Aurora Bertrana va publicar el seu primer llibre (Paradisos oceànics) l’any 1930, a l’edat de 38 anys. El seu bateig literari és, doncs, més aviat tardà, però obté un èxit immediat i esgota la primera edició dels seus relats oceànics en tan sols dues setmanes. L’inici exitós de la carrera literària d’Aurora Bertrana coincideix amb la culminació de la del seu pare, que el 1931 obté el Premi Joan Crexells per la novel·la L’hereu i enceta la darrera dècada de la seva vida. És en aquest moment que pare i filla encaren el seu únic projecte literari conjunt: L’illa perduda. Aurora Bertrana proporciona el tema i l’estructura de la novel·la, novament de temàtica polinèsia, i pare i filla es reparteixen la redacció del llibre a parts iguals. L’obra, publicada l’any 1935, és una novel·la d’aventures humil però molt original i innovadora en el panorama de les lletres catalanes del moment, tant pel seu exotisme com pel fet d’haver estat escrita a quatre mans. I el més important: és la «història sentimental» d’un retrobament entre Prudenci i Aurora Bertrana.
Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Escriptor modernista. Estudia el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, on s'instal·la definitivament el 1911 i on dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Exerceix de periodista i de professor de pintura. També col·labora a El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. Literàriament es desmarca de les modes de l'època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, considerats de gran qualitat. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills. Les memòries de la seva filla Aurora, que també es dedica a la literatura, contenen nombroses referències del seu pare.
Novel·la d'aventures decent i de lectura fàcil. No falta la mirada colonialista d'Aurora Bertrana que es troba en tots els seu llibres "oceànics". La introducció de Marta Pasqual és interessant i explica entre altres coses el procés de creació de la novel·la per pare i filla i la versió en castellà que va escriure Aurora Bertrana.