Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies, ni avis, ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot es gira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.
Una variada galeria de personatges apareix en aquests contes on passa de tot: desfilades de moda al geriàtric, flirtejos al ball del casal d’avis, nostàlgies persistents o revolucions sexuals dels qui s’han quedat vidus. El pare pidola el cotxe al fill, la mare demana un cavall a la filla, les inhibicions cauen i el present es torna surrealista, tant si vius sol com si els fills i néts et cuiden, et vigilen, t’aguanten.
Després de Monzó i Pàmies, Antònia Carré-Pons aborda la vellesa des de la pura ficció, a estones amb humor negre, sempre amb una tranquil·litat als antípodes del sentimentalisme.
El ball 3,5 Quan s'acaba el dinar 3 Sembles un pallasso 4 Com s'esbrava la mela llet 3 El cotxe nou 3, 5 Doble sis 3,5 Una montanya d'impedits 3 Punt de creu 2,5
En general divertit. Però no sé, massa misèria emocional, i sembla que tots ells vells tinguin la mateixa personalitat. "Sembles un pallasso" en què la protagonista és la filla em va agradar de debó.
Llibres de contes, sobre històries de gent gran on es barreja l'humor negre, amb les vivències personals, debats sobre l'autonomia de la gent gran, eutanàsia, sexualitat a la 3a edat... temes tabú que enfoca amb tendresa i humor. Vam complementar-ho amb una entrevista amb l'Antònia pel curs de català nivell C2, em va semblar una dona molt inteligent i ben parida.
M’ha agradat l’estil, senzill i proper, que s’escau a un llibre que pretén esdevenir un conjunt de retrats realistes sobre la vellesa, desproveïts de tòpics i llocs comuns. Això últim és el millor del llibre. Potser el tema no m’ha acabat d’arribar, però això és cosa meva. Suposo que té molt a veure amb el fet que no hi penso gaire sovint, en la vellesa, com si no existís per a mi. Estic segur que aquest llibre, 30-40 anys més tard m'apel·laria molt més.
Com s'esbrava la mala llet és un recull d'històries sobre la tercera edat. Com sol passar en tots els llibres de relats, és força irregular. I no només en termes de qualitat, sinó també en el to de les històries. Hi ha punts on el llibre, escudat en un cert sardonisme, busca subvertir les expectatives entorn a aquest grup d'edat (parlant de sexe, de la visceralitat de les relacions, del sarcasme...). Però també hi ha moments terriblement melodramàtics, on es busca articular una reflexió diàfana al voltant de la mort i el deteriorament del cos. Malgrat contenir passatges de certa volada lírica (sobretot per la transcendència de la matèria d'estudi), crec que el llibre no acaba d'aterrar bé els seus plantejaments, o almenys aquests no acaben gaire cohesionats. Naturalment, és possible que tot això sigui una percepció personal i aquesta cohesió realment existeixi. Sigui com sigui, es tracta d'una obra breu, divertida i punyent, que de manera encertada apunta directament contra els prejudicis. Només per això val la pena donar-li una oportunitat.
He llegit una crítica positiva en què diu que a l'autora no li agraden els artificis literaris ni lingüístics. Evidentment, això és el que es veu a l'obra. Res. Hitòries que pretenen tenir humor, amb una pretensió de recordar una mica a en Quim Monzó, però que no tenen ni la frescor ni l'enginy d'aquest. Res
"De jove pensava que hauria de ser lingüista, o lexicògrafa, o filòloga, o poeta, però vaig descartar totes les opcions perquè preferia acostar-me a les paraules amb llibertat"
Recull de contes amb protagonistes a prop o en plena vellesa. Sense gaires pretensions, de fàcil lectura. Entretingut.
Simpàtic i entranyable tour pel món de la tercera edat; l'autora aconsegueix un to còmic, irònic, de vegades sarcàstic sense perdre en cap moment el tarannà emotiu i filosòfic del relat, que en realitat en són diversos, sense cap altra connexió que l'edat avançada dels personatges.
M'ha agradat molt el conte "Sembles un pallasso", amb frases colpidores. "El ball" m'ha descobert una energia vital en la vellesa que no m'havia imaginat. Molt ben escrit, però irregular.
Aquest recull de contes sobre la vellesa ens transporta a un futur realista del nostre ésser i també al passat on els nostres pares o avis han viscut ja els últims moments de la seva vida. Una manera realista de veure els últims anys de les persones, dotant-les de desitjos, inquetuds, etc. Destaca pel realisme i la qualitat narrativa dels seus contes. Tot i així la temàtica no és el meu fort.
4 🌟 Aquest llibre m'ha fet reflexionar encara més sobre la vellesa. No només el fet de fer-se gran, sinó de connectar amb aquesta etapa de la vida, de ser més empàtica amb els sentiments i pensaments de la nostra gent gran. Son històries curtes amb diferents situacions que contemplen les vivències de la tercera edat. Entretingudes de llegir.
Relats curts, on no he trobat cap tipus d’humor. Ben escrit però no he connectat amb l’autora. Es molt difícil pretendre parlar de la vellesa amb humor. I aquest llibre no ho assoleix.