Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, va néixer el 23 de novembre del 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, aleshores dins Romania (avui Ucraïna), i en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la participació del feixisme romanès i de l’ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir de tifus al cap de poc temps, ella d’un tret a la nuca. En certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Paul Celan posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a una tal empresa. També el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’una estada a Bucarest i d’una altra, molt breu, a Viena, es va instal·lar definitivament a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.
De llindar en llindar (1955) va suposar la consagració definitiva del poeta, després de Cascall i memòria (1953) i del seu poema més famós i polèmic, la «Fuga de la mort». Tenim a les mans un llibre frontissa, situat entre la revulsió i la densitat del primer recull i l’abstracció despullada i la reflexivitat de Reixes de llenguatge (1959). Però alhora hi tenim un llibre combatiu; no només pel seu enfondiment en allò que es defugia o se silenciava —els camps d’extermini, l’antisemitisme persistent i les responsabilitats dels poetes i dels filòsofs en l’esdeveniment, així com de l’Església i de la població alemanya—, sinó també per les rèpliques que Celan adreça aquí a tots els fronts: la filosofia de Heidegger, la crítica cultural d’Adorno i les acusacions de plagi de Claire Goll. Tot i que el llibre és dedicat a la seva dona Gisèle, és impossible no veure també en alguns poemes l’obsessió per un diàleg mantingut amb la poeta austríaca Ingeborg Bachmann.
Ara podem llegir, per fi, tot un llibre seu d’una tirada i acostar-nos a la seva poesia de la mà d’Arnau Pons, que hi treballa des de fa prop de vint anys, i, des del 2001, en estreta col·laboració amb l’intèrpret que més justícia li ha fet, Jean Bollack.
Poet, translator, essayist, and lecturer, influenced by French Surrealism and Symbolism. Celan was born in Cernăuţi, at the time Romania, now Ukraine, he lived in France, and wrote in German. His parents were killed in the Holocaust; the author himself escaped death by working in a Nazi labor camp. "Death is a Master from Germany", Celan's most quoted words, translated into English in different ways, are from the poem 'Todesfuge' (Death Fugue). Celan's body was found in the Seine river in late April 1970, he had committed suicide.
Ponle al muerto en la tumba las palabras que para vivir dijo. Recuesta su cabeza entre ellas, hazle sentir las lenguas del anhelo, las tenazas.
Ponle al muerto en los párpados la palabra que le negó a aquél que le hablaba de tú, la palabra que la sangre de su corazón sorteó cuando una mano, tan desnuda como la suya, a aquel que le hablaba de tú lo ahorcó en los árboles del futuro.
Ponle esta palabra en los párpados: tal vez entre en su ojo, que aún es azul, un segundo azul más ajeno, y aquel que le hablaba de tú sueñe con él: nosotros.
BOSCOSO, por ciervos bramado, asedia ahora el mundo de la palabra que en tus labios se demora, enardecida por un verano fatigoso.
La arrebata y tú la sigues, la sigues y tropiezas —sientes cómo un viento, en el que estuviste confiando, comba tu brazo en torno al brezo:
quien del sueño vino y se tornó al suelo puede mecer lo encantado.
Tú lo meces, bajándolo a las aguas, en donde se refleja el alción junti al ningún sitio de los nidos.
Tú lo meces, bajándolo por la trocha que, profunda, entre el ardor arbóreo, anhela nieve, tú lo meces hacia la palabra que allí nombra lo ya blanco en ti."
Fa che il tuo occhio nella stanza sia un cero, lo sguardo un lucignolo, fammi essere cieco quel tanto da mettergli fuoco.
No. Fa che sia altro.
Va davanti casa, imbriglia ed attacca il tuo sogno pezzato, fa che i suoi zoccoli parlino alla neve che il tuo soffio fa cadere dal colmo della mia anima.
"Fa che il tuo occhio nella stanza sia un cero, lo sguardo un lucignolo, fammi essere cieco quel tanto da mettergli fuoco.
No. Fa che sia altro.
Va davanti casa, imbriglia ed attacca il tuo sogno pezzato, fa che i suoi zoccoli parlino alla neve che il tuo soffio fa cadere dal colmo della mia anima."
Mucho antes de anochecer entra en tu casa quien con lo oscuro el saludo cruzó. Mucho antes de amanecer despierta y atiza, antes de irse, un sueño, un sueño resonante de pasos: le oyes recorrer las lejanías y hacia allí lanzas tu alma.
Avsked till metaforen, - denna utbytesmekanism - och välkomst till kryptan och orden som rör sig av sig själva och som berör och sårar och brister ut ur munnen.
”Hårslinga, som jag inte flätade, som jag lät fladdra som blev vit avsked och ankomst som föll från pannan, som gled förbi under pannans år -:
det här är ett ord som rör sig lätt för nysnöns skull”
really REALLY beautiful, meaningful, sometimes sad poetry. as a native german speaker learning french this was perfect in combining the languages. one star less simply because some of the poems i couldn‘t wrap my head around, partly a bit too abstract for my taste.
La poesía de Celan me parece desconcertante, pues me ha obligado a repensarme el ejercicio poético y a retar también su capacidad pictórica. Estos versos cargan imágenes que se entrelazan y transforman para reproducir cinematograficamente un sentimiento.
Difícil de puntuar algo respecto a cómo se lee. Difícil de traducir me imagino -"imposible" dice el traductor de Hiperión-... No sé qué decir más allá de que, o es muy difícil o quizás, no es la mejor manera de empezar a leer a Paulardo. Mi lectura, mediocre, como de costumbre.
In literature and art, there´s good, great, eternal, and sublime; Celan´s work is the last three. It´s really a mystery why we conform with less and vastly less so often.
En Paul Celan creo como si de un dogma de fe o un misterio se tratase; a veces es una revelación del misterio. Quizá no toda su obra se pueda comprender plenamente pero sí sentir su implacable belleza, una experiencia de resuello vital y de Hálito Mortal.
Aquí uno de los poemas de Celan que más me ha marcado, aunque no de los más crípticos (que me gustan poderosamente).
«Ocaso de las palabras — ¡zahorí en el silencio! Un paso y otro más, un tercero, cuya huella tu sombra no borra:
la cicatriz del tiempo se abre y cubre la tierra de sangre — Los dogos de la noche de la palabra, los dogos resuenan ahora dentro de ti: festejan la sed mas feroz el hambre más feroz...
Una última luna te socorre: un largo hueso de plata — desnudo como el camino que traes — arroja a la jauría, pero ello no te salva: el rayo que evocaste se encrespa aún más cerca y en lo alto nada un fruto que hace años mordiste».