Mig segle de poesia catalana,de Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura, aplega més de 200 poemes i poetes i fa conèixer tota la varietat i el seguit de tendències de la poesia catalana dels últims 50 anys. L'antologia s'inicia el Maig del 68 com a cap d'una revolta estètica i social i es tanca amb la presència dels poetes més joves, molt actius en la renovada importància de la poesia en la nostra societat. Dels poetes nascuts a la immediata postguerra, el 1940, formats sota la dictadura, fins als poetes que acaben de publicar el seu primer llibre. La tria ha estat organitzada en tres grups generacionals: la represa i la revolta dels nascuts entre el 1940 i 1956; la normalització del català i la institucionalització política que emmarquen els nascuts entre 1956 i 1975; i la crisi, la implosió i la insurgència dels més joves. Això s'esdevé en tres períodes històrics: des del Maig del 68 fins a les eleccions democràtiques; de la Constitució del 1978 al canvi de segle i l'atac a les Torres Bessones; i d'ençà de la crisi de la societat del benestar d'aquest mil·lenni.
Vicenç Altaió i Morral (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) és un poeta, assagista, traductor de teatre, crític d'art, articulista d'opinió i agitador cultural. Va ser director del centre KRTU i de l'Arts Santa Mònica. Ha estat comissari de nombroses exposicions de tema artístic, literari i científic, així com de l'Any Miró, de l'Any Pla i de l'Any Dalí. Entre les seves publicacions destaca, a més de la poesia, recollida a Massa fosca (Poesia 1978-2004) (Moll, 2004) i continuada a Santa Follia de Ser Càntic (Eliseu Climent, 2005), la sèrie Tràfic d'idees (Mall, 1986), una autobiografia intel·lectual i transversal ocupada per escrits sobre artistes i la renovació en art com a moral, dins la qual han aparegut recentment Desglossari d'un avantguardista (Destino, 2000), Els germans (Destino, 2002), El cervell i les venes (March, 2005), La consola de Cadaqués (Eumo, 2007) i Un sereno en el cementiri de l'art (Ass. Joan Ponç, 2011). També ha estat impulsor de diversos projectes multidisciplinaris, entre els quals destaquen les revistes Tarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Fidel a la seva trajectòria multidisciplinària, ha interpretat el paper de Giacomo Casanova en el film d'Albert Serra i Juanola Història de la meva mort.
Aquesta antologia vol ser la comtinuació d’una antologia anterior dels mateixos autors “Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979)”. En aquest cas, els 231 poetes aplegats (cadascú d’ells representat per un únic poema) corresponen a tres generacions: la postguerra (1940-1958); el desenvolupament (1959-1975) i la democràcia (1975-1997). Vicenç Altaió defineix les tres generacions com la generació de la revolta, la de la normalització i la de la insurrecció. El més interessant, com en la primera antologia dels dos autors, és la representació de la generació més jove i, com destaca Altaió en el pròleg, el lloc cabdal que tenen les poetes en el panorama poètic. De tota manera, tot i que s’ha volgut corregir la poca presència de dones, només arriba al 25% i només es corregeix en la tercera generació de poetes, la generació del mig, dones que ja van accedir a la universitat, no assoleixen ni el 20% del total (xifres del llibre “Desfent els murs. Poesia escrita per dones”, capítol II, Noemí Montetes-Mairal, “El cant absent de les dones al cànon occidental”).