La meva Cristina i altres contes va constituir, a la seva publicació l'any 1967, un dels èxits més assenyalats de la carrera literària de Mercè Rodoreda. En principi, cap de les narracions que inclou no explica una història travada, amb un argument plantejat, desenrotllat i acabat segons les normes clàssiques del gènere, sinó que es limiten a descriure gairebé ingènuament una situació, mig evocativa, mig explicativa, on es fonen, a través d'un lirisme melangiós, i trencadís, la realitat més crua i la fantasia més prodigiosa.
She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.
El primer de l’any!!! No m’ha entusiasmat tant com em pensava, i mira que tenia ganes de llegir-lo… Alguns contes se m’han fet pesadets però d’altres m’han agradat bastant. El millor és “Una fulla de gerani blanc”, m’ha recordat a l’inici d’”Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres”.
Recull de contes amb temàtiques que van des de lo quotidià i costumbrista fins al fantàstic mès estrany. Sorprenents, inquietants, no deixen indiferent. L’estil de l’autora és fabulós.
Prèstec de la biblioteca electrònica de la Generalitat Valenciana, eBiblio.
M'ha agradat. Hi ha alguns contes que m'han semblat molt bons i d'altres de més estranys, però que en general estan ben escrits, amb l'estil sempre ben treballat de Rodoreda, que excel·leix especialment fent parlar els narradors en primera persona, en estil directe lliure.
La gran majoria de contes estan tenyits de tristesa. Hi ha tocs fantàstics, metamorfosis (o transformacions, el que es prefereixi), elements naturals, molts animals (gallines, elefants, salamandres, gats, balenes), diverses morts, amors –sovint desgraciats– i algunes flors. Sense entrar en anàlisis detallades que se m'escapen, la sensació és que els contes encaixen molt bé en grans temàtiques de l'obra de Rodoreda, segur que s'han escrit tesis doctorals interessants sobre això. Hi ha diverses escenes que són autèntics malsons, com la nit amb les nines a "La sala de les nines" (que passa a l'univers de Bearn o La sala de les nines) o múltiples moments dels tres últims contes ("La salamandra", "Una fulla de gerani blanc", "La meva Cristina"). No hauria endevinat mai qui és la Cristina i de què va el conte homònim.
Ara que els tinc frescos, comentaré breument alguns dels contes que m'han agradat més. "Record de Caux" és un conte senzill sobre el que no fem i no diem (en l'amor), amb tocs musicals i poètics, ambientat per Europa. M'ha semblat bonic i li he vist un aire proustià, però això potser ja és cosa meva.
"El senyor i la lluna" és un relat de fantasia que sembla intentar una al·legoria d'alguna cosa profunda, potser les il·lusions que s'ens acaben ensorrant i esvaint malgrat els esforços que hi posem, o les alegries que desaprofitem.
"La salamandra" i "Una fulla de gerani blanc" són molt bons, però són esgarrifosos. "La salamandra" sembla criticar la manera desigual que té la societat de condemnar l'adulteri en dones i en homes; i alhora també tracta bé (implícitament) el patiment de l'amant quan no és triada. M'ha recordat a alguns moments de La mort i la primavera, quan tot el poble s'aboca contra el narrador protagonista.
Reconec sense por que els contes és el gènere narratiu de Rodoreda que més he gaudit. M’agrada com ho aprofita per jugar amb diferents estils de personatges i com també és la seva manera de posar en pràctica els símbols que caracteritzen i creen el seu món tan únic. M’he adonat com m’agrada molt més un personatge molt ben treballat, però sense desenvolupament, pq em deixa categoritzar-lo dins la seva anormalitat.
He gaudit que la meva mare m’expliqués que per Rodoreda els contes són com la seva sala d’assaig de les novel·les que escriu posteriorment, i com segur que soc capaç de trobar similituds entre tot el que he anat llegint d’ella. Destaco també aquesta narrativa més excèntrica i fosca que presenta, l’estil més de terror que m’ha atrapat o aquells moments que em feia angúnia continuar llegint.
Good stories all, great stories many. Beautiful descriptions of strange things that usually get stranger. What does it feel like to become a salamander and get stepped on by your former lover's new lover while trying to escape from under their bed? What does a flock of lambs look like when watched through multicolored window panes? Crawl into the swamp, not with, but as the salamander. And you're the child who watches the lavender lambs floating down, changing colors. It's a ShortRead; it's a FineRead.
3.5🌟 Hace unos años tuve un descalabro con Mercè Rodoreda. En este libro aparecen varios cuentos que me reconcilian con la autora. Encontré un tono de realismo mágico en sus cuentos que me fascinó. <> es uno de mis favoritos.
-Subían cuatro columnas de humo y cuando las llamas se alzaron pareció que de los pechos de todo aquel gentío surgiera un enorme suspiro de paz, las llamas se alzaron en persecución del humo y yo lo vi todo a través de una cascada de agua rojiza —y a través de aquella cascada, cada hombre, cada mujer y cada niño era una sombra feliz porque yo ardía.
Les novel·les de la Rodoreda són magnífques, però amb aquestes històries curtes es deixa anar oferint-nos una explosió de creativitat i un nivell d’expressió literaris imprenssionants. I gràcies Mercè per donar-nos l’oportunitat de llegir un català tan ric, tan autèntic i tan escàs als nostres dies.
tengo un nuevo concepto para los que como yo (y como los soldados del cuento de Rodoreda) nos añoramos, que no tenemos más remedio que ser como plantas sin tierra. 💔
Quizá ponerle 5 estrellas es un poco exagerado, pero entre 4 y 5 me quedo con las 5. Simbolismo e historias rarillas, muchas bastante siniestras (no lo critico), pero llenas de la gran sensibilidad que caracteriza a Rodoreda.
he de dir q molt sorpresa amb els relats fantàstics, probablement perq no tenia ni idea d q rodore escrivia esta espècie d realisme màgic. Igualment, em quede amb els relats costumbristes, especialment amb “aquella paret, aquella mimosa”.
Ik was enorm onder de indruk van Rodoreda's boek 'Colometa', en had daarom misschien te veel verwacht van dit boekje, dat bestaat uit een hele boel heel korte verhaaltjes. De meeste zijn erg bevreemdend. Af een toe bevatten ze een flinke dosis magisch realisme, waarbij vaak een hoofdrol is weggelegd voor een dier ('Mijn Cristina', 'De rivier en de boot', 'Een wit geraniumblad'). De stemming is meestal treurig of melancholisch ('Die muur, die mimosa': Alleen die titel al...!), en soms extreem beklemmend ('De kip', 'De poppenzaal').
Ik had vaak het idee dat ik er niets van begreep, maar misschien valt er, buiten de bevreemding, soms ook niet veel te begrijpen. Een van de verhalen ('Het kindermeisje') bestaat bijvoorbeeld uit twee en een halve pagina aan gebrabbel van een kindermeisje dat tegen een baby'tje praat... Deze grappige vertelvorm, waarin de lezer slechts één helft van een dialoog te lezen krijgt, gebruikt Rodoreda vaker ('De olifant', 'Liefde').
Mijn favoriete verhaaltje is 'Herinneringen aan Caux', waarin iemand, ondanks meerdere pogingen, zijn grote liefde maar niet kan ontlopen.
Molt oníric, imaginatiu i preciòs. A moments difícil de digerir. Que algú m’expliqui els simbolismes de la Rodoreda perfavor perque sino no entenc les escenes més gore amb els diferents animals que van apareixent a cada conte.
‘I cada nit prenia la lluna una estona. Les primeres vegades, vestit, però després tot nu. (…) amb la cara blanca, amb tota la pell blanca, una mica cremada i una mica foradada perquè la lluna viu d’això… (…) Dintre de mi no hi ha res. Només les coses tristes que se’t queden a dintre estirades i planes com els morts a dintre de la terra… Cementiris i cementiris… A dintre de la terra’
De tant en tant toca rellegir alguna de les obres de Rodoreda, i aquest cop ha estat un dels reculls de contes que reuneix algunes magnífiques històrietes com “Aquella paret, aquella mimosa” o “Una fulla de gerani blanc”. Tots i cadascun d’ells té un punt de cruesa que et posa la pell de gallina o, fins i tot, pot crear-te un nus a la gola. Ara bé, de la primera frase fins a la darrera d’aquest llibre, es pot palpar la tendresa amb la qual Rodoreda construïa els seus relats. 🌷🌷
The stories included in this book share certainly some qualities; I would say the main one is to put the reader on the character's shoes. And sometimes it can be very disturbing! the stories are also very imaginative, you're constantly surprised and the writer has an amazing talent to communicate the feelings of her characters and to introduce parts of their past lives without making a big point and feeling unnatural. Having said all this -and acknowledging the quality of the whole book- I haven't fully enjoyed it. In most cases I couldn't understand the point of the stories. In few I'm still unsure about their meaning (they are very symbolic), but at least I was disturbed and that's a good sign as it means something moves you. But on the whole I feel I will forget most of them because I've failed to get through them.
Conjunt de relats un tant irregular, però que inclou joies com l'entranyable Zerafina, el magnífic La gallina, el misteriós Una carta, el preciós El riu i la barca, el trist La salamandra, el macabre Una fulla de gerani blanc o l'angoixant La meva Cristina.
Especialment a favor dels que tenen elements fantàstics. Els que més m'han agradat són "La gallina", "Una fulla de gerani blanc", "La sala de les nines" i "La salamandra".
Mercè Rodoreda, indiscutible dominadora de la novel·la contemporània, també va escriure excel·lents contes. Serveixen, en part, per practicar el seu estil i per provar gèneres o temàtiques menys convencionals. Per aquest motiu, col·leccions com aquesta serveixen tant com a bon punt d'entrada a l'estil "Rodoreda" o per variar, amb quelcom més lleuger després de llegir alguna novel·la seva. Els meus contes preferits són:
"Aquella paret" és una història maquíssima d'amor massa poc depriment per ser Rodoreda: ja va bé. "La gallina" el tema recurrent d'antropomorfització dels animals (i la transformació en animals), apareix aquí, en les barraques de Barcelona. "La sala de les nines" i si Bearn fos un llibre de terror gòtic? I si l'hagués escrit Rodoreda? Doncs seria un conte de 10. "Zerafina" un monòleg molt divertit, però també amb un xic de crítica social. "L'elefant" el millor monòleg, m'encanta com des d'una cosa superficial (veure un elefant al zoo) veiem els llocs més profunds d'un personatge. "La salamandra" bruixes i elements gòtics, potser el conte més diferent, tant de bo Rodoreda hagués escrit novel·les ambientades en altres èpoques. "Una fulla de gerani blanc" un monòleg, però d'algú que resulta ser un psicòpata. Terrorífic. "La meva cristina" bona manera de tancar el recull: un conte màgic i amb una mica de body-horror.
Mercè Rodoreda és una de les millors escriptores de tots els temps. Després de llegir la dura però preciosa La Plaça del Diamant i l'excepcional Mirall Trencat, m'he endinsat en el que és un dels seus reculls de diferents contes i relats.
Totes les històries tenen la marca de Rodoreda, la majoria són monòlegs d'una persona conversant amb una altra, acompanyada del vocabulari i gramàtica típic de l'escriptora. En moltes de les històries, Rodoreda presenta elements de la realitat més crua juntament amb la fantasia més fascinant. Donant així un recull d'històries diferents però molt semblants al mateix temps, que cada una et fa sentir una emoció diferent.
Tot i això, com tots els reculls de contes, no totes les històries estan al mateix nivell. Contes com La Gallina, Amor o La Meva Cristina són grans relats únics, d'altres com La Mainadera i El Riu i la Barca no estan a la mateixa altura, tot i que no hi ha cap conte que sigui dolent.
En resum, no és la millor obra que ha fet Rodoreda, però si t'agrada la seva manera d'escriure i les seves històries, és una molt bona lectura per gaudir.
Carme Arnau: "A La meva Cristina... hi parla tot un munt de personatges: aristòcrates i minyones, vells i joves, rics i pobres..., més semblants que no demostren les aparences. La seva diversitat no fa més que intensificar i donar universalitat al que tenen tots en comú, la soledat, ara ja com a estat, junt amb la tendència, a voltes malaltissa, al somni, i la immersió progressiva en un món d'arrels universals; la vegetació, els animals, els astres: el cosmos obert, en definitiva, que contrasta amb el tancat de les anteriors ficcions. "