Primer dels quatre volums de Víctor Català que sortiran en dos anys, després d’Un film (3.000 metres) i de l’antologia De foc i de sang.
Aplega els reculls Jubileu (1951) i Vida mòlta (1950), posteriors al gran tall de la Guerra Civil i dels anys de prohibició del català. Són els darrers relats que va escriure Caterina Albert. El segon volum, amb els reculls d’entre guerres (Contrallums, 1930, i La Mare Balena, 1920), sortirà la tardor del 2018. El tercer, amb els reculls de principi de segle (Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius), sortirà el 2019, així com el quart, que aplegarà Mosaic —per primer cop en versió íntegra— amb els contes que l’autora no va arribar a publicar en forma de recull.
Victor Català was the penname of Caterina Albert i Paradís, a catalan writer who took part in catalan Modernism movement. Her literary skill was first recognized in 1898, when she received the Jocs Florals (floral games) prize; soon thereafter, she began using the pseudonym Victor Català, taking it from the protagonist of a novel she never finished. Despite her success as a dramatist and her forays into poetry, she is best known for her work in narrative literature, with the force of her style and the richness of her diction being especially noted. She died in her hometown of l’Escala, Catalonia, in 1966 and is interred in the Cementiri Vell de l’Escala.
"De nena i de jove Caterina Albert hauria volgut ser pintora però a la llarga es dedicà a pintar per escrit", diu Enric Cassasses al rerescrit del recull de contes.
Es això mateix, en opinió d'aquest llegidor el que més destaca. Talment com si no fos escrita en català, la prosa de Caterina Albert sembla articulada en un llenguatge propi i superior, ple de matisos i giragonses de gran bellesa que demanen una atenció extrema per copsar no ja el cent per cent del sentit, amb prou feines el setanta. Un recull en el que destaca també la varietat dels temes i la fermesa amb que són teixits: drames rurals o personatges més o menys estrambòtics amb referències històriques, que no semblen escrits per una dona a punt d'atrapar els vuitanta i a la meitat del segle XX. Es un llibre que convé llegir poc a poc, molt poc a poc, per poder fixar la bellesa cromàtica que contenen les seves planes.
Un llibre que són dos —Jubileu i Vida mòlta—, format pels darrers relats escrits per la Caterina Albert amb un domini espectacular de l'idioma i de la creació de trames. Tot un plaer no sempre agradable, per la duresa d'alguns relats i de certes descripcions en què l'autora tenia la mà trencada, que ens endinsa en una societat, a voltes rural a voltes urbanita, que acabava de sortir d'una guerra i provava de refer la seva vida. Alguns dels contes s'allarguen fins a ser petites novel·les, és el cas de L'Aleixeta i de Lenín, cosa que permet a Caterina Albert descriure amb més precisió l'època i les emocions de la gent. Així, la idea que "qualsevol temps passat fou millor" queda esborrada per una dosi de realitat.
Amb gran recança dono tan sols tres estrelles a una escriptora que tant d'honor ha fet a les lletres catalanes. Les narracions són bastides amb traça i ofici, curulles de mots antics, de girs vells i de dites de la terra; mes tanta abundor de llenguatge arcaic acaba per afeixugar l'esperit del llegidor. A cada passa topa hom amb frases d'aquesta mena: «La meva pruïja s'arborà com si en allò hi hagués qualque d'atemptatori.» I així, el fil de la lectura se romp i el delit se'n va.
No he tingut coratge per prosseguir fins al capdavall. Em caldrà cercar-ne una edició posada al parlar d'avui. Car, si més no, més de bon grat llegiria «vaig menjar la coca» que no pas «mangí la coca», puix la llengua, quan massa s'allunya de l'ús viu, acaba fent més nosa que servei al lector.