«I sí, a vegades, la por és el risc més gran.» Maria Antònia Oliver
La Júlia, una dona de trenta-quatre anys i mare de dos fills, es trasllada a viure a Prat de Comte, a la Terra Alta. Ho fa després d’una trencadissa emocional i amb la sensació d’haver quedat atrapada en una teranyina que els altres han teixit per a ella. Lluny de ciutat, la Júlia ha d’aprendre a conjugar la seva vida amb els buits que han deixat les persones que s’estima —la mare carismàtica, el marit distanciat, l’amant esquívol, la seva amiga Tona—, endreçar els records i sobreposar-se a les incerteses.
El risc més gran és una novel·la de fugida i afirmació, en la qual l’abisme de la incomunicació està sempre a un pam del camí que recorren els protagonistes. Laura Pinyol ens proposa, mitjançant la mirada serena i rebel de la Júlia, un viatge a les profunditats de les relacions sentimentals.
(Llegit en llibre de paper) És una d'aquelles novel.les on no passa gairebé res en el temps present, a excepció de petits acúmuls d'acció esporàdics. En canvi, hi ha una densa història al darrere de les circumstàncies de la protagonista en l'actualitat, i d'aquesta se'n van alliberant fragments que es van entreteixint a mesura que un avança en la lectura. Si hagués de resumir-lo, diria que se centra fonamentalment en els sentiments envers les persones, en un context confús d'amics, familiars, semi-familiars, parelles, exparelles, infants... que lentament va prenent sentit. Trobo que el llenguatge assoleix un efecte molt empàtic, que provoca frustració i tristesa en nombroses ocasions. I és que, donat el panorama desolador de l'estat emocional de la protagonista, no és una novel.la alegre ni vitalista. Tot i això, s'hi inclouen records feliços i interaccions agradables amb infants, amics i familiars. En definitiva, és una lectura agredolça que empeny a seguir llegint.
Novel·la agradable, que empatitzes amb la protagonista i ben explicada malgrat vas passant del passat al present però m'ha deixat un gust agredolç el final.... Sorprenentment, la història es centra a varis llocs importants per mi: Terrassa, Terra Alta i d'altres coincidències que m'ha fet somriure més d'una vegada.
El risc més gran de Laura Pinyol no només és una història; és un trencaclosques emocional que posa a prova el lector. Amb un llenguatge poètic i ple de metàfores, ens submergeix en una narrativa que salta constantment entre passat i present. Com un bucle aparentment caòtic, les peces es despleguen a poc a poc fins que, al final, encaixen de manera magistral.
La novel·la ens presenta la Júlia, una dona que, després d'una crisi emocional, es trasllada amb els seus dos fills a Prat de Comte, a la Terra Alta. Allà, lluny de la seva vida anterior, intenta reconstruir-se, però el pes del passat i les ferides emocionals condicionen el seu present. En aquest entorn rural, la Júlia es veu obligada a confrontar les seves pors i a revaluar el significat de l’amor, la família i l’amistat.
El risc més gran explora temes vitals com la por a prendre decisions, l’enamorament, el sentit de la vida i les relacions familiars. Alhora, posa el focus en l’amistat, els somnis que es desdibuixen amb el temps i les distàncies emocionals que crea la incomunicació. També aborda temes més durs com la violència de gènere, oferint un retrat complex i profund de les relacions humanes.
A mesura que la Júlia s’enfronta als seus records i al pes del present, el lector es veu atrapat en aquesta història que parla del fet de ser mare i filla, del rol dels pares i de com els processos de canvi ens redefineixen.
Una lectura que exigeix atenció, però que recompensa amb reflexions poderoses sobre la vida i la fragilitat de les emocions.
Quina gran lectura! La quotidianitat i les complicacions de la vida familiar d'una filla gran que alhora és una mare jove. Una família estranya perquè són dues mitges famílies. Un matrimoni que no entens com es manté. Uns amics indestructibles. Una passió massa trasbalsadora. Posar distància per posar en ordre els sentiments. I en la distància, violència i ràbia.
Aquest llibre ho té tot. M'ha fet plorar d'emoció.
També m’ha donat algunes idees d’excursions per la Terra Alta: el santuari de la Fontcalda, la Mola Grossa, el Piló d’Engrialló, els boscos del Montsagre, a prop de Prat de Comte; i la muntanya de Santa Bàrbara i lo Parot (una olivera centenària) a Horta de Sant Joan.
"Perquè llegir és una manera de viure, i una manera de morir-se menys".
"Com faríem allò que ens importa si un apuntador avancés que no hi haurà pròrrogues, ni temps de descompte, que la vida és ara i el demà és pura especulació".
Que maco que és llegir històries de xicotes catalanes valentes que vencen pors a la Terra Alta. Ara, que quan s'acaben millor, doncs ho són més. Però no es pot tenir tot en aquesta vida.
Primer llibre d'aquest 2022 i em deixa amb un sabor agredolç d'aquells en els que la literatura t'empeny a somriure i entristir-te al mateix temps. Això sempre és un bon resultat, perquè vol dir que m'he endinsat tant en la història que he sentit que, la vida que llegia, era una mica meva.
Tanco les cobertes amb la sensació d'haver entrat dins la Júlia, com si ella m'hi hagués deixat estar una estona, uns dies, a la seva ment, al seu cor, allà on du acumulades totes les pors, decisions, somnis i records.
Per la manera com està narrada, la lectura és àgil i senzilla. Però això no vol dir que el que s'hi descriu sigui poc complexe o intens, al contrari. Les ferides suren a cada frase i el record dolorós no s'allunya dels protagonistes en cap moment, com tampoc no ho fan les ganes de viure, malgrat tot.
He pogut empatitzar amb els personatges, conèixer-los i fins i tot estimar-los una mica. He acabat amb ganes de saber més, amb ganes de baixar a la Terra Alta i que la Júlia, en Sebastià, en Roger o la Tona m'expliquin com va seguir tot.
"Si la temença d'una conversa pendent és una remor, pitjor són les respostes quan ningú ha gosat fer les preguntes".
La Júlia, una dona de trenta-quatre anys i mare de dos fills, es trasllada a viure a un poblet de la Terra Alta després d'un daltabaix emocional. Tan ella com la resta de personatges estan molt ben treballats i et transmeten moltes emocions, t'acompanyen fins molt després d'haver acabat la història. El final del llibre (no faig spoiler) és un dels més impactants que he llegit mai; tan que encara ara el recordo, després de mesos d'haver-lo llegit.
No sé com hi ha tants periodistes que s'atraveixen a escriure sense tenir clar el que significa la literatura. Aquesta és una obra sense sentit del ritme, banal, absurda. No vull fer un spoiler, però em venen ganes de fer-ho. Absolutament prescindible. Basta veure la primera frase com comença.
This entire review has been hidden because of spoilers.
🖋️ Laura Pinyol 📘 Amsterdam / Ara Llibres 📖 356 pàgines 🏠 Biblioteca Caterina Albert
Aishhh... No sé com fer aquesta ressenya.
Ja des de ben al principi m'imaginava que aquest llibre em faria patir, ho veia a venie, però jolín! Quin final! De llagrimeta i mocador 🥹
La Júlia no passa un bon moment personal i per una promesa a una amiga acaba carregant els fills i les maletes al cotxe i marxant al poble més petit de la Terra Alta, Prat de Comte.
Des d'allà va relatant les seves vivències, com ha arribat fins a aquest punt de necessitar deixar-ho tot enrere i lligant la seva història amb la de les seves persones properes, que entre familiars i amics formen aquella família que tries i la de la Júlia és ben curiosa.
És molt fàcil empatitzar amb tots els personatges, riure amb ells, patir per ells, emocionar-se amb ells, emprenyar-se pel què els passa...
L'he llegit? Què us ha semblat?
Si no l'heu llegit, us la recomano.
✅Passa el test de Bechdel ♀️ Tracta la violència masclista
He trigat a llegirlo. Al començament em va costar entrar en la història. Pero un cop he estat dins, he sentit que jo era una mica aquesta Júlia intentant entendre tot el que li ha passat en els últims anys i ens els últims mesos. Intentant fer-me un lloc en un poble que no és el meu però en el que podria sentir-me com a casa... Sense dubte el recomanaria, afegint que si no us enganxa, li doneu una petita oportunitat. Valdrà la pena.
Buena novela para el mes que estamos de rosas, amores y pasiones.
Sempre és ara, no hi ha més temps que aquest per viure, no hi haurà cap altra vida, obre els ulls, que sempre és ara. I sí, a vegades la por és el risc més gran.
El risc més gran és la història de la Júlia, una dona que un dia decideix deixar enrere la seva vida i marxar amb els dos fills a un petit poblet. Malgrat un argument aparentment senzill, la novel·la enganxa.
És un llibre fàcil de llegir i planteja conflictes i contradiccions de la maternitat i la vida en parella. També dona a coneixer la Terra Alta que és un escenari força desconegut.
Este libro cayó en mis manos por casualidad y ha sido todo un descubrimiento. Es tan bonito como duro. La escritura habla de sentimientos de una forma y con una sensibilidad mayúscula.