Un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta, vivència a vivència, El camí de les Aigües ens proposa un viatge carregat d’olors i de sabors a les nostres arrels, a la nostra infantesa. Una novel·la memorable que ens descobreix la vida de la cuinera Maria Badia al llarg del segle XX a partir de la mirada de la Laura en l’actualitat. A les acaballes de la seva vida, la Maria Badia observa la cuina i seu a taula. Vol trobar la manera d’explicar tot el que ha viscut: les criatures que ha cuidat, les cases on ha cuinat, l’amor i el desamor, l’amistat, la família, la guerra, la seva passió pels fogons. Quan troba un quadern pensat per apuntar-hi receptes, se li il·lumina la mirada: seran els plats que ha cuinat els que ordenaran els seus records. La Laura, en canvi, viu en l’obscuritat d’una lluita desesperada que fa massa que dura. Vol recuperar el control emocional mitjançant l’escriptura, però només troba un cert refugi en les converses amb un jove veí i en les visites a la seva àvia. Li llegeix en veu alta un llibre sobre la vida d’una cuinera de l’Espluga de Francolí. L’àvia escolta i no diu res: hi ha alguna cosa en aquesta història, però, que la remou ben endins. «Era la cuina més gran que havia vist mai. Les parets estaven cobertes de rajoles rectangulars de ceràmica blanca lluent amb una sanefa amb dibuixos de trèvols blaus. A casa no en tenien, de rajoles, i el color de les parets cada hivern es tenyia de gris del fum de la llar de foc. La meva cuina de color de nata que arriba fins al cel. Tenen uns sostres més alts, aquesta gent de Barcelona, escrivia a la mare.»
Un relat apasionant i emocionant, que retrata amb una molt bona narrativa costums i fets dins un entorn, et fa sentir a la pell dels protagonistes. Es una doble història amb un gir final inesperat. La seva lectura m'ha deixat satisfet, tot i que a mi em sembla que amb menys pàgines també hauria aconsegit una bona novel.la.
És un bon llibre amb moltes parts interessants. Sobretot al principi, la part més actual de la novel•la m’hi semblava sobrera, ja que trobava que els personatges de principi de segle eren molt més interessants i rodons que la resta. Li poso 3 estrelles que en realitat són 3.5, perquè aconsegueix fer que t’interessis tant per la història de la Maria com la de la Laura, i perquè no se’n llegeixen gaires, d’històries amb tanta presència femenina. Les dues històries i les families també acaben molt ben lligades entre elles.
Dolç, tendre, íntim, dolorós de vegades. Amb una perspectiva des del punt de vista de dona rural però també urbana. I visibilitzant la realitat dels trastorns de l'estat d'ànim. Un llibre meravellós.
M'encanta com escriu la Carme Martí: em va captivar amb Un cel de plom i el Cami de les aigües ho va tornar a fer! És simplement una gran novel·la que enllaça les històries, que t'atrapa i que no vols que s'acabi.