novel·la és del 1929). Tant de bo hi hagués més Aurora Bertrana al llibre, més crònica personal. Igualment, el recomano, ràpid de llegir i lleugeret com les ones del llibre.
Observaciones poco profesionales para alguien que dice tener nociones de antropología y muy altiva en su entrevista con Marañon.
Entiendo que para la época fue refrescante que una mujer fuera independiente y viajera pero se debe separar eso, que es admirable, con un libro que es la descripción de espacios maravillosos y de las gentes que lo habitan. En mi opinión está superpoblado de adjetivos, es el vocabulario amplio de una persona instruida pero no hay que confundirlo con excelente literatura.
No coneixia a aquesta escriptora. I el llibre el trobo més com un llibre de viatges que una novela. La Polinesia dels anys 20 del segle XX. La descripció de la natura de les illes. M'ha sobtat que en aquella época hi haguessin taxis (i cotxes en general) a la Polinesia, pero clar tenint en compte que ja a principis de segle hi havia francesos per les illes, doncs pot ser que els hagin portat i més tenint en compte que hi ha militars francesos i anglesos.
Diferent al que estic acostomada a llegir, interessant per saber una mica més, però tampoc és espectacular.
No esperes una versión pacífica de Sanmao. Aurora Bertrana escribe deliciosamente, pero se queda en la mera descripción de la belleza del lugar. Si bien es cierto que te transporta al lugar, falta la profundidad de la realidad social, emocional y humana. Se trata de un libro de viajes sin más.
Quina dona! I quin llibre! Si m'ha costat llegir-lo ha estat perquè cada dues pàgines volia marxar ben lluny i continuar llegint davant el Pacífic sota l'ombra d'una palmera... >:(
Contentíssima d'haver descobert l'Aurora Bertrana i l'editorial :Rata_!
La veu d'Aurora Bertrana ens trasllada a aquests Paradisos oceànics que tan bé sap descriure al llarg de tota la novel·la, des de l'emoció per l'arribada del correu fins un casament banyat per la tempesta. Us recomano tots i cadascun dels seus passatges, no us caldrà aixecar-vos del sofà per viatjar:
"La remor llunyana del Pacífic rompent sobre les muntanyes de corall és com una cançó bressoladora, gronxant el somni del moment."
Molt interessants els peus de pàgina i les dades sobre la cultura polinèsica. Viatge viscut entre 1926-1929. Després dels relats de Jack London per "los mares del sur" (escrits abans que ella?), llegir les descripcions d'una dona catalana, ment pensant amb qui amb puc identificar millor, m'ha agradat molt. Sobretot quan visita el barri xinès i ella diu que no vol participar a la timba, o quan sopen/dinen amb el capità i altres passatgers a l'Spark ⛵ i no parlen perquè ningu entén l'idioma de ningú, o les danses finals, les Upa Upa i l'Oteà, després d'un ritual amb càntics dedicats als Déus, aquí ja amb un estil antropològic que també volia. Les descripcions dels paisatges: potser repetitives però evocadores, m'han agradat més les de les persones amb qui es troba i el seu ull crític per copsar les intencions i personalitat dels Popàas, els blancs.
Avui l'he acabat, i avui també he acabat les vacances. Enyoraré un estiu així, llegint un llibre com aquest.
Ah, abans estava llegint Bora-Bora d'Alberto Vázquez Montalbán, però a mig camí el vaig canviar per aquest, per fartesa de que es carectiritzin les dones només com a éssers sexuals. No ho vaig fer abans per curiositat literària, per veure i experimentar la diferència entre un autor que inventa històries d'aventures i un autora que explica la realitat d'aquell indret desconegut.