Quieto cubre siete años en la vida de nuestro hijo Lluís Serra Pablo, alias Llullu, que nació con una grave encefalopatía que la ciencia neurológica aún no ha sido capaz de definir, escribe el autor. Siete años después de su nacimiento, la terminología médica no pasa de encefalopatía no filiada, el lenguaje popular se las apaña con la fórmula, bastante clara, de parálisis cerebral y el lenguaje administrativo lo evalúa como discapacitado con grado de disminución del 85%. En casa, todas estas etiquetas cuentan poco. Lluís es nuestro segundo hijo. Tiene unas necesidades peculiares, pero eso sólo significa que estamos más pendientes de su fragilidad. Nuestro objetivo es que ni su hermana ni nosotros dejemos de hacer nunca nada de lo que haríamos si no tuviera que ir por el mundo al 15% de rendimiento. No siempre es posible, pero la mayoría de veces se trata sólo de hacerlo de otra manera. En Quieto he buscado una forma narrativa de explicar el ambivalente estado emocional que provoca tener un hijo que no progresa adecuadamente. Un estado a menudo expuesto al aguijón del dolor, pero en el que predomina el regocijo y cierto embeleso. Me ha parecido que la mejor manera de hacerlo era rescatar escenas concretas fijadas en la memoria y ponerlas en movimiento. Recuerdos refulgentes. Con las piezas de esta bitácora del dique seco he pretendido componer un espejo. Dorian Gray vendió su alma al diablo para poder ser, más que inmortal, invariable, mientras los estragos del tiempo iban modificando el aspecto del retrato invisible que había escondido en el sótano. Aquí se invierte el proceso. Nuestro hijo ni es invisible ni es el retrato de nadie, aunque se parezca a sus padres y a su hermana. Él y los que son como él actúan de espejos. Todos los que nos miramos en ellos un poco a fondo envejecemos de un modo distinto. Si Dorian Gray hubiese conocido a un llullu nunca se habría conformado con la invariabilidad de los presuntos inmortales. Habría aprendido a mirar en vez de querer ser mirado. A envejecer. Muy probablemente no habría querido ser retratado, sino retrato.
Màrius Serra i Roig, born in Barcelona, Spain, on May 1, 1963, is a prize-winning Catalan writer, journalist, translator and television host. Serra completed his studies in English philology, and in addition to his writing career, is an English teacher. In 2006 he won the most prestigious literary award in Catalonia, the Ramon Llull Prize, for his novel Farsa (Farce). Though he had already published some works, he first became well-known with the publication of the novel "Mon oncle" (My uncle). He was also the host of a television show about books, Alexandria on Channel 33 in Catalonia. As well, Serra is a frequent contributor to the Barcelona daily newspaper Avui. Besides, he has a section in the program of Radio Nacional de España, "No es un día cualquiera", about crosswords; and another section called "Enigmarius" in Catalunya Radio.
No se si calificarlo como novela, colección de relatos o ensayos. Lo que, desde luego es innegable es su capacidad de emocionar y provocar el movimiento de nuestro ánimo. Tierno, encantador, sensible... Y el foliscopio del final, para releerlo una vez y otra y otra...
El tema de les malalties neurològiques, paràl·lisis i altres, per questions familiars, me'l sento molt proper. És per això que els llibres (o pel·lícules o el que sigui) que tracten aquest tema en qüestió o bé els odio o bé m'enamoren. En aquest cas en Màrius Serra explica la seva experiència com a pare d'un nen que té una estranya malaltia que cap metge ha pogut arribar a diagnosticar amb exactitud, de manera que l'han etiquetada amb el nom de "paral·lisi cerebral". I ho fa amb la dosi justa de sentit de l'humor i tendresa per no resultar cursi ni sentimental. Explica el bo i el dolent. La felicitat i la ràbia. L'orgull i la impotència d'un pare. I és tan bonic. I m'encanta que la segona part del llibre estigui narrada des del punt de vista del fill. No em sembla per a res un recurs forçat. Tot el contrari, per mi es totalment natural. I no és només que el llibre sigui sincer, sinó que a més a més ho sembla. Sí, és sincer, i valent, i real, i ple de vida. Una delícia.
L’essència de l'obra, que no el seu contingut, s’explica de manera ràpida. No són més que les experiències que l’escriptor i pare Màrius Serra narra del seu fill Lluís (Llullu), que pateix paràlisis cerebral.
El llibre no se centra en fer una descripció convencional d’en Llullu, sinó en descriure’ns vivències especials, des del punt de vista del pare, però també incloent la seva dona i filla, que van viure amb amb ell. Per exemple, ens podem trobar un regal fecal a la Basílica de Sant Pere, renys amb persones del carrer, viatges amb hidroambulància, pèndols màgics... No he llegit res més de Màrius Serra, així que no puc parlar gaire de l’escriptor, però penso que no es pot posar en dubte la seva qualitat narrativa, particular, i evidentment la seva riquesa lèxica.
Fa temps que tinc el llibre a casa. La meva mare me n’havia parlat i jo n’havia fet mai cas, però arran d’anar a veure l’obra de teatre “Qui ets?” basada en aquest llibre “Quiet”, se'm va despertar la motivació per llegir-lo. Com a espectador que ha vist la representació i s’ha llegit el llibre, penso que els dos tenen un gran valor. La representació aconsegueix transmetre amb una barreja d’humor i tristesa el missatge general del llibre, utilitzant una quantitat de recursos escènics considerable (no de material), i una actuació dels tres actors més que formidable.
Més en el camp de les emocions, identifico la tristesa com a element transversal de la història. I no una tristesa en primer pla dels pares i familiars del Llullu, ja que les experiències no són tan tristes com ens podríem imaginar; sinó una tristesa en segon pla, que condueix i transforma a vegades algunes de les accions dels pares, sense gairebé adonar-se’n, i que al final acaba sorgint inevitablement en situacions crítiques, com si la tristesa estigués esperant el seu moment estrella per sortir. Tristesa en pensar que el seu fill mai podrà córrer, en pensar que mai podrà ballar, que no podrà enamorar-se ni odiar sanament a res ni cap persona.
Este es un libro en el que un padre cuenta anécdotas de su vida con un hijo con una gran discapacidad, de esta manera, el autor, te acerca a esta experiencia que probablemente, pocas personas han vivido.
Me ha gustado porque te muestra la realidad, sin ningún tipo de pretensión, simplemente exponiendo sus pensamientos y sentimientos al respecto.
Recomiendo la lectura, para acercarnos un poco al mundo de la discapacidad, para comprender, o al menos, para conocer y sensibilizarnos.
Es tracta d'un llibre molt emotiu, ja que l'autor ens parla de la seva experiència amb el seu segon fill Llullu, que patia un paralisi cerebral. Es un llibre que combina moments de rabia, tendresa i fins i tot sentit del humor.