El personatge que afirma haver matat Franco, Agustí Vilamat, neix el 1916 en una casa modesta de Solsona. Tot i ser un nen prudent, contemplatiu, perd un ull en un accident absurd. Aviat, gràcies a les revistes infantils que guarda un notari amic de la família, descobreix el gust per la lectura i pels secrets de la llengua, que no l’abandonarà mai. I així, uns anys més tard, baixa a Barcelona a fer de corrector lingüístic, poc abans que esclati la guerra. Una guerra que no s’acaba el 1939, perquè Franco, cedint a les pressions de Hitler, declara la guerra als Aliats i travessa els Pirineus. I la primera acció bèl·lica de l’exèrcit franquista a França és de bombardejar el camp d’Argelers, on ha anat a parar l’Agustí. Què farà aleshores el jove enamorat dels diccionaris?
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 29 de juny de 1963) és un escriptor i periodista català, que redacta al diari electrònic VilaWeb i a la revista digital Esguard, així com manté una crònica titulada «A cremallengües» al setmanari Presència. Antigament havia treballat al diari El Punt i va tenir a L'Avenç la crònica «Traient la pols» sobre literatura catalana popular dels inicis del segle XX. També ha escrit textos de cançons, sobretot per al grup Blues de Picolat però també per al Casellas Sextet Folk, Sol i Serena i Joanjo Bosk.
Hi ha premis i Premis. I hi ha escriptors i Escriptors. I escriptors mediàtics. El Premi Sant Jordi, atorgat per Òmnium Cultural, és una d’aquelles distincions que val la pena tenir en compte, més encara quan qui la rep és un escriptor (perdó, volia dir un Escriptor) com Joan-Lluís Lluís. D’ell ja en vam parlar meravelles quan vam ressenyar l’últim llibre seu que va passar per aquí, la faula Les cròniques del déu coix (2013), però no en som els únics. En el panorama literari català, Joan-Lluís Lluís, nascut a Perpinyà el 1963, genera elogis de manera unànime i aquesta fabulosa ucronia de què parlem avui, Jo soc aquell que va matar Franco, representa tota una fita en la carrera de l’autor.
Joan-Lluís Lluís escriu meravellosament bé. Tant, que de vegades t'has d'aturar per demanar-te: Realment això no va anar així? Aix, aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, que ni en la ficció és capaç de ser lliure del tot!
Tinc una decepció amb els premis literaris, almenys els que premien obres en català. I això que el premi donat a aquesta novel·la és potser el més prestigiós. No crec que se'l mereixi.
De fet, volia donar menys punts i tot, però m'hi he repensat, perquè la història és prou convincent, l'esquema és bo, es llegeix amb gust i la trama és interessant. Però en Joan-Lluís barreja novel·la i dissertació politicohistòrica sobre els mals que la République Française ha fet al nord de la frontera interior. I aquí crec que l'espifia. Ja sé que un llibre que va d'un que va matar Franco ha de ser un llibre polític, però l'amic Lluís té tendència al pamflet i això no és del meu gust, encara que intenta no ser massa maniqueu.
Una altra cosa que em destorba un pèl és el tractament lingüístic dels dialectes. Com sol ser el cas en la novel·la, jo diria que de tot el món, els personatges parlen una llengua estàndard, excepte els del nord, que parlen en dialecte. Això ja em plau, excepte que certes coses les podria haver dit un de la Costa Brava, fins i tot un de Barcelona, i aquests no ho diuen. Als anys 30 i 40 es parlava un català ja ple de castellanismes i, excepte el mot ditxós, sobre el que discuteixen a un cert punt, tothom empra un català perfecte. M'ha estranyat més encara quan he vist els títols de crèdit al final: el corrector lingüístic és en Rudolf Ortega, que no tinc per un purista precisament. També he notat que suposadament el llibre està escrit el 1945 i jo diria que alguna paraula usada és de més tard. Però no m'ho he apuntat i ara parlo per parlar.
Entreteniment correcte, però no un gran llibre, més aviat una historieta de guerra i maquis.
Una novel·la magnífica, on gaudeixes a cada pàgina malgrat el sofriment del protagonista, perquè el títol ja és una crònica d'una mort anunciada. El títol és a la vegada el seu punt més fort i el seu taló d'Aquil·les perquè li treu part del misteri i l'expectativa a la història (potser m'ha afectat massa la febre dels spoilers). I he d'admetre que amb el final he gaudit com un nen petit quan arriba la mort de Franco. Potser la història m'ha semblat un pèl més patriòtica pel meu gust i per això no em convenço a donar-li les 5 estrelles.
Molt bona novel•la, és un regal a la llengua catalana i a tots els seus dialectes segons les zones geogràfiques. En determinats moments parla d’alguns mots que ens fa veure que és una llengua rica i variada. De la història destacaria que mai se sap qui pot ser que resolgui una situació històrica en aquesta vida. És una lectura molt interessant tan per aquelles persones que van viure la repressió del franquisme com aquelles que soms més joves i en volem tenir més informació històrica
Fantàstica barreja d’ucronia, amb l’efecte ‘que hagués passat si …’. Crònica realista i de ficció sobre el final de la guerra civil a Catalunya, a la Catalunya Nord, amb la influència de la II guerra mundial. I tot això en una narració en primera persona d’un antiheroi maquisard, que serà protagonista de l’anunciat ‘spoiler’ del títol. Si bé el títol treu certa intriga al possible desenllaç, el viatge adel protagonista t’atrapa en aquesta novel·la narrada magistralment, amb aparent senzillesa però amb una habilitat i una riquesa narrativa que enganxa sense que te n’adonis. L’autor fa córrer l’argument de manera directa, però respectant quasi en tot moment un ritme ideal pel lector, precís sense atabalar, descrivint i creant paral·lelament al mateix ritme de la trama, uns personatges –tant els principals com els secundaris- plens de contingut, amb prou pes específic per motivar i condicionar a l’Agustí, el protagonista. El final de la novel·la (no el del títol) és una bona reflexió pels fets que han ocorregut a Catalunya després de l’1 d’octubre del 2017, un bany de realitat que avui dia ens hauria de fer reflexionar. En definitiva, una gran novel·la, que he gaudit molt i que recomano llegir. Com m’hagués agradat que molts dels fets de ficció haguessin passat realment, ja m’enteneu… Si voleu llegir una bona ressenya d’aquesta magnífica obra, la trobareu al gran web d’El Biblionauta : https://elbiblionauta.com/ca/2018/04/... Amb ganes de llegir més obres del Joan-Lluís Lluís.
Una novela patriòtica com cal. Ens acosta a la realitat de la Catalunya Nord, actualment en una situació encara més crítica. L'única cosa que no m'ha acabat de fer el pes és que l'amic anarquista acceptés donar i rebre ordres amb tanta facilitat (tot i la justificació de l'autor).
Recordava el llibre-faula "El dia de l'òs" dl mateix autor i inicialment m'ha decepcionat trobar-me un llibre tan convencional, sense gaire literatura. Li he perdonat pq m'ha descobert, mitjançant una ucronia, la trista realitat dels catalans a França, pq cada pàgina és una declaració d'amor a la llengua i perquè, quan el protagonista mata a Franco, gairebé em fa plorar de ràbia i d'impotència pel que no va ser.
Meravellós descobriment d'aquest escriptor de la Catalunya Nord. El llenguatge i les paraules que fa servir són un goig. Tant de bo aquesta ficció hagués estat una realitat.
Més interessant (i apassionant en algun tram) com a exercici d'història contrafactual que com a producte d'entreteniment. Què hauria passat si Franco hagués empès una Espanya esgotada i arruïnada a la segona guerra mundial al costat de les forces de l'eix? El més interessant de tot plegat i que constitueix un exercici de maduresa política, tant de l'autor com del lector, és la constatació que les coses no haurien canviat massa en l'imaginari català, espanyol, francès i fins i tot mundial en una història diferent de la que es va esdevenir i que, si fa no fa, ara seríem allà mateix.
Si analitzem a fons la història de Catalunya i contrastem la seva evolució sòcio-econòmica en relació amb les seves possibilitats de riquesa, podem captar el gran perjudici que ha suposat la nostra pertanyença a Espanya. Formar part d'un Estat funcionarial, tancat en si mateix, protegint-se d'un món internacional que no ha sabut mai entendre ni comprendre, ha deixat al poble català fora de l'evolució general d'Europa Occidental. Potser per aquest motiu llegeixo amb molta simpatia les novel·les que es dediquen a plantejar una història alternativa de Catalunya (Com fou el cas de "Els Ambaixadors", d'Albert Villaró).
En el cas que ens ocupa l'autor construeix un relat a partir d'un invent: la participació de l'Espanya de Franco a la II Guerra Mundial. A diferència del succeït a la realitat, Franco entra en la guerra al costat de Hitler i Mussolini, envaeix el Rosselló i el nord d'Àfrica, i acaba participant de la derrota de l'Eix. L'autor construeix una història dura, sense concessions i posant de manifest les contradiccions del bàndol aliat. I sobretot, denunciant la realitat de la "Grandeur", com s'ha construït la nació francesa a partir de la destrucció de les particularitats locals, una destrucció consentida per part dels habitants d'aquest territori: al llarg del text, múltiples referències i denúncies a com els catalans de banda i banda han assumit aquesta frontera imposada pel Tractat dels Pirineus. I denúncia també al republicanisme espanyol, Azaña reiterant un i altre cop com li genera més malestar l'independentisme català que el franquisme.
Així doncs, novel·la brillant, imaginativa però en un entorn realista, de realpolitik, tenint present com una zona determinada és una simple peça en un taulell d'escacs internacional. De lectura fàcil i ràpida i recomanable, encara que sigui com a mecanisme de consol, com a exercici d'imaginació de com haurien pogut anar les coses (o com ens hauria agradat que anessin).
Un llibre sobre el franquisme, més concretament, l'opressió catalana enfront del franquisme. No em solen agradar els llibres d'història, però aquest m'ha enganxat des del primer capítol i m'ha agradat moltíssim. El tema de la guerra és devastador, i sempre considero curiós llegir i "viure" les perspectives d'aquelles persones que realment varen viure aquesta situació. Considero que aquesta història és molt realista i definitivament hi ha hagut moment que m'han regirat els budells. A més, m'ha agradat com està escrit el llibre, la personalitat de l'Agustí i la seva passió per la llengua catalana.
Aquest llibre també m'ha ajudat a reflexionar, a veure que aquesta situació va ser molt dura i que ens hauríem de sentir feliços de tenir una llengua i una cultura propia; que hem tingut la nostra història d'opressió i hem lluitat per la nostra llibertat (és un tema complex que té moltes opinions i jo no diré res de l'actualitat per no donar una opinió que sigui "influenciada" pels meus valors propis).
Els capítols son curts i ràpids de llegir, la qual cosa facilita que puguis llegir bastants capítols d'una. Definitivament, ho recomano si estàs interessat en la literatura històrica i vols conèixer el punt de vista dels catalans en una època tan cruel com el franquisme.
La història d’un corrector de català borni que es converteix en un heroi de guerra després d’unir-se al maquis al Vallespir de la Catalunya Nord els anys 40.
El punt de partida és atractiu, i és emocionant com l’evolució de la guerra se separa de la realitat històrica quan Franco decideix atacar el sud de França i participar directament en la Segona Guerra Mundial.
També m’ha agradat com aquests tocs d’història alternativa topen amb realitats que semblen inqüestionables, com l’abandonament de la causa catalana per part de les potències estrangeres o el menysteniment del català als territoris de la Catalunya Nord.
Tot i que la ucronia és interessant i planteja una venjança fictícia contra Franco que és reparadora, penso que en el gruix central de la novel·la ens allunya de l’Agustí, el personatge protagonista, i ens impedeixen endinsar-nos en la seva evolució i, per tant, empatitzar amb ell. M’ha passat el mateix amb la resta de personatges.
Quan la novel·la deixa de ser una història de personatge per convertir-se en la crònica de l’Exèrcit Lliure de Catalunya, pel meu gust perd interès com a ficció i es converteix més aviat en una reflexió política.
Ha sigut un llibre entretingut. Allò que realment destaca més de la novel·la és la forma tan afectuosa i atenta amb la qual l'autor tracta la llengua catalana. Els diàlegs en rossellonès i la visió politicolingüística d'aquest territori en qüestió són també elements que aconsegueixen donar a l'obra de Joan Lluís Lluís una certa particularitat a la història del protagonista, un personatge pla que sembla reaccionar lentament als esdeveniments. Potser m'ha faltat, com a gust personal, algun incís en l'evolució dels personatges principals a partir de tot allò que ocorre al seu voltant. Una bona lectura i un final ben trobat.
Una història bonica i entretinguda. El protagonista ens aconsegueix contagiar aquesta passió que ell sent per la nostra llengua. M'han agradat els diàlegs amb els catalans de la Catalunya Nord i com es fa referència constant al territori pirenic. La novel·la té certa connexió amb els fets que es van viure en realitat al nostre país i això ens fa reflexionar sobre què hagués passat si la història hagués seguit aquest rumb. Curiosament s'entreveu que seríem al mateix punt.
Aquest llibre el vaig començar al setembre de 2019 i fins l'estiu de 2020 no m'havia decidit a acabar-lo... Vaig pensar en deixar-me'l però volia saber com aquell nen de Solsona prudent i contemplatiu va acabar matant a Franco. Encara que se m'ha fet un poquet pesat, m'ha agradat llegir les diferents variants del català allà per on anava passant el protagonista. Nous parlars (per a mi) que mai havia llegit (ni escoltat).
Ès tot un orgull tenir escriptors de la talla de Joan-Lluís Lluís en la nostra llengua. Els seus llibres estàn escrits amb una cura encisadora i m'encanta que, com a teló de fons, sempre hi haja una reflexió lingüística. Si li pose 3 estrelles i no 5 és perquè el gènere de la ficcció històrica no és dels que més m'agraden. Tanmateix, llegir els seus llibres sempre és un homenatge al català i un plaer.
Dels darrers Premis Sant Jordi és el que més m'ha agradat. Molt ben escrit, amb una exquisitesa d'agrair, respecte a altres autors que l'han precedit en el premi com és en David Cirici que va fer una obra nefasta. Una obra que sorprèn pel món propi que es capaç de crear en el que et quedes enganxat i que t'arriba a fer dubtar si el que explica va ser o no real.
Es pot parlar deguerra i misèria i resultar tendre? Es pot. L'autor desenvolupa una ucronia que explica les desgràcies de l'exércit republicà després de la derrota del 39 i els equilibris de les autoritats catalanes per sobreviure com a govern legítim enmig de la II Guerra Mundial. Entretingut i punyent alhora.
El final ho he trobat molt just. El llibre te un inini una mica que et fa tirar enrera, però amb el desenvolupament interessant que et fa pensar en la guerra civil espanyola amb un vocabulari molt ric i variat om potser li treuria els diàlegs amb els accents francesos que carrega molt. Amb pincellades de realitat i ficció.
És una ucronia (Franco mete a España en la I I Guerra Mundial) muy ideologizada, escrita en los primeros años del Procés. Tiene momentos interesantes y momentos que chirria su sentimiento de superioridad catalán. Puestos a inventar la història, podría haver seguido con una Catalunya independente, a ver qué tal ibamos, en lugar de dar la culpa una vez más a la pèrfida España
Amb ritmes canviants, a grans estones lents i, de cop, amb una rapidesa feroç, és una peça única. Com la ficció i la realitat poden estar tant lluny i tant a prop a l'hora? Visca (qualsevol terra i persona) lliure.
Un personatge únic, Agustí Vilamala, una trama trepidant, una manera d'escriure deliciosa, un motiu: Catalunya. Junil ja me va agradar molt, però amb aquest m'he fet fan incondicional de Joan-Lluís Lluís. Escriu molt bé.
La idea és bona, però trobo que la història s’allarga molt i arriba un punt que el llibre ja no et convida a continuar-lo llegint. Hi ha molts capítols que no enganxen, ja que no hi passa res. No m’he vist capaç d’acabar-lo, i mira que he intentat unes quantes vegades. He abandonat quan quedaven 100 pàgines per acabar.