El Ingeniero camina por el desierto. Tiene una única determinación: encontrar a La Toussaint y matarle. Porque La Toussaint mató a su familia. Tiene que cruzar el desierto y superar todo lo que se interpone entre él y el asesino: unos bandidos que le atacan, unos soldados que no saben que la guerra ha terminado, la misión de desactivar el Perímetro, una niña que le cuida y quiere que se quede con ella, unos jugadores de ajedrez que no le dejan avanzar... El Ingeniero carga con sus recuerdos, la Disciplina que le ha enseñado el Maestro y una pistola con siete balas.…
Perímetro es un relato onírico, poético e inquietante. Es la historia de una venganza. Y de una disciplina de vida.
Oníric, gore, “manga”, bizarro, un bon combo surrealista que farà gaudir a molts i decebre a molts altres. M’ha agradat lo suficient per a llegir més coses del Jair.
Amb el Jair em passa sempre el mateix: una idea poderosa, un concepte fort, un inici de novel·la fulgurant, que s'acaba dissolent en un relat dispers que perd el motor amb massa facilitat a la segona meitat de la història. Si bé aquest cop és força més sòlid que en novel·les anteriors (també per causa de la longitud de la novel·la, més aviat breu) i l'estil molt més curós i treballat, es nota que el Jair s'ho passa bé escrivint però també té tendència a avorrir-se de si mateix i necessita mudar, explicar tot allò que li passa pel cap sense filtre, recorre senders que no tenia previstos. Perímetre és una història molt ben parida, un reboot del Petit Príncep a ritme de Mad Max, amb alguna sortida new age que xerrica però una voluntat d'atemporalitat, de novel·la de referència, d'ambició narrativa, molt agraïda.
Si no arriba a ser perquè em tocava llegir-lo per als Premis Ictineu, se m'hauria escapat aquesta meravella de western postapocalíptic, en la línia de La carretera de Cormack McCarthy. I això que en Solde ja me n'havia advertit a El Biblionauta! Ressenya: http://elbiblionauta.com/ca/2016/05/0...
És una novel·la flipant, brutal i directa, difícil d'etiquetar i classificar (possiblement com l'autor, al que només coneixia de la ràdio i TV). En acabar de llegir-lo pensava que es mereixia 3 o 3,5 estrelles. Uns dies després, quan escric aquests comentaris crec que es mereix un 3,5-4 * És el viatge de l'Enginyer, un protagonista enigmàtic i estrany, que fa un viatge dantesc pel desert, en una ambientació al pur estil western post-apocalíptic. Al principi em va recordar una mica a Roland Deschain, el pistoler de La torre Oscura del mestre Stephen King, però l'Enginyer no es dirigeix a cap lloc concret, sinó que el que fa és un viatge per venjança, en busca de l'assasí de la seva família. En el viatge trobarà personatges al·lucinants i tindrà una barreja de vivències reals, miratges, visions i al·lucinacions. Però res exageradament caòtic i esbojarrat, tot i els canvis de narrador, sinó que trenat amb bon estil i amb un fil argumental coherent que sosté perfectament la història, sense treure-li l'atractiu dels fets i personatges originals i flipants. Es llegeix molt bé i té frases i paràgrafs que et deixen rumiant i imaginant... mola! Una novel·la poc classificable i força original i ben feta. Llegiu-la! us la recomano.
Haig de reconèixer Jair Domínguez sempre em deixa amb un pam de nas. La seua prosa, una mescla perfecta entre la poesia, l'onirisme, i el gore, és quelcom mai vist en la literatura catalana, més propera potser al gènere bizarro o les pel•lícules de David Lynch. I s'agraeix. Les escenes i els personatges de la novel•la són brillants com també l'estil. Em falla que tot aquest món surrealista al qual Domínguez ens condueix i les trames que ens planteja queden molt penjades al final i no acaben de tenir la mínima coherència que m'agradaria.
Curiós i entretingut. Retrata molt bé un món a l'estil de Mad Max: la calor, la pols, la lluita per sobreviure, la manca de pietat, la brutícia… El discurs s'assembla força al de Hawaii Meteor, caòtic i desordenat, però amb força més coherent i fàcil de seguir.
Molt entretingut, amb la prosa budellera d'alta qualitat a la que ens té acostumats Jair Domínguez. Més rodona que l'anterior novel·la. Té un punt oníric-trascendental que no sé si em provoca sensació d'admiració o de rebuig. L'atmosfera del llibre i els seus personatges t'atrapa, gràcies al fet que està molt ben escrit i porta un ritme adequat. És curt, es llegeix molt ràpid. Recomanadíssim.
Aquest home gasta un estil narratiu que en aquest llibre t'enganxa de la primera paraula fins el final, diria que gairebé no he pogut deixar el llibre. Una clàssica història de viatge de creixement que sol dur-te a una decisió personal. Un relat que no decep en cap moment, bon ritme, original i de lectura agradable.
Un viatge amb tocs onírics d'un home, l'Enginyer, amb una missió.
L'autor fa servir un llenguatge amb tocs tarantinescs, passatges amb ràfegues de frases curtes i alguna seqüència ultraviolenta, així com més d'una situació que convida a la reflexió.
Not my cup of tea. Lectura entretinguda i prou. Breu (es llegeix a ritme de guió cinematogràfic) però he arribat a conectar. A més, en la meva opinió, les influències pesen massa en el relat.
Se m'ha fet molt llarg i no m'ha captivat en cap moment. Un recull d'escenes dantesques que no van enlloc, referències al petit príncep, sí, d'acord. No m'importa res això, sempre que almenys facin gràcia, o directament riure. Però aquest no ha sigut el cas amb aquesta novel.la, i mira que altres d'en Jair m'han agradat.
Per què Perímetre és un llibre magnífic? A l’hora de fer una ressenya ens agrada que des d’un primer moment quedi clar al lector la valoració que l’articulista fa de l’obra; més enllà d’ambigüitats i subtileses que intenten no trepitjar cap ull de poll, trobem ben noble manifestar de bell antuvi l’opinió de forma inequívoca. I Perímetre és un llibre magnífic. El perquè d’aquesta afirmació es fonamenta en el fet que tots els eixos i components que valorem i que ens permeten formular un judici al voltant d’una novel•la –personatges, estructura, estil, transcendència o coherència estètica, entre d’altres- es mostren a Perímetre amb una solidesa contundent.
Tal vez sea el hecho que no conecte muy bien con la novela, en un inicio se me hizo raro el tipo de escritura quizás sin un orden cronologico, en algunas páginas se me hizo difícil entender, algunas escenas son bastante violentas y gráficas. Pero en si se tiene una novela corta con una creatividad particular. El libro es entretenido.
Extraña mezcla entre "Kill Bill", "Mad Max" y "La Torre Oscura" y cuyos resultados toman forma de una novela corta con aires de guión cinematográfico que se puede leer en una tarde.