What do you think?
Rate this book
Canigó
Jacint Verdaguer (1845-1902) és un dels poetes més reconeguts i estimats de la literatura catalana contemporània. La seva obra va ser fonamental en el procés de consolidació lingüística de la Renaixença. Un bon exemple n'és Canigó, un llarg poema que en la nostra col·lecció hem adaptat en prosa. L’acció transcorre pels volts de l’any 1000 i ens parla dels orígens llegendaris de Catalunya, de les gestes del comte Tallaferro i de les fades que encisen el jove Gentil.
- GenresPoetry19th Century
160 pages, Paperback
First published January 1, 1886
25 people are currently reading
249 people want to read
About the author
Jacint Verdaguer
131 books15 followersaka Jacinto Verdaguer.
Jacint Verdaguer is regarded as one of the greatest poets of Catalan literature and a prominent literary figure of the Renaixença, a national revival movement of the late Romantic era. The bishop Josep Torras i Bages, one of the main figures of Catalan nationalism, called him the "Prince of Catalan poets". He was also known as mossèn Cinto Verdaguer, because of his career as a priest.
Verdaguer was born in Folgueroles, a town on the Plain of Vic, in the comarca of Osona. His father was Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1817-Folgueroles, 1876) and his mother was Josepa Santaló i Planes (Folgueroles, 1819–1871). He was the third of eight children, only three of whom survived. In 1856 at the age of 11 he entered the Seminary of Vic. Until he entered the Seminary he lived like the other children in his town. The anecdotes told about him show that he stood out from his peers for his intelligence, astuteness and courage, helped by his athletic complexion. He showed a normally balanced compassion without any apparent religious inclinations.
In 1863, when he was 18, he started to work as a teacher for a family at Can Tona (where he also helped out on the farm), while he continuted to study. Can Tona is in the municipal district of Sant Martí de Riudeperes, today Calldetenes. In 1865, he participated in Barcelona's Jocs Florals - or "Floral Games" - poetry contest and won four prizes. The next year he won two prizes in the same Jocs Florals.
On September 24, 1870 he was ordained priest by the bishop Lluís Jordà in Vic, and in October that same year, he said his first Mass in Sant Jordi hermitage. The next day he said his second Mass in Sant Francesc hermitage near Vic. In 1871, his mother died on January 17 at the age of 52. On September 1 he was appointed bishop coadjutor of Vinyoles d'Orís and three days later he took possession.
In 1873 he published Passió de Nostre Senyor Jesucrist (Passion of Our Lord Jesus Christ). He left Vinyoles d'Orís for health reasons and went to Vic. He went on a trip to Roussillon and saw the Canigou, maybe for the first time. In December, he joined the Companyia Transatlàntica as a chaplain because he was prescribed sea air for his health; he embarked in Cádiz bound for Havana.
In 1876, on September 8 his father died at the age of 65. On board the "Ciudad Condal", on the return voyage from Cuba, Jacint Verdaguer finished his epic poem L’Atlàntida. In November he entered the palace of the Marquis of Comillas as an alms chaplain.
In 1877, when he was 32, and having returned from his journey, the jury of the Jocs Florals awarded him the special prize of the Diputation of Barcelona for L'Atlàntida. Now he had earned his reputation as a poet.
In 1878, he traveled to Rome, where he was granted an audience with the Pope Leo XIII. They talked about Verdaguer's poem L'Atlàntida. In 1880, as the winner of three prizes in the Jocs Florals, he was proclaimed Mestre en Gai Saber. That same year he published his book Montserrat.
In 1883 he published Oda a Barcelona (Ode to Barcelona), and the city council of Barcelona produced a printrun of a hundred thousand copies. At the age of 39 Verdaguer traveled to Paris, Switzerland, Germany and Russia. On March 21, 1886, when he was 41 years old, the bishop Morgades crowned him as Poet of Catalonia in the monastery of Ripoll. He published the epic poem Canigó and made a pilgrimage to the Holy Land.
In 1893, following controversy about aspects of his work as a priest, he left the post of alms chaplain at the Marques of Comillas' palace. The publication of the trilogy Jesús Infant was completed, and he was assigned to the sanctuary of la Gleva. For a period, he was stripped of his office as priest, although this was eventually restored. In 1894 the books Roser de tot l'any and Veus del bon pastor were published. On March 31 he left the sanctuary of
Jacint Verdaguer is regarded as one of the greatest poets of Catalan literature and a prominent literary figure of the Renaixença, a national revival movement of the late Romantic era. The bishop Josep Torras i Bages, one of the main figures of Catalan nationalism, called him the "Prince of Catalan poets". He was also known as mossèn Cinto Verdaguer, because of his career as a priest.
Verdaguer was born in Folgueroles, a town on the Plain of Vic, in the comarca of Osona. His father was Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1817-Folgueroles, 1876) and his mother was Josepa Santaló i Planes (Folgueroles, 1819–1871). He was the third of eight children, only three of whom survived. In 1856 at the age of 11 he entered the Seminary of Vic. Until he entered the Seminary he lived like the other children in his town. The anecdotes told about him show that he stood out from his peers for his intelligence, astuteness and courage, helped by his athletic complexion. He showed a normally balanced compassion without any apparent religious inclinations.
In 1863, when he was 18, he started to work as a teacher for a family at Can Tona (where he also helped out on the farm), while he continuted to study. Can Tona is in the municipal district of Sant Martí de Riudeperes, today Calldetenes. In 1865, he participated in Barcelona's Jocs Florals - or "Floral Games" - poetry contest and won four prizes. The next year he won two prizes in the same Jocs Florals.
On September 24, 1870 he was ordained priest by the bishop Lluís Jordà in Vic, and in October that same year, he said his first Mass in Sant Jordi hermitage. The next day he said his second Mass in Sant Francesc hermitage near Vic. In 1871, his mother died on January 17 at the age of 52. On September 1 he was appointed bishop coadjutor of Vinyoles d'Orís and three days later he took possession.
In 1873 he published Passió de Nostre Senyor Jesucrist (Passion of Our Lord Jesus Christ). He left Vinyoles d'Orís for health reasons and went to Vic. He went on a trip to Roussillon and saw the Canigou, maybe for the first time. In December, he joined the Companyia Transatlàntica as a chaplain because he was prescribed sea air for his health; he embarked in Cádiz bound for Havana.
In 1876, on September 8 his father died at the age of 65. On board the "Ciudad Condal", on the return voyage from Cuba, Jacint Verdaguer finished his epic poem L’Atlàntida. In November he entered the palace of the Marquis of Comillas as an alms chaplain.
In 1877, when he was 32, and having returned from his journey, the jury of the Jocs Florals awarded him the special prize of the Diputation of Barcelona for L'Atlàntida. Now he had earned his reputation as a poet.
In 1878, he traveled to Rome, where he was granted an audience with the Pope Leo XIII. They talked about Verdaguer's poem L'Atlàntida. In 1880, as the winner of three prizes in the Jocs Florals, he was proclaimed Mestre en Gai Saber. That same year he published his book Montserrat.
In 1883 he published Oda a Barcelona (Ode to Barcelona), and the city council of Barcelona produced a printrun of a hundred thousand copies. At the age of 39 Verdaguer traveled to Paris, Switzerland, Germany and Russia. On March 21, 1886, when he was 41 years old, the bishop Morgades crowned him as Poet of Catalonia in the monastery of Ripoll. He published the epic poem Canigó and made a pilgrimage to the Holy Land.
In 1893, following controversy about aspects of his work as a priest, he left the post of alms chaplain at the Marques of Comillas' palace. The publication of the trilogy Jesús Infant was completed, and he was assigned to the sanctuary of la Gleva. For a period, he was stripped of his office as priest, although this was eventually restored. In 1894 the books Roser de tot l'any and Veus del bon pastor were published. On March 31 he left the sanctuary of
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 39 reviews
March 30, 2022
Saldo per fi un vell deute amb un dels dos grans poemes extensos de Verdaguer, i la veritat és que surto de la lectura amb un sentiment una mica contradictori: d'una banda, admirat pel tarannà poètic de Verdaguer i la seva extraordinària erudició, però d'altra banda, amb el sentiment que el llibre no ha envellit gaire bé. No voldria posar en qüestió el valor artístic de l'obra, que és indubtable, però em dona la impressió que el text s'ajusta massa als gustos estetitzants de l'època, i no lliga gaire bé amb la sensibilitat actual, filla de la del segle XX.
Canigó és una mescla entre poema èpic i conte de fades (no en va, aquests éssers màgics i propis de la mitologia pirenaica, i que avui potser anomenaríem bruixes o dones d'aigua, hi juguen un paper principal). De fet, el poema conta, entre altres coses, la consolidació de la Catalunya cristiana amb la metafòrica expulsió de les fades del Canigó i la santificació del massís per mitjà de la creu que l'Abat Oliba hi planta al capdamunt. Aquesta expulsió simbòlica de les fades té el seu correlat en l'expulsió física dels invasors musulmans per part de Tallaferro i el seu germà Guifré II de Cerdanya (que cal no confondre amb Guifré el Pilós), personatges tots dos del relat, perquè el tema central de Canigó és el gitament de les tropes mores de Catalunya.
Paral·lelament, s'esdevé la narració mitològica: Flordeneu, fada reina del Canigó, enamorada del bell fill de Tallaferro, Gentil, pren la forma de la seva enamorada, per encantar-lo i atreure'l cap a ella tot retenint-lo a les muntanyes, a despit de les obligacions guerreres del noi. Aquesta situació conduirà cap al nus dramàtic de la història.
És significatiu, per cert, que Gentil (personatge fictici inventat per Verdaguer), atret d'aquesta manera cap a la naturalesa, abandonant l'espasa i el seu deure militar (tot i que no sense recança), rebi, com a regal de noces, una arpa «que fa passar la tristor / que fa venir l'alegria». És molt probable doncs que, en crear aquest personatge i en narrar la seva història, Verdaguer es retratés en part a si mateix, tan sofridor sempre de grans crisis vocacionals (l'arpa seria així la lira, símbol de poetes).
A través de l'amor de Gentil i Flordeneu i de l'aparició de totes les fades o goges de les muntanyes, Verdaguer ens presenta una extensa i saberuda oda a les terres catalanes i a la seva naturalesa. Perquè la naturalesa, sota la forma del majestuós massís, és, no n'hi ha cap dubte, el gran personatge del poema. Més, molt més, que Tallaferros, Guifrés o Gentils tot junts, perquè:
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
Però és aquí, a parer meu (i sempre des dels ulls del lector contemporani), on el poema flaqueja una mica. Així com la narració de l'acció és impecable, dinàmica i captivadora, la descripció extremadament detallada de muntanyes, rius i planes de tota la geografia catalana es fa feixuga i en alguns punts fins i tot tediosa. I d'aquí el meu sentir ambigu: d'una banda, se'm fa impossible no admirar l'estil de Verdaguer: el seu sentit tan musical del ritme, el seu vocabulari extensíssim i el seu domini de les diverses mètriques que usa; de l'altra, a vegades és difícil no perdre l'interès en fragments que, més enllà de la bellesa formal, poden arribar a semblar un catàleg geogràfic.
Vol dir això que en desaconsello la lectura? No, en absolut, tot el contrari. Però crec que cal arribar-hi preparat, sabent que es tracta d'un text difícil, complex, i que si es vol llegir de cap a cap requereix un esforç especial, i a estones quasi un acte de fe. I tanmateix, el cert és que en últim terme val la pena, perquè Canigó està plegat de fragments que destil·len una enorme bellesa i que són com petites però brillants revelacions poètiques, com aquest d'aquí:
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.
Canigó és una mescla entre poema èpic i conte de fades (no en va, aquests éssers màgics i propis de la mitologia pirenaica, i que avui potser anomenaríem bruixes o dones d'aigua, hi juguen un paper principal). De fet, el poema conta, entre altres coses, la consolidació de la Catalunya cristiana amb la metafòrica expulsió de les fades del Canigó i la santificació del massís per mitjà de la creu que l'Abat Oliba hi planta al capdamunt. Aquesta expulsió simbòlica de les fades té el seu correlat en l'expulsió física dels invasors musulmans per part de Tallaferro i el seu germà Guifré II de Cerdanya (que cal no confondre amb Guifré el Pilós), personatges tots dos del relat, perquè el tema central de Canigó és el gitament de les tropes mores de Catalunya.
Paral·lelament, s'esdevé la narració mitològica: Flordeneu, fada reina del Canigó, enamorada del bell fill de Tallaferro, Gentil, pren la forma de la seva enamorada, per encantar-lo i atreure'l cap a ella tot retenint-lo a les muntanyes, a despit de les obligacions guerreres del noi. Aquesta situació conduirà cap al nus dramàtic de la història.
És significatiu, per cert, que Gentil (personatge fictici inventat per Verdaguer), atret d'aquesta manera cap a la naturalesa, abandonant l'espasa i el seu deure militar (tot i que no sense recança), rebi, com a regal de noces, una arpa «que fa passar la tristor / que fa venir l'alegria». És molt probable doncs que, en crear aquest personatge i en narrar la seva història, Verdaguer es retratés en part a si mateix, tan sofridor sempre de grans crisis vocacionals (l'arpa seria així la lira, símbol de poetes).
A través de l'amor de Gentil i Flordeneu i de l'aparició de totes les fades o goges de les muntanyes, Verdaguer ens presenta una extensa i saberuda oda a les terres catalanes i a la seva naturalesa. Perquè la naturalesa, sota la forma del majestuós massís, és, no n'hi ha cap dubte, el gran personatge del poema. Més, molt més, que Tallaferros, Guifrés o Gentils tot junts, perquè:
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
Però és aquí, a parer meu (i sempre des dels ulls del lector contemporani), on el poema flaqueja una mica. Així com la narració de l'acció és impecable, dinàmica i captivadora, la descripció extremadament detallada de muntanyes, rius i planes de tota la geografia catalana es fa feixuga i en alguns punts fins i tot tediosa. I d'aquí el meu sentir ambigu: d'una banda, se'm fa impossible no admirar l'estil de Verdaguer: el seu sentit tan musical del ritme, el seu vocabulari extensíssim i el seu domini de les diverses mètriques que usa; de l'altra, a vegades és difícil no perdre l'interès en fragments que, més enllà de la bellesa formal, poden arribar a semblar un catàleg geogràfic.
Vol dir això que en desaconsello la lectura? No, en absolut, tot el contrari. Però crec que cal arribar-hi preparat, sabent que es tracta d'un text difícil, complex, i que si es vol llegir de cap a cap requereix un esforç especial, i a estones quasi un acte de fe. I tanmateix, el cert és que en últim terme val la pena, perquè Canigó està plegat de fragments que destil·len una enorme bellesa i que són com petites però brillants revelacions poètiques, com aquest d'aquí:
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.
May 19, 2020
Què se’n pot dir del Canigó? És una obra mestra de la literatura catalana, i malgrat que hi hagi parts un xic més feixugues i que costi de comprendre, potser perquè em falten moltes referències culturals, és un plaer de llegir.
November 7, 2025
quin llibre, quina meravella!! sabia que Jacint Verdaguer hauria d'estar prou bé -al cap i a la fi té una parada de metro amb molts enllaços i també mil carrers al seu nom- però no m'esperava que fos la meva pròxima hiperfixació!!!
a cada vers es reconeix l'amor que té Verdaguer per la natura i els pirineus -resultaria impossible descriure tan bellament les fulles caigudes d'uns desmais a les aigües d'una muntanya, per exemple. o a qui se li acudiria dir que Canigó és una flor de magnòlia i els estanys en són la rosada de la matinada que ha deixat la nit freda?
i clarament m'encanta el fet que les fades siguin un element principal de l'obra. encara haig de decidir si voldria ser Flordeneu i volar pels cels amb el meu estimat que he segrestat, o ser Gentil i estar atrapat per set aloges i portat en carro volador fins al cim del Canigó...
Verdaguer menciona tots els indrets on he passejat des de petita, i tornar a llegir els noms de muntanyes que fa anys vaig trepitjar amb peus més petits només fa que intensificar la meva necessitat d'anar als Pirineus, de resseguir camins ja fets amb una nova mirada, de conèixer-ne centenars de nous. no puc evitar sentir un orgull de Catalunya i dels llocs que puc anomenar "casa" llegint aquest Canigó.
tot i ser un poema amb temàtiques èpiques, religioses i amoroses, un dels aspectes que m'ha agradat més és la idea que, malgrat totes les guerres, totes les victòries, totes les esglésies construïdes i tots els amors i desamors viscuts, l'única força que perdura és la de la naturalesa. la resta s'enderroca i es mor; la muntanya, resilient, segueix allí.
"Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."
pd. he sigut una molt dramàtica i intensa. perdoneu-m'ho
a cada vers es reconeix l'amor que té Verdaguer per la natura i els pirineus -resultaria impossible descriure tan bellament les fulles caigudes d'uns desmais a les aigües d'una muntanya, per exemple. o a qui se li acudiria dir que Canigó és una flor de magnòlia i els estanys en són la rosada de la matinada que ha deixat la nit freda?
i clarament m'encanta el fet que les fades siguin un element principal de l'obra. encara haig de decidir si voldria ser Flordeneu i volar pels cels amb el meu estimat que he segrestat, o ser Gentil i estar atrapat per set aloges i portat en carro volador fins al cim del Canigó...
Verdaguer menciona tots els indrets on he passejat des de petita, i tornar a llegir els noms de muntanyes que fa anys vaig trepitjar amb peus més petits només fa que intensificar la meva necessitat d'anar als Pirineus, de resseguir camins ja fets amb una nova mirada, de conèixer-ne centenars de nous. no puc evitar sentir un orgull de Catalunya i dels llocs que puc anomenar "casa" llegint aquest Canigó.
tot i ser un poema amb temàtiques èpiques, religioses i amoroses, un dels aspectes que m'ha agradat més és la idea que, malgrat totes les guerres, totes les victòries, totes les esglésies construïdes i tots els amors i desamors viscuts, l'única força que perdura és la de la naturalesa. la resta s'enderroca i es mor; la muntanya, resilient, segueix allí.
"Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."
pd. he sigut una molt dramàtica i intensa. perdoneu-m'ho
November 5, 2025
pel cole.
bueno, estimades, m'ha encantat, mare de deu! estic molt dins de tota aquesta història, és que a mi em dones una mica de fada i jo m'hi enganxo com si no hi hagués un demà eh... a sobre m'ho barreges amb una mica de patriotisme, descafeinat pel meu gust. bueno, més que descafeinat podríem dir poc català...(i no dubto pas del seu sentiment de catalanitat eh, però clar, com ha dit avui la tània hauríem de practicar més: ni frança ni espanya països catalans. enteneu-me: ja sé que va significar molt a l'època, però amb una lectura actual penses ostres no és ni tan català, però que ja m'enteneu!) encara que queda ben clar el seu sentiment patriòtic i catalanista eh.
tot i això, ja he decidit que verdaguer és la meva nova obsessió! (tornaria a néixer osonenca blablabla)
per cert, moltes gràcies erola per regalar-me aquesta edició fantastiquíssima amb el mapa dels pirnieus i una representació de la portalada del monestir de ripoll, és estupendíssima!
al cap d'uns dies: realment l'únic que em molesta és que no digui textualment cada dues paraules visca els països catalans, però realment ja ho està dient tot el ratu... és ben bé que ho volem tot eh
bueno, estimades, m'ha encantat, mare de deu! estic molt dins de tota aquesta història, és que a mi em dones una mica de fada i jo m'hi enganxo com si no hi hagués un demà eh... a sobre m'ho barreges amb una mica de patriotisme, descafeinat pel meu gust. bueno, més que descafeinat podríem dir poc català...(i no dubto pas del seu sentiment de catalanitat eh, però clar, com ha dit avui la tània hauríem de practicar més: ni frança ni espanya països catalans. enteneu-me: ja sé que va significar molt a l'època, però amb una lectura actual penses ostres no és ni tan català, però que ja m'enteneu!) encara que queda ben clar el seu sentiment patriòtic i catalanista eh.
tot i això, ja he decidit que verdaguer és la meva nova obsessió! (tornaria a néixer osonenca blablabla)
per cert, moltes gràcies erola per regalar-me aquesta edició fantastiquíssima amb el mapa dels pirnieus i una representació de la portalada del monestir de ripoll, és estupendíssima!
al cap d'uns dies: realment l'únic que em molesta és que no digui textualment cada dues paraules visca els països catalans, però realment ja ho està dient tot el ratu... és ben bé que ho volem tot eh
April 8, 2019
Lectura que es fa difícil de recomanar. Per tots aquells que estiguin interessats en la literatura del segle XIX i en la concepció romàntica de la pàtria catalana, plena de mites, i reivindicada en una època (finals del XIX) en que aquesta pàtria estava desproveïda de sobirania, desmembrada en territoris diversos i plena de lluites revolucionàries. Una concepció burgesa de la pàtria i que girava al voltant dels valors medievals de propietat, família i Església.
August 28, 2020
Deixant a part totes les qualitats literàries, que són moltes, i centrant-me tan sols en l'aspecte narratiu: quina meravella! Quines batalles més ben descrites, quin final més desolador amb el triomf de l'església damunt la natura (bé, segur que quan hi va escriure la fugida de les goges s'interpretava de forma diferent a com ho faig ara), quins càntics! I l'enfrontament entre Gentil i Guifré ben bé podria ser un moment de Joc de Trons.
Èpica, romanticisme i poesia. Que més es pot demanar?
Èpica, romanticisme i poesia. Que més es pot demanar?
November 13, 2025
“Passaren anys, passaren centúries de centúries
abans que s’abrigassen de terra i de boscúries
aqueixes ossamentes dels primitius gegants,
abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
abans que les arbredes tinguessen aucellades,
les aucellades cants”
Molt i molt contenta d’estar fent aquesta assignatura i de llegir obres com aquesta.
Realment bastant a l’equip romàntic i, ara, verdaguerià! I mira que, en certa manera, l’any passat els escriptors modernistes m’havien guanyat bastant…
Sense exagerar el cant IV m’ha semblat una de les peces més boniques que he llegit mai. Quina preciositat, subtilesa i precisió en la descripció del paisatge. Em vaig quedar sense paraules! Realment, visca les putes muntanyes catalanes!!!!!!!
Bé, tampoc cal dir gaire més… Ganes de pujar el Canigó amb la Marina! I ganes, també, de llegir més Verdaguer!
abans que s’abrigassen de terra i de boscúries
aqueixes ossamentes dels primitius gegants,
abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
abans que les arbredes tinguessen aucellades,
les aucellades cants”
Molt i molt contenta d’estar fent aquesta assignatura i de llegir obres com aquesta.
Realment bastant a l’equip romàntic i, ara, verdaguerià! I mira que, en certa manera, l’any passat els escriptors modernistes m’havien guanyat bastant…
Sense exagerar el cant IV m’ha semblat una de les peces més boniques que he llegit mai. Quina preciositat, subtilesa i precisió en la descripció del paisatge. Em vaig quedar sense paraules! Realment, visca les putes muntanyes catalanes!!!!!!!
Bé, tampoc cal dir gaire més… Ganes de pujar el Canigó amb la Marina! I ganes, també, de llegir més Verdaguer!
May 28, 2017
Un libro difícil. No voy a decir que os lo recomiendo, ni siquiera si entendéis catalán, porque es un libro complicado. Es una lectura densa y espesa, con un vocabulario complejo y en el fondo no tiene una gran trama. A quién sí se lo recomiendo es a los que os gusta la poesía tradicional o a los que sois amantes de la lengua catalana. Estoy segura de que las bellas metáforas os atraparan tanto como a mí.
Reseña completa: http://paseandoentrepaginas.blogspot....
Reseña completa: http://paseandoentrepaginas.blogspot....
January 9, 2024
“Les congestes de neu en la muntanya,
de Canigó, com lo somrís puríssim
del formidable rei de l’encontrada
a qui el Pirene fa de trono esplèndid
i l’hemisferi de florida tiara.”
“Pobre Gentil!, dintre son cor de jove
lluiten de mort l’estimació i la pàtria,
i, quan l’amor tirà dins un cor tendre
lluita, no és sempre lo dever qui guanya.”
“i en lo cel blau eternes melodies
de l’estrella que naix o que s’apaga,
d’astres i sols i llunes que hi rossolen,
barrejant ses clarors en mòbil dansa,
sos ròssecs, cabelleres i corones
i el suau aleteig de sa volada.”
de Canigó, com lo somrís puríssim
del formidable rei de l’encontrada
a qui el Pirene fa de trono esplèndid
i l’hemisferi de florida tiara.”
“Pobre Gentil!, dintre son cor de jove
lluiten de mort l’estimació i la pàtria,
i, quan l’amor tirà dins un cor tendre
lluita, no és sempre lo dever qui guanya.”
“i en lo cel blau eternes melodies
de l’estrella que naix o que s’apaga,
d’astres i sols i llunes que hi rossolen,
barrejant ses clarors en mòbil dansa,
sos ròssecs, cabelleres i corones
i el suau aleteig de sa volada.”
August 16, 2021
A l'edició de 1901 de Canigó, Verdaguer escriu el següent: "ses estrofes foren les primeres que escriguí de la llegenda canigonenca; després lo plan s'engrandí i es quedaren a fora de l'edifici i arraconades com una pedra sobrera. Mes en aquesta edició les hi poso com a epíleg...". El poeta de Folgueroles fa referència a Los dos campanars, un poema de to elegíac enllestit l'any 1886 (una vegada ja s'havia publicat Canigó) i que narra el diàleg entre els cloquers ruïnosos de Sant Martí de Cuixà i Sant Martí de Canigó (Aixís un vespre'ls dos cloquers parlavan; més l'endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los cántichs que ells acaban, los tudons ab l'eurera conversavan ab l'estrella del dia'l rossinyol).
Aquesta elegia, que com ja he apuntat Verdaguer inclou com a epíleg a l'edició de 1901, és extremament sobresortint per entendre la gènesi de Canigó . Torrents li atribueix un valor germinal de fonament sobre la qual Verdaguer construeix l'edifici literari canigonenc (2009:259). Per dir-ho d'una altra manera, aquesta elegia conté en la seva essència tota la història de Canigó.
Sabem que Verdaguer es compungia davant l'estat de defecció de monestirs i abadies medievals (Dels románichs altars no'n queda rastre, del claustre bisantí no'n queda res; caygueren les imatges d'alabastre i s'apagá sa llantia, com un astre que en Canigó no s'encendrá may més).
Diu Pinyol i Torrents que les fundacions monàstiques, sobretot Sant Martí, però també Sant Miquel i Ripoll, constituïen manifestacions palpables de la victòria cristiana al territori català (2018:391). No és estrany doncs, que Verdaguer, interessat com estava en les llegendes vinculades als orígens dels monestirs i amb la vella idea de compondre un poema sobre la Reconquesta prengués com a fil narratiu de Canigó d'una banda Sant Miquel de Cuixà, i de l'altra Sant Martí de Canigó.
El primer ermitatge va ser fundat pels supervivents de Sant Andreu d'Eixalada i destruït en una inundació provocada per la fada de Lanós, a qui l'abat li va retreure els seus amors amb el cavaller d'Enveig; el segon hauria estat construït per Guifre II de Cerdanya com a penitència per l'assassinat del seu nebot Gentil, fill del comte Bernat de Besalú, dit Tallaferro (2018:391).
Canigó és un poema epicoheroic sobre els orígens històrics de Catalunya i conté els tres elements fonamentals que sustenten la poesia romàntica: amor, fe i pàtria. Però és, sobretot, una defensa de l'arrelament històric entre Catalunya i el cristianisme.
Gentil, fill del comte Bernat I de Besalú, dit Tallaferro, i nebot del comte Guifre II de la Cerdanya, és l'heroi romantitzat, que abandona l'espasa, tot i ser cavaller, i arreplega l'arpa quan després d'enamorar-se de la pastoreta Griselda, la reina fada Flordeneu l'encisa, podríem dir que l'hipnotitza i l'arrossega cap a la muntanya (Arriat per set daynes amansides, allí'ls espera un carro volador; pren, al pujarhi, Flordeneu les brides y se'n porta á volar son aymador). Així doncs, renuncia als atributs de cavaller i assumeix d'altres com l'amor i la poesia, altament romàntics.
Diu Pinyol i Torrents que Gentil és el poeta del desig insadollable i d'imaginació desbordant (2018:397) i que com a excels representant de l'amor romàntic, aquell que es veu incapaç de satisfer els seus anhels, transita entre la frustració, el prec i el plor (¡Pobre Gentil! dintre son cor de jove lluytan de mort l'estimació y la pàtria, y quant l'amor tirá dins un cor tendre lluyta, no es sempre lo dever qui guanya).
Diu Torrents que Canigó és un poema bifront. Una cara mira vers la identitat dels catalans de mil anys enrere, dels segles IX-X, i l'altra cara mira la pàtria que emergeix en ple segle XIX (2005:124). I hi afegeix que allò que interessa Verdaguer no és la Catalunya mitificada i remota sinó la Catalunya que s'industrialitza i s'afirma com una entitat diferenciada entre França i Espanya.
Heus aquí el quid de la qüestió: el catalanisme polític verdaguerià es materialitza en aquest poema.
Canigó és l'anhel de recuper una pàtria perduda, idealitzada i harmoniosa en contraposició a la real, desposseïda de tota sobirania i desmembrada (2005:124). Aquesta pàtria, és, per Verdaguer, una edat d'or que enyorem perquè allò que tenim al voltant és la imperfecció absoluta.
Però, per què Verdaguer dedica el poema "als catalans de França" i per què el paratext hi diu Llegenda pirinaica del temps de la Reconquista? Segons Torrents, amb la primera reivindica la identitat primigènia de les terres del Roselló abans que fossin cedides a l'Estat francès, en virtut del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 (2005:126). El segon situa el poema en la ideologia, cronologia i geografia expressada en el concepte de Reconquista com a font legítima per afirmarse en el territori en guerra contra els invasors àrabs de la península Ibèrica (La nostra terra aimada/ que de Mahoma sota el jou vivia! Com un guerrer armada/ empeny los sarraïns vers l’Occident).
Hi ha un altre ingredient que salpebreja tot el poema i és el catolicisme del segle XIX retroprojectat al segle IX, i en aquest sentit, tal com apunta Modest Prats, aquesta càrrega religiosa l'hauríem de posar en relació amb obres com La tradició catalana, de Torras i Bages (1997: 20). Torrents hi afegeix que la pàtria cristiana que Verdaguer veu construir-se en la Catalunya de l'època feudal no és sinó la utopia girada enrere de la Catalunya que l'esclesiàstic i bisbe proposava a la citada obra. Per tant, la pàtria de Verdaguer és de resultes de la voluntat de Déu. En aquest sentit el cant XII del poema és primordial per què quan l'abat Oliba planta la creu al cim de la muntanya el què està expressant realment és el triomf del cristianisme i la implantació de la religió catòlica.
Per concloure, afegir que amb Canigó s'aconsegueix un dels objectius principals del moviment de la Renaixença: produir obres amb prou ambició, consistència i qualitat literàries per permetre'n la difusió internacional i consegüentment situar la literatura catalana al mateix nivell que les literatures europees veïnes. En paraules de Modest Prats, responsable del pròleg de l'edició consultada per a la preparació d'aquesta ressenya, "existia la convicció que només un poema èpic constituiria la prova definitiva de l'aptitud poètica de la llengua recobrada" (1997: 20).
Podeu consultar:
1. Ramon Pinyol i Torrents, Joan Santanach, "Jacint Verdaguer", dins Història de la Literatura Catalana, Literatura contemporània (I), El vuit-cents, capítol 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana/Editorial Barcino, 2018.
2. Ricard Torrents, "Canigó", dins Panorama crític de la Literatura Catalana, Segle XIX. Barcelona: Vicens Vives, 2009.
3. Torrents, Ricard. "La construcció de la identitat catalana (Nation Building) a Canigó", dins Torrents, R., A la claror de Verdaguer. Nous estudis i aproximacions. Vic 2005, Eumo Editorial, p 119-133.
Aquesta elegia, que com ja he apuntat Verdaguer inclou com a epíleg a l'edició de 1901, és extremament sobresortint per entendre la gènesi de Canigó . Torrents li atribueix un valor germinal de fonament sobre la qual Verdaguer construeix l'edifici literari canigonenc (2009:259). Per dir-ho d'una altra manera, aquesta elegia conté en la seva essència tota la història de Canigó.
Sabem que Verdaguer es compungia davant l'estat de defecció de monestirs i abadies medievals (Dels románichs altars no'n queda rastre, del claustre bisantí no'n queda res; caygueren les imatges d'alabastre i s'apagá sa llantia, com un astre que en Canigó no s'encendrá may més).
Diu Pinyol i Torrents que les fundacions monàstiques, sobretot Sant Martí, però també Sant Miquel i Ripoll, constituïen manifestacions palpables de la victòria cristiana al territori català (2018:391). No és estrany doncs, que Verdaguer, interessat com estava en les llegendes vinculades als orígens dels monestirs i amb la vella idea de compondre un poema sobre la Reconquesta prengués com a fil narratiu de Canigó d'una banda Sant Miquel de Cuixà, i de l'altra Sant Martí de Canigó.
El primer ermitatge va ser fundat pels supervivents de Sant Andreu d'Eixalada i destruït en una inundació provocada per la fada de Lanós, a qui l'abat li va retreure els seus amors amb el cavaller d'Enveig; el segon hauria estat construït per Guifre II de Cerdanya com a penitència per l'assassinat del seu nebot Gentil, fill del comte Bernat de Besalú, dit Tallaferro (2018:391).
Canigó és un poema epicoheroic sobre els orígens històrics de Catalunya i conté els tres elements fonamentals que sustenten la poesia romàntica: amor, fe i pàtria. Però és, sobretot, una defensa de l'arrelament històric entre Catalunya i el cristianisme.
Gentil, fill del comte Bernat I de Besalú, dit Tallaferro, i nebot del comte Guifre II de la Cerdanya, és l'heroi romantitzat, que abandona l'espasa, tot i ser cavaller, i arreplega l'arpa quan després d'enamorar-se de la pastoreta Griselda, la reina fada Flordeneu l'encisa, podríem dir que l'hipnotitza i l'arrossega cap a la muntanya (Arriat per set daynes amansides, allí'ls espera un carro volador; pren, al pujarhi, Flordeneu les brides y se'n porta á volar son aymador). Així doncs, renuncia als atributs de cavaller i assumeix d'altres com l'amor i la poesia, altament romàntics.
Diu Pinyol i Torrents que Gentil és el poeta del desig insadollable i d'imaginació desbordant (2018:397) i que com a excels representant de l'amor romàntic, aquell que es veu incapaç de satisfer els seus anhels, transita entre la frustració, el prec i el plor (¡Pobre Gentil! dintre son cor de jove lluytan de mort l'estimació y la pàtria, y quant l'amor tirá dins un cor tendre lluyta, no es sempre lo dever qui guanya).
Diu Torrents que Canigó és un poema bifront. Una cara mira vers la identitat dels catalans de mil anys enrere, dels segles IX-X, i l'altra cara mira la pàtria que emergeix en ple segle XIX (2005:124). I hi afegeix que allò que interessa Verdaguer no és la Catalunya mitificada i remota sinó la Catalunya que s'industrialitza i s'afirma com una entitat diferenciada entre França i Espanya.
Heus aquí el quid de la qüestió: el catalanisme polític verdaguerià es materialitza en aquest poema.
Canigó és l'anhel de recuper una pàtria perduda, idealitzada i harmoniosa en contraposició a la real, desposseïda de tota sobirania i desmembrada (2005:124). Aquesta pàtria, és, per Verdaguer, una edat d'or que enyorem perquè allò que tenim al voltant és la imperfecció absoluta.
Però, per què Verdaguer dedica el poema "als catalans de França" i per què el paratext hi diu Llegenda pirinaica del temps de la Reconquista? Segons Torrents, amb la primera reivindica la identitat primigènia de les terres del Roselló abans que fossin cedides a l'Estat francès, en virtut del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 (2005:126). El segon situa el poema en la ideologia, cronologia i geografia expressada en el concepte de Reconquista com a font legítima per afirmarse en el territori en guerra contra els invasors àrabs de la península Ibèrica (La nostra terra aimada/ que de Mahoma sota el jou vivia! Com un guerrer armada/ empeny los sarraïns vers l’Occident).
Hi ha un altre ingredient que salpebreja tot el poema i és el catolicisme del segle XIX retroprojectat al segle IX, i en aquest sentit, tal com apunta Modest Prats, aquesta càrrega religiosa l'hauríem de posar en relació amb obres com La tradició catalana, de Torras i Bages (1997: 20). Torrents hi afegeix que la pàtria cristiana que Verdaguer veu construir-se en la Catalunya de l'època feudal no és sinó la utopia girada enrere de la Catalunya que l'esclesiàstic i bisbe proposava a la citada obra. Per tant, la pàtria de Verdaguer és de resultes de la voluntat de Déu. En aquest sentit el cant XII del poema és primordial per què quan l'abat Oliba planta la creu al cim de la muntanya el què està expressant realment és el triomf del cristianisme i la implantació de la religió catòlica.
Per concloure, afegir que amb Canigó s'aconsegueix un dels objectius principals del moviment de la Renaixença: produir obres amb prou ambició, consistència i qualitat literàries per permetre'n la difusió internacional i consegüentment situar la literatura catalana al mateix nivell que les literatures europees veïnes. En paraules de Modest Prats, responsable del pròleg de l'edició consultada per a la preparació d'aquesta ressenya, "existia la convicció que només un poema èpic constituiria la prova definitiva de l'aptitud poètica de la llengua recobrada" (1997: 20).
Podeu consultar:
1. Ramon Pinyol i Torrents, Joan Santanach, "Jacint Verdaguer", dins Història de la Literatura Catalana, Literatura contemporània (I), El vuit-cents, capítol 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana/Editorial Barcino, 2018.
2. Ricard Torrents, "Canigó", dins Panorama crític de la Literatura Catalana, Segle XIX. Barcelona: Vicens Vives, 2009.
3. Torrents, Ricard. "La construcció de la identitat catalana (Nation Building) a Canigó", dins Torrents, R., A la claror de Verdaguer. Nous estudis i aproximacions. Vic 2005, Eumo Editorial, p 119-133.
November 30, 2025
Increible, immillorable, impressionant. No se què dir que no hagin dit ja les meves serrellistes, però de debò noies que construeix un sentiment molt concret i fort i resistent que només si l’has sentit entens. Per mi és molt semblant a quan estas a una mani de l’onze de setembre i mires el teu voltant i veus a tothom agermanat mobilitzant-se per una causa justa i et venen llàgrimes als ulls de pensar “resistim. Seguim aqui” sabeu? Com no es un deliri meu, tota aquesta gent que hi ha al meu voltant creu en la mateixa nació que jo, en uns països catalans forts i lliures, i tota aquesta gent i jo som aquesta nació. “No s’és res si no s’és poble” etc. No?
He trigat moltissim en llegirmel perquè de debo que no volia que s’acabés. Mai. Gràcies Arnau Vives per ensenyar-nos a Verdaguer tant bé i per fer que una generació més de filòlogues se n’enamori.
Seguim!
He trigat moltissim en llegirmel perquè de debo que no volia que s’acabés. Mai. Gràcies Arnau Vives per ensenyar-nos a Verdaguer tant bé i per fer que una generació més de filòlogues se n’enamori.
Seguim!
November 12, 2024
no volia escriure cap ressenya perquè em fa vergonya, però necessito que les tres persones que em segueixen aquí sàpiguen com de genial és aquest llibre i com m’ha obsessionat. una de les coses més boniques que he llegit mai. ara mateix només vull anar a viure al pirineu, fundar un monestir i recitar tot el llibre com una boja sense parar. un dels meus llibres preferits. només puc dir que estimo verdaguer i estimo catalunya!!! <3
December 21, 2024
La part romàntica una mica tostón, però la resta del llibre és increïble.
"Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu.
I la tempesta, el torb, l'odi i la guerra,
el Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."
¿Per què ens vas mutilar la llengua, Pompeu?
"Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu.
I la tempesta, el torb, l'odi i la guerra,
el Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."
¿Per què ens vas mutilar la llengua, Pompeu?
November 10, 2024
Enamorat de Verdaguer? Una mica (molt)
Amb ganes d’anar als Pirineus? Moltes
Ganes de fundar un monestir i establir la dominància cristiana i catalana en un territori? Estranyament, una mica
Seriosament, gran obra.
Amb ganes d’anar als Pirineus? Moltes
Ganes de fundar un monestir i establir la dominància cristiana i catalana en un territori? Estranyament, una mica
Seriosament, gran obra.
December 29, 2024
Llegir els versos d’aquesta èpica expliquen a l’instant la seva nomenada. No sols el domini de la llengua del mestre Verdaguer sinó també la llengenda encapsulada fan d’aquesta obra un pilar i un referent.
Des les tonades romàntiques de Flordeneu, les gestes èpiques de Tallaferro i el comiat sentit de les gojes amb el naixement de la pàtria, he vibrat amb els versos amb emoció i llàgrimes.
Sublim.
Des les tonades romàntiques de Flordeneu, les gestes èpiques de Tallaferro i el comiat sentit de les gojes amb el naixement de la pàtria, he vibrat amb els versos amb emoció i llàgrimes.
Sublim.
November 10, 2024
La connexió gisbertiana final (que evidentment m'he inventat) no me l'esperava.
Què n'hem de dir, si és Verdaguer? L'he gaudit molt.
PS. M'ha agradat trobar-hi versos d'altres poemes seus. Viam què ens en diuen a classe :)
Què n'hem de dir, si és Verdaguer? L'he gaudit molt.
PS. M'ha agradat trobar-hi versos d'altres poemes seus. Viam què ens en diuen a classe :)
May 1, 2022
No calen paraules, quan un text perdura fins als nostres dies per la bellesa i el conjunt de tots els seus poemes, és per alguna cosa.
April 21, 2025
Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902) va ser un poeta i sacerdot català considerat una de les grans figures de la Renaixença, un moviment cultural i literari que va tenir lloc a Catalunya durant el segle XIX. Verdaguer va ser un poeta molt prolífic que va escriure en diferents estils i sobre diversos temes i és especialment conegut per la seva poesia èpica i lírica, en la qual exalta la natura i la identitat catalana.
En una època on el català no estava sistematitzat, Verdaguer aporta un model de llengua, mètrica, i versificació clau, que destaca per la seva correcció i seguretat. Les seves dues obres més destacables són L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886), ambdues considerades obres mestres de la poesia catalana. Així, aquest autor és un símbol de la cultura i identitat catalana. La seva producció té un gran impacte en la literatura catalana i contribueix a la consolidació de la llengua, ja que fou un model pels grans guies de la recuperació literària.
Canigó es pot interpretar com un missatge de reivindicació nacional i cultural del poble català, i és una obra que encara avui en dia manté la seva vigència. L’obra té una estructura clara dividida en dotze cants i un epíleg, i està formada per un total d’aproximadament uns 4300 versos. L’estructura del poema combina dos plans documentals, l’històric i el llegendari. Apareixen personatges i indrets reals com el monestir de Sant Miquel de Cuixà i l’abat Oliba; però també té materials de procedència popular i empra la fantasia creadora.
Per una banda, els cants bèl·lics es basen en decasíl·labs èpics i en llargues tirades de versos, intentant reiterar els antics models dels Cants de Gesta (Cant V o Cant VIII) i, per altra banda, les parts líriques (Cant III o Cant VI) estan compostes per estrofes quartetes o corrandes de versos més breus. D'aquesta manera, podem dir que Canigó té una mètrica funcional que presenta octaves, codolades, romanç, alternança d'alexandrins i heptasíl·labs, variants de la sextina, vers èpic, cançó, quartets..., tot un repertori de mètrica catalana ben ordenat en versos plens de musicalitat i ressonàncies, que s'articula sobre tres eixos: la poesia popular autòctona, la tradició medieval, i l'èpica culta.
El tema principal d’aquest poema és el naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l’època carolíngia, tot i que també cal destacar l’amor i la pàtria: les relacions sentimentals de Gentil i Flordeneu mentre s’origina la nació catalana al segle XI. Canigó narra les aventures i els amors del cavaller Gentil, fill del comte Tallaferro i nebot del comte Guifre, i les lluites dels catalans contra els àrabs enmig del Pirineu.
Gentil es veu obligat a renunciar a l’amor de la seva estimada Griselda en ser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí del Canigó i, una nit on ell i el seu escuder fan guàrdia de nit al castell de Rià, mirant el Pirineu, l’escuder li diu que allò brillant al cim del Canigó no és neu, sinó els vestits de les fades i, segons la llegenda, qui obtingui un mantell podrà complir un desig, pel que Gentil veu l’oportunitat d’unir-se a Griselda. El jove parteix i troba al cim a Flordeneu, reina de les fades, qui es fa passar per Griselda. Gentil és enganat i després de veure els palaus subterranis i d’un viatge aeri per damunt de tot el Pirineu fins a l’Aneto, es preparen per casar-se.
Guifre troba Gentil encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó. Després d'algunes lluites, Tallaferro està dolgut per la mort del fill i Guifre, per netejar la seva consciència, funda sota la direcció de l'abat Oliba un monestir sobre la tomba de Gentil. En morir Guifre i Tallaferro, Oliba puja amb els seus monjos al Canigó, i després d'una sèrie de cants dels religiosos i les fades, aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencantat, plantant-hi una creu al cim.
Verdaguer fa ús nombroses vegades de motius poètics al llarg del poema, com per exemple el Beatus ille, Carpe diem, Locus amoenus, o el Tempus fugit. En els següents versos es reflecteixen alguns d’aquests tòpics literaris.
En aquests versos del Cant XII trobem l’anomenat Beatus ille, que és valorar la natura, en un ambient bucòlic i pastorell, elevada a símbol de vida senzilla, natural i perfecta.
Apareix també el Carpe diem, que reivindica aprofitar el moment, viure la vida amb intensitat. Aquest tòpic es veu en el Cant II, en els versos de la dreta.
Tempus fugit, “el temps passa massa de pressa”. Es refereix al pas inexorable del temps, i aquesta estrofa és del Cant IX.
El poema pren elements romàntics com l'idealisme i apassionament del poeta, l’atracció del paisatge, el refugi en èpoques passades i llocs llunyans, actitud nostàlgica i exaltació del nacionalisme, etc., que es veuen dins l’obra amb l’interès per la terra i cultura popular.
El Romanticisme exalça la fantasia i, així, Verdaguer ens porta a un món màgic amb fades, vicis i passions, que tan sols desapareixerà gràcies al cristianisme. El paper atorgat a la religió és un altre punt romàntic important, que es veu en el darrer cant amb l’expulsió de les fades dels Pirineus.
L'admiració romàntica per l'edat mitjana desperta l'interès per la Catalunya medieval, l'esplendor literària de l’època i els paradisos perduts (d'aquí l'important paper de la natura). Així, Verdaguer usa personatges històrics destacats de Catalunya com l'Abat Oliba.
Verdaguer també relaciona la fe amb la pàtria, ja que com veiem al vers "Glòria al Senyor: tenim ja pàtria amada", al llarg del Cant XII i en l'epíleg s'atribueix la fortalesa de la pàtria a la voluntat i la gràcia de Déu.
En conclusió, Canigó de Jacint Verdaguer és una obra clau de la literatura catalana i de la Renaixença. Amb una estructura complexa i molta musicalitat, l'obra combina la trama bèl·lica amb la lírica i la religiosa, lligant la història del naixement de la nació catalana amb la figura d'un cavaller enamorat i la seva trobada amb les fades. Amb aquesta obra, el poeta promou el nacionalisme català, al mateix temps que fa una crida al patriotisme i a la llibertat de Catalunya. En definitiva, Canigó és una obra mestra de la poesia catalana que ha esdevingut un referent i ha participat en la construcció de la identitat cultural catalana.
Bibliografia:
Cònsul, I. [Isidor]. (2003). Perfils de Verdaguer. Proa.
Gadea, F. [Ferran]. (1987). Mètrica funcional i poètiques paral·leles en «Canigó». Anuari Verdaguer, Núm. 2 (pp. 149-163).
Pinyol, R. [Ramon]; Torrents, R. [Ricard]. (2009) "Jacint Verdaguer". A Cassany, Enric (dir.). Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Vicenç Vives.
Torrents, R. [Ricard]. (2002). Verdaguer: un poeta per a un poble. Eumo.
UOC (Universitat Oberta de Catalunya). (2016). Jacint Verdaguer. Lletra: La literatura catalana a internet. Recuperat el 2023, de https://lletra.uoc.edu/ca/autor/jacin....
VERDAGUER, J. [Jacint]. 2002. Canigó. Edicions Proa. Col·lecció Les Eines.
En una època on el català no estava sistematitzat, Verdaguer aporta un model de llengua, mètrica, i versificació clau, que destaca per la seva correcció i seguretat. Les seves dues obres més destacables són L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886), ambdues considerades obres mestres de la poesia catalana. Així, aquest autor és un símbol de la cultura i identitat catalana. La seva producció té un gran impacte en la literatura catalana i contribueix a la consolidació de la llengua, ja que fou un model pels grans guies de la recuperació literària.
Canigó es pot interpretar com un missatge de reivindicació nacional i cultural del poble català, i és una obra que encara avui en dia manté la seva vigència. L’obra té una estructura clara dividida en dotze cants i un epíleg, i està formada per un total d’aproximadament uns 4300 versos. L’estructura del poema combina dos plans documentals, l’històric i el llegendari. Apareixen personatges i indrets reals com el monestir de Sant Miquel de Cuixà i l’abat Oliba; però també té materials de procedència popular i empra la fantasia creadora.
Per una banda, els cants bèl·lics es basen en decasíl·labs èpics i en llargues tirades de versos, intentant reiterar els antics models dels Cants de Gesta (Cant V o Cant VIII) i, per altra banda, les parts líriques (Cant III o Cant VI) estan compostes per estrofes quartetes o corrandes de versos més breus. D'aquesta manera, podem dir que Canigó té una mètrica funcional que presenta octaves, codolades, romanç, alternança d'alexandrins i heptasíl·labs, variants de la sextina, vers èpic, cançó, quartets..., tot un repertori de mètrica catalana ben ordenat en versos plens de musicalitat i ressonàncies, que s'articula sobre tres eixos: la poesia popular autòctona, la tradició medieval, i l'èpica culta.
El tema principal d’aquest poema és el naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l’època carolíngia, tot i que també cal destacar l’amor i la pàtria: les relacions sentimentals de Gentil i Flordeneu mentre s’origina la nació catalana al segle XI. Canigó narra les aventures i els amors del cavaller Gentil, fill del comte Tallaferro i nebot del comte Guifre, i les lluites dels catalans contra els àrabs enmig del Pirineu.
Gentil es veu obligat a renunciar a l’amor de la seva estimada Griselda en ser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí del Canigó i, una nit on ell i el seu escuder fan guàrdia de nit al castell de Rià, mirant el Pirineu, l’escuder li diu que allò brillant al cim del Canigó no és neu, sinó els vestits de les fades i, segons la llegenda, qui obtingui un mantell podrà complir un desig, pel que Gentil veu l’oportunitat d’unir-se a Griselda. El jove parteix i troba al cim a Flordeneu, reina de les fades, qui es fa passar per Griselda. Gentil és enganat i després de veure els palaus subterranis i d’un viatge aeri per damunt de tot el Pirineu fins a l’Aneto, es preparen per casar-se.
Guifre troba Gentil encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó. Després d'algunes lluites, Tallaferro està dolgut per la mort del fill i Guifre, per netejar la seva consciència, funda sota la direcció de l'abat Oliba un monestir sobre la tomba de Gentil. En morir Guifre i Tallaferro, Oliba puja amb els seus monjos al Canigó, i després d'una sèrie de cants dels religiosos i les fades, aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencantat, plantant-hi una creu al cim.
Verdaguer fa ús nombroses vegades de motius poètics al llarg del poema, com per exemple el Beatus ille, Carpe diem, Locus amoenus, o el Tempus fugit. En els següents versos es reflecteixen alguns d’aquests tòpics literaris.
“¡Muntanyes regalades
són les de Canigó;
per mi bé hi són estades
mes ara no ho són!”
En aquests versos del Cant XII trobem l’anomenat Beatus ille, que és valorar la natura, en un ambient bucòlic i pastorell, elevada a símbol de vida senzilla, natural i perfecta.
Apareix també el Carpe diem, que reivindica aprofitar el moment, viure la vida amb intensitat. Aquest tòpic es veu en el Cant II, en els versos de la dreta.
“I, sens trencar lo jove la cadena
Que empresona el soldat lluny de sa pàtria,
Com un ull virginal que s'esparpella,
En sa finestra d'or apunta l'alba,
Sembrant, com jardinera de l'Altíssim,
Per terra i cel les roses de sa falda.”
“hermosura, plahers, somnis de gloria,
noms que ara apren per oblidar l'historia,
les corones y ceptres, l'or y argent,
tot ho esborra una llosa mortuoria;
cap al no-res tot se'n ho porta'l vent.”
Tempus fugit, “el temps passa massa de pressa”. Es refereix al pas inexorable del temps, i aquesta estrofa és del Cant IX.
El poema pren elements romàntics com l'idealisme i apassionament del poeta, l’atracció del paisatge, el refugi en èpoques passades i llocs llunyans, actitud nostàlgica i exaltació del nacionalisme, etc., que es veuen dins l’obra amb l’interès per la terra i cultura popular.
“Peró la Creu nos guía,
de nostra companyía
ni de nostres cabells no'n caurá un;
ni mòures pot la fulla
sense que Deu ho vulla.
En nom de Deu, amunt.”
El Romanticisme exalça la fantasia i, així, Verdaguer ens porta a un món màgic amb fades, vicis i passions, que tan sols desapareixerà gràcies al cristianisme. El paper atorgat a la religió és un altre punt romàntic important, que es veu en el darrer cant amb l’expulsió de les fades dels Pirineus.
L'admiració romàntica per l'edat mitjana desperta l'interès per la Catalunya medieval, l'esplendor literària de l’època i els paradisos perduts (d'aquí l'important paper de la natura). Així, Verdaguer usa personatges històrics destacats de Catalunya com l'Abat Oliba.
Verdaguer també relaciona la fe amb la pàtria, ja que com veiem al vers "Glòria al Senyor: tenim ja pàtria amada", al llarg del Cant XII i en l'epíleg s'atribueix la fortalesa de la pàtria a la voluntat i la gràcia de Déu.
“Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre'l monument de Deu;
y la tempesta, 'l torb, l'odi y la guerra
al Canigó no'l tirarán á terra,
no esbrancarán l'altívol Pirineu.”
En conclusió, Canigó de Jacint Verdaguer és una obra clau de la literatura catalana i de la Renaixença. Amb una estructura complexa i molta musicalitat, l'obra combina la trama bèl·lica amb la lírica i la religiosa, lligant la història del naixement de la nació catalana amb la figura d'un cavaller enamorat i la seva trobada amb les fades. Amb aquesta obra, el poeta promou el nacionalisme català, al mateix temps que fa una crida al patriotisme i a la llibertat de Catalunya. En definitiva, Canigó és una obra mestra de la poesia catalana que ha esdevingut un referent i ha participat en la construcció de la identitat cultural catalana.
Bibliografia:
Cònsul, I. [Isidor]. (2003). Perfils de Verdaguer. Proa.
Gadea, F. [Ferran]. (1987). Mètrica funcional i poètiques paral·leles en «Canigó». Anuari Verdaguer, Núm. 2 (pp. 149-163).
Pinyol, R. [Ramon]; Torrents, R. [Ricard]. (2009) "Jacint Verdaguer". A Cassany, Enric (dir.). Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Vicenç Vives.
Torrents, R. [Ricard]. (2002). Verdaguer: un poeta per a un poble. Eumo.
UOC (Universitat Oberta de Catalunya). (2016). Jacint Verdaguer. Lletra: La literatura catalana a internet. Recuperat el 2023, de https://lletra.uoc.edu/ca/autor/jacin....
VERDAGUER, J. [Jacint]. 2002. Canigó. Edicions Proa. Col·lecció Les Eines.
November 21, 2025
verdaguer és el millor que tenim
Read
November 10, 2024“I tu, ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l’infern o al paradís?
Mes, és açí tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!”
Cant de Gentil (Cant VII)
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l’infern o al paradís?
Mes, és açí tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!”
Cant de Gentil (Cant VII)
April 10, 2023
Com estimo el meu bro el Jacint
January 6, 2023
Boníssim el primer capítol. Vaig intentar llegir la resta al metro i em vaig desconcentrar.
May 4, 2021
Jacint Verdaguer ens expressa a través dels seus fins versos amb un vocabulari riquíssims la bellesa pregona dels Pirineus Catalans, de la delicadesa de les flors i les fades, dels sentiments purs i innocents de Gentil, de la història idealitzada dels inicis de Catalunya, de l'essència cristiana, del nostre arrelament amb la terra i de la germanor entre els catalans del nord i del sud.
November 20, 2021
Una maravilla. En mi modesta opinión, el mejor poemario escrito en la literatura catalana.
December 12, 2024
Alguns diuen que és l’epopeia dels catalans. Doncs bé, si ho és, som uns desgràciats (que ja ho som). És un conte de fades llegendari en vers, res mes. A qui ens agrada la muntanya, ens sembla si més no interessant doncs Cinto Verdaguer era un pioner en el muntanyisme i denota gran coneixement dels Pirineus. Respecte del català antic, doncs jejeje, és el millor que hi ha. Tot sigui dit, Cinto Verdaguer, tret de cuatre poesies no paga la pena de llegir, és a dir, l’únic que el salva és el català perquè si no... Déu mos en guard!!!
April 22, 2025
Dens amb ganes, té parts que es fan feixugues. Sense una gran trama, però amb una bellesa i una excel·lència en l'ús del llenguatge captivadora.
***
De Sant Galdric en la veïna altura
enfondeix l'ermità una sepultura,
humitejant la terra amb tristos plors.
Quan recorda a Gentil i sa hermosura:
- Que curta és - diu - la vida de les flors!-
***
***
De Sant Galdric en la veïna altura
enfondeix l'ermità una sepultura,
humitejant la terra amb tristos plors.
Quan recorda a Gentil i sa hermosura:
- Que curta és - diu - la vida de les flors!-
***
October 27, 2022
Wow poema èpic brutal de la formació de Catalunya. Formalment és un poema súper treballat i es nota, i la història que conta... Flordeneu referent sas
December 28, 2022
al principi em va semblar increïble, prò se m'ha acabat fent una mica bola. excel·lent, però. només és que jo soc una lectora vaguíssima.
January 23, 2023
Molta palla, però maca (segueix sent palla, però).
June 18, 2023
M'encanta. Té alguna cosa
d'en Milton o d'en Blake.
d'en Milton o d'en Blake.
Displaying 1 - 30 of 39 reviews