Sol solet... Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat que ha emmotllat la personalitat extremadament sensible de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de passions mal resoltes que farà aflorar les contradiccions irresolubles de l’ànima humana. Una de les obres més tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixement d’un dels personatges femenins més fascinants del teatre català.
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a l'acabament del segle xix. Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Als set anys va anar a viure a Catalunya, on es va adaptar ràpidament. Fou una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària estigué dedicada al teatre. Ben aviat va aconseguir reconeixement internacional (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del segle xix, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, i destaca en el seu currículum María-Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista
no està tan malament com dieu, exagerats. quines relacions més fotudes🥰 quan la munda diu: “eh!… gallina! ets més mort que viu, i encara ronques!” i felt that
Àngel Guimerà és el mestre del teatre català. També és veritat que a la seva època no era difícil destacar entre els altres autors en aquest àmbit, però que hi farem, és el nostre i ens l'estimem. Guimerà té una cosa realment curiosa i que em fascina: fa teatre que, efectivament, sembla teatre. Una teatralització constant amb personatges tan dramàtics i hiperbòlics que mostren un escenari on el món es mou i nosaltres, espectadors curiosos i la majoria pedants (no tothom i gràcies a Déu), ens sentim identificats.
Els triangles amorosos de la novel·la són meravellosos. La història (malgrat que a vegades feia recordar massa a Terra Baixa) és fantàstica. Jon, com a l'estranger que, en combat etern amb la solitud, s'apropia de la terra i la família. Munda i Hipòlit mostren un sexe carnal, inclús sadomasoquista, que prova la bèstia que porta Hipòlit a dins. Una bèstia que està predestinada a trencar-ho tot malgrat que cregui que així defensi allò propi (quan en realitat el que està fent és brindar-li la justificació a Jon per ferir-lo amb la daga i que el món l'assenyali i l'aparti). Jon és el teatre pur, un actor que substitueix el lloc d'Hipòlit i emplena la solitud a través de projectar el seu jo als "altres", externs a ell però no per això traidors de la seva individualitat (es queda amb la muller, la mare, un fill que potser no és ni seu i un ofici) d'una vida que no és la seva. Hipòlit queda com el malvat (i així ho és) però Jon no s'escapa de la corrupció del món. Hipòlit es va bestialitzant progressivament a mesura que Jon ocupa el seu lloc (un paper que no li ha estat seu mai). El mar que es transforma en la terra, treballada i familiar, per deixar de ser arbitrari i inquiet per fonamentat pels cops secs d'una aixada sota el sol ixent.
Tot és fals, tothom menteix i es fa seu allò que li és aliè. La terra baixa vista en profunditat, on la solitud dels personatges ens mostra la decadència d'un món rural. Les escenes intenten enterrar una realitat corrupta a través de la normalitat fingida. Tot és actuació, tot és teatre i per això Guimerà excel·leix en aquest art, perquè no renuncia al llenguatge i a l'escenari en cap moment. El llenguatge és subtil i elegant però sense prescindir del llenguatge quotidià clàssic de la Catalunya de l'època.
Trobo que no és la millor obra de Guimerà. Malgrat això, les relacions que s'estableixen són profundes i la subtilesa amb la qual els personatges es relacionen i irònicament menteixen i es burlen de la seva condició sent hiperbòlics. Uns es bestialitzen amb el dramatisme més shakesperià, altres fonamenten les seves arrels a través de passos cautelosos però ferms. Les tres estrelles són per les semblances quasi calcades a Terra Baixa i, per tant, s'ha quedat a mig camí de ser una molt bona obra, amb independència per si mateixa. Potser he de llegir més teatre, acostumar-me als guions i al diàleg. Fer-me meu l'escenari i interpretar aquelles veus que murmuren un passat que retrona en el present, sempre inestable i decadent.
en jon és l'og pick me girl i la prova irrefutable que els anger issues són resultat implícit dels daddy issues 👍🏼
àngel guimerà és un expert escrivint triangles amorosos we been knew però trobo que aquest és la còpia barata del triangle manelic/marta/sebastià a terra baixa, i que si ho compares amb aquella obra... es queda curta
still força entretingut! és una lectura molt ràpida i senzilla; la majoria d'actituds dels personatges no s'agafen per enlloc (moralitat qüestionable, tothom és súper cínic i no pots empatitzar amb ningú perquè et cauen tots malament), però desde l'òrbita omniscient gaudeixes molt veient que tothom es lia a hòsties i a tu te la porta fluixíssima :)
Magnífica. D'aquelles obres que les pots llegir de dues maneres diferents i totes dues lectures seran correctes. Perquè Guimerà, aquí, és més ambigu que mai amb els seus personatges. Qui és veritablement la víctima? Jon o Hipòlit-Munda? Sigui com sigui, aquí tenim un dels trets més exitosos del dramaturg: l'amor passional que acaba abocant ¿l'heroi? a la destrucció. Aquest cop, de forma més bruta i amarga que mai. I sense estalviar-se tots els detalls realistes i bruts que radiografien una societat amb molts clarobscurs.
Una tragèdia de Guimerà poc coneguda, però molt interessant. Segueix els paràmetres de les seves tragèdies més conegudes: triangle amorós, mort, el poble -que fa de cor, tot i que en aquest cas no certifica la mort produïda… És interessant constatar la presència del ganivet, l’instrument mortal en moltes de les obres guimeranianes.
Una obra que envelleix la mar de bé. Una masovera que dona preferència a un fill que s'ho juga tot. Un fill que confia en un orfe sec que no vol tenir res a veure amb ningú, però vol fer complir la moral. Amb un final ben sòrdid i impactant.
Fins i tot els que no estan avesats a llegir teatre la gaudeixen de valent.