El dia que va morir Marilyn

by Terenci Moix

Publicada el 1969, El dia que va morir Marylin va ser considerada per la crítica com una gran revelació
i un manifest generacional inestimable, i va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. Narra la vida barcelonina
de dos nois que el 1962 tenien vint anys i, com en un retaule, hi van passant els seus records d’infantesa
i adolescència –el cinema, els tebeos, l’educació religiosa–enfrontats als records dels seus pares
sobre la Barcelona dels anys trenta i la Guerra Civil.

Genres: Fiction, Cats, Novels, LGBT, Spain, Literature

464 pages, Kindle Edition

First published December 1, 1969

About the author

Ramón Moix Meseguer, alias Terenci Moix (Barcelona, 5 January 1942 - Barcelona, 2 April de 2003) was a Spanish writer who wrote in Spanish and in Catalan.

He had a self-taught and anarchist education. His first work was published in 1968. La torre de los vicios capitales. His works criticised the values of his time, specially during Francisco Franco's period. He wrote in several newspapers: Tele-Exprés, Tele-Estel, El Correo Catalán, Destino, Nuevos Fotogramas, Serra d'Or and El País. He was a declared homosexual and participated in lots of TV gathering. He died of lung emphysema due to his addiction to tobacco.

Novels
* La torre de los vicios capitales
* El día que murió Marilyn
* Olas sobre una roca desierta
* Mundo macho
* La caiguda de l'imperi sodomita
* La increada conciencia de la raza o melodrama
* Sadístic, esperpèntic i àdhuc metafísic
* Nuestro Virgen de los mártires
* Amami, Alfredo! o polvo de estrellas
* No digas que fue un sueño
* El sueño de Alejandría
* La herida de la esfinge
* Memorias del peso de la paja:
o Extraño en el paraíso
o El beso de Peter Pan
o El cine de los sábados
* Chulas y famosas
* Mujercísimas
* Garras de astracán
* El sexo de los ángeles
* El amargo don de la belleza
* El arpista ciego

Essays
* Iniciació a una història del cine
* Los cómics, arte para el consumo y formas pop
* El sadismo de nuestra infancia
* Terenci del Nilo
* Crónicas italianas
* Hollywood stories (2 vols.)
* Tres viajes románticos

(source: wikipedia)

Reviews

[Ms Lecturas · Rating 5 out of 5]

Una novela increíble.
Una historia increíble.
Una historia de amistad, de amor.
Una historia de decadencia.
Una historia narrada con tal melancolía que el lector de ve atrapado en los recuerdos de las cinco voces que la componen. Los recuerdos de una Barcelona diferente, una Barcelona viva. Los recuerdos de los cachorros de la posguerra.
📖❤️

[Piesito · Rating 5 out of 5]

Bruno y Jordi son dos personajes que se meten poco a poco dentro de la piel. Pena que la edición sea prestada y no pueda subrayar párrafos buenísimos

[Albert Martínez · Rating 5 out of 5]

Podria dir que per a mi també són ja lluny els primers estius encabat d'encetar el món, i ja s'escapen les nits a la plaça Tetuan o per algun bar del Raval. Avui se m'escapen a mi, i demà ho faran a algú altre i així encara girarà el món, ple d'amics que ja mai retrobarem entre els dies exhaurits. L'obra del Moix és d'una lucidesa esfereïdora, d'aquell qui sap que passaran els anys i ens tornaran més vells, i ja mai no podrem tornar a sentir la bellesa de les coses noves, de les emocions encara sense nom. La joventut acaba sense avisar i ara, entre les ombres dels records creixen sospirs, somnis mig adormiscats, laberints de terror.

La Barcelona del Moix és una ciutat sense rostres, més o menys com la d'ara, amb la tristesa d'algú que va trobar l'alegria i la va deixar fugir, presonera dels dies que es criden entre si, resseguint el camí dels homes tristos, condemnats a un somni massa llarg, massa pesat.

[xavi · Rating 4 out of 5]

el personaje de Jordi me ha cautivado y creo q formula perfectamente la relación entre mariconismo y clase social. La representación, tanto de la opresión a la lengua y culturas catalanas como de la xenofobia a lo charnego por parte de la nueva burguesía catalana de la época, es súper medida y pienso q actual. Amèlia es la tía burguesa más chula de toda bcn, fuck Xim.

[Oier Quincoces · Rating 4 out of 5]

4-4,5. Las partes más introspectivas y descriptivas pueden hacerse algo pesadas e incluso repetitivas, pero es un libro que prácticamente puedes subrayar de principio a fin y que hará las delicias de cualquier amante de las citas. El retrato que Moix hace de la nueva burguesía catalana y sus reflexiones sobre el amor y el paso del tiempo me han encantado.

[Andrea · Rating 4 out of 5]

O estic molt reflexiva, o els llibres que llegeixo últimament són d’una profunditat considerable. Seguint la línia de les meves últimes lectures, amb aquesta novel·la he sentit la necessitat de parar, reflexionar i simplement gaudir del procés.
“(…) el desordre triomfa sempre per damunt de l’ordre que la societat ens vol imposar. I aleshores potser és la societat que no està bé del cap; no pas nosaltres.”
De primeres, trobava a faltar llegir en català, i ho he gaudit enormement. Això, combinat amb el fet que el llibre (entre molts altres temes que devien ser tabú en el moment de la seva publicació, com ara l’homosexualitat o el sexisme) tracta el català i el seu ús com un dels eixos centrals, m’ha tocat profundament. Últimament em noto més sensible que de costum davant la catalanofòbia i la fràgil situació de la llengua; per això, descobrir una novel·la que desconeixia, on s’observa el bilingüisme de la societat catalana, la repressió lingüística durant la dictadura i, sobretot, el valor que per a molts el català va mantenir i encara té, m’ha enternit.
Moix expressa aquesta tensió lingüística amb duresa, gairebé amb resignació:
“I heu arribat a entendre que la llengua, aquell heretatge de mots que nosaltres volíem consagrar en el món, no és gaire cosa més que un dialecte si fa no fa simpàtic, útil per parlar amb la mare i els amics íntims i prou.”
A més, amb un to que interpreto com a autobiogràfic, descriu com per ell va ser el moment de reconèixer que el català era la seva identitat, i la contradicció d’haver viscut en una llengua mentre s’educava i treballava en una altra. El moment en què en Bruno redescobreix la seva llengua en llegir-la escrita per primer cop, i la tendresa amb què ho viu, com si fos un nen petit, em va emocionar:
“Tota la meva cultura m’havia estat transmesa amb paraules que no eren les mateixes del meu ‘cada dia’, que no eren les de la mama ni les de la gent del carrer. (…) En aquest domini d’allò que havia après sobre allò que realment sentia, encara bategava l’ensurt, típicament romàntic, de la redescoberta. (…) Allò que estava escrit, que semblava tan difícil d’entendre, tu ho sabies des de petit, havies mogut els llavis moltes vegades per expressar-ho.”
Les descripcions de Barcelona i Sitges m’han transportat tant a memòries pròpies com a les que viuen els personatges, i ho he gaudit moltíssim. Com en qualsevol lectura, l’estat vital en què es troba una persona condiciona la manera com rep l’obra; potser és la tardor, o el moment que travesso, o tot alhora, però m’ha semblat fascinant com l’autor aborda la solitud humana des de múltiples prismes i a través dels diversos personatges.
Precisament sobre l’amor i la solitud, Moix ens deixa un dels passatges més colpidors de la novel·la:
“(…) l'amor no és altra cosa que una gran falòrnia inventada per l'home. (…) El desordre triomfa sobre l'ordre, enteneu-ho d'una vegada, i el desordre preval. Aquesta és la veritat única (…) que és el nostre estat natural, que som nosaltres, al capdavall...”
L’únic que em queda a dir és que, de forma inevitable, l’Amèlia m’ha fascinat tant com sembla fascinar la resta de personatges, i que si no li poso més estrelles al llibre és només perquè, malauradament, no és LA protagonista. Una dona com tantes altres que van haver de viure en una societat masclista tot i tenir somnis i ambició. Una lluitadora d’inici a fi. Em llegiria milers de llibres sobre ella.
Per acabar, dues cites que em semblen especialment representatives:
“(…) vaig adonar-me que enllà del meu laberint interior hi havia un altre laberint en el qual s’anaven perdent els homes moderns, traïts per una Ariadna que havia venut el seu fill als interessos dels més forts. I era la presó de tot un món que, un dia o l’altre, hauria de ser el nostre.”
“Estimo aquest 1962 que va obrir el nostre exili tan ple de morts incomprensibles (...). Perquè és amb indiferència que el món reacciona davant la fugida i l’enamorament dels seus éssers, i cap terratrèmol no acompanya una mort estimada ni cap pluja de flors ruixa aquell que acaba de néixer ni cap lleona pareix al bell mig del carrer quan un príncep és assassinat.”

[Nicolò Mugnani · Rating 5 out of 5]

Es el clásico título que encuentras a un euro en los mercadillos, yo lo tenía abandonado en mi libreria siete años. Se ha revelado profundo, sagaz, interesante, que cuenta la disilucion de dos generaciones con un lirismo alto y culto. Hay escenas que parecen pinceladas. De momento el libro mejor del año por mi gran sorpresa 🫢

[Adrián Yvoyalaruina · Rating 2 out of 5]

Que desesperación de libro. Jesus llévame pronto. A ver si me muero. No sé como describir lo tedioso que ha sido leer esta historia que de entrada prometía. Costumbrismo de una familia tradicional catalana después de la guerra civil. Interesante. Un personaje femenino super desaprovechado pero que te da tus buenas 100 páginas bien buenas. Pero la narración. El tono. Como tomar un fino rissoto de setas riquísimo mientras te van dando con un martillo pequeñito en los cojoncillos.

[Sergi A.M · Rating 4 out of 5]

Interesante propuesta de Moix que se centra en contar la vida de la sociedad catalana a través de dos generaciones: por un lado, la de Amèlia y Xim, que vivieron y disfrutaron de la República, pero también padecieron las Guerra Civil y, en consecuente, la dictadura fascista. En la novela se observa una transición desde los tiempos de dicha pareja hasta las vidas de Bruno (hijo mayor de Amèlia y Xim) y Jordi, amigo íntimo, hermano no de sangre, del propio Bruno. Estremece bastante atestiguar cómo unas personas que vivieron en la época dorada de la República se adaptan, poco a poco, al nuevo régimen hasta florecer como clase emergente, pasando a formar parte de la burguesía catalana que, como logró vivir bien y obtener un poder adquisitivo fruto del esfuerzo y del propio trabajo (nada de beneficios, todo gracias a su propio sudor) no se atrevieron a cuestionar la fatalidad que azotaba el país, más bien al contrario. Sin embargo, en el lado opuesto están las nuevas generaciones, cuya infancia, adolescencia y juventud prematura se desarrolla a lo largo de los años cincuenta y sesenta, épocas cubiertas por una nostalgia que me es imposible compartir, pues, si bien es cierto que las figuras de Bruno y Jordi (en mayor medida el primero) sirven para cuestionarlo todo en función de crítica, bien es cierto que se retratan ciertos años con una añoranza que no puedo compartir (entiendo que se deba a su época de estudiante, de sindicatos en la clandestinidad y, en definitiva, de su juventud pérdida). Un análisis de aspectos como la homosexualidad, el adulterio, la censura, les cuestiones lingüísticas e incluso migratorias de una Barcelona y de un Sitges en constante transformación. Se disfruta bastante (el personaje de Bruno es de lo mejor) y la prosa de Moix es exquisita. Absolutamente recomendada como gran pieza de la literatura contemporánea catalana (si bien esta versión es en español, pues Moix la amplió tiempo después, reescribiéndola al castellano).

[Marc Margarit · Rating 4 out of 5]

Algú li hauria d'haver deixat un pulmó perquè seguis fumant, si havia d'escriure així.

[Patricia Castro · Rating 5 out of 5]

La gran novel·la sobre Barcelona del segle XX, un mosaic de persontages, de les seves trajectòries i intencions. Imprescindible per entendre la hipocresia de la burgesia catalana pel que fa el seu paper a la Guerra Civil i postguerra; interessantíssima la crítica a la primera gentrificació dels barcelonins que estiuegen a Sitges; molt important la descripció dels bars gais del xino a principis dels 60; sense oblidar la misèria del Somorrostro... Clàssic de clàssics de la literatura LGTB catalana.

"—Tira, tira! I tu et dius barceloní? Torna a mirar-t’ho: aguantant la roba, no hi veus l’ombra del passat? Totes aquestes fornícules buides, les campanes de Santa Maria, la Bacallanera i la Tomasa…, que potser es de debò, que no et diuen res? El teu passat és aquí, nen meu, i es a partir d’ell que tu existeixes. Vull que sàpigues allò que és la teva ciutat i que un dia arribis a estimar-la no sols per un dels seus districtes —tan elegant com vulguis—, no per un dels seus homes, no a traves de les coses que n’han estat escrites, sinó per tot el que Ella ha estat i serà a traves dels segles. Perquè, fixa’t-hi bé: en estimar-te-la, no estimes nomes una pedra o un conjunt de cases, sinó que estimes tothom…, estimes tota la humanitat, estimant la teva vila. I no t’emboliquis, ara, amb el concepte de pàtria que us ensenyen a col·legi, que és tota una altra cosa. No vull dir amors de guerra novel·lera, de defensar el país fins a la mort i deixar-te matar i tot plegat… No, no et demano que siguis un heroi. Només em refereixo a les teves arrels. Que sàpigues que quan tornis a la teva ciutat i als teus carrers, quan els anys hagin passat i arribis pel moll i surtis d’un barco tot gros i la Rambla es torni a obrir per a tu, aleshores sentiràs…, no sé com dir-t’ho…, no pas cap sentiment d’heroi, res de pàtria que et crida, no pas això, no…, ens sentiràs a nosaltres, tots plegats, bategant ben al fons de cada record teu; i també els nostres raconets, les nostres cases ja envellides, on un dia tu mateix hi vas ser feliç…, em sentiràs a mi, et recordaràs d’això que et dic, d’aquest arc trencat, de la teva mare al seu pis d’Eixample, de Bruno i el carrer on va néixer…, obriràs la mirada sobre milers de coses, que et pensaves que no te n’havies adonat mai, i descobriràs que les tens molt arrelades, més que mai no has tingut cap mena d’amor, cap mena de por…, com nosaltres mateixos, saps?, fetes en la mateixa imatge…".

[Aarón Cerdán · Rating 4 out of 5]

Primer libro que leo de Terenci Moix. Un retrato sin medias tintas de la hipocresía de la clase media barcelonesa de posguerra y de sus ansias de ascenso social: la vida inauténtica de los nuevos ricos que sólo aspiran a existir a través de la mirada de los demás. Sin dejar de lado la crítica social, la novela es profundamente intimista. Lo central son los personajes que la protagonizan, la familia Quadreny y Jordi Llovet, cada uno de ellos narra un capítulo. El amor, el vacío existencial y sobre todo el recuerdo son elementos centrales de este libro, atravesados todos por una profunda insatisfacción con el presente de sus personajes. El pasado se presenta como un refugio al que estos vuelven constantemente para comprender el presente. Si le tengo que sacar alguna pega diré que se me ha hecho un poco repetitivo y cursi en algunas partes, pero lo recomiendo 100%.

[Rosana Gayà · Rating 2 out of 5]

La verdad esque tenía buenas críticas del libro, pero no me ha gustado.

La historia es muy interesante, si el autor la hubiera contado de otra manera. Además hay aspectos que me repugnan (quizás sean críticas, pero no me gusta como las introduce en los contextos narrativos).

Y, sintiendolo mucho, no me gusta la manera de escribir del autor, se me hace bola y muy lento. Frases que son 4 líneas; hojas y hojas que son párrafos que no estan separados; muy pedante, es pomposo y a la vez vulgar.... no sé, no me ha gustado nada.

Y os juro que la historia es super entretenida, pero la cuenta tan mal, que la caga.

[Víctor Ferrer]

Una novela que te hace cuestionar el mundo y cuestionarte a ti mismo. Con ella, me inicio en el mundo literario de Terenci Moix. Con los años juzgaré si este es el inicio de mi admiración por Terenci.
Como siempre, un pasaje que resume —a mi juicio— la importancia de esta novela, que dice muchas más cosas que las que quedan escritas: «Era el ciclo inevitable de los días que se sucedían, de la gente encerrada en su propia evolución, siguiendo el camino que conduce hacia el final inevitable. Nada importa salvo eso, y a partir del momento en que lo comprendí, la vida no volvió a tener sentido».

[Laura]

sóc aquí pel Club Tàndem (ara toca acabar d'escoltar els capítols). m'ha atrapat molt (potser perque ha coincidit amb les vacances?). crec que està molt ben escrit i que té una manera molt guai d'explicar els personatges. mola molt perque Barcelona i Sitges tenen un gran protagonisme (dos dels millors llocs del mon). a priori no diria que soc una gran fan de les 'sagues' familiars però és entretingut i m'ha semblat interessant conèixer tots aquests personatges, com la història i el context han marcat les seves vides.

[Carlos Urias · Rating 5 out of 5]

'El día que murió Marilyn' llega como una punzante amenaza hacia el alma del lector. Una carta de amor a la melancolía, de odio a la nostalgia. Una prosa depresiva por volver a los lugares donde alguna vez hubo vida, por volver a escuchar las voces que hacían sentir infinito.
Memorias, memorias y recuerdos, no encontramos más. Un viaje a los cimientos de la condición humana anclada al pasado, a la nostalgia por el futuro y tristeza al pasado escondida bajo las oleadas de dulzura y belleza.

[Álvaro · Rating 5 out of 5]

Me acerqué a esta novela por estar ambientada en Barcelona y lo que me he encontrado es el retrato que hace el autor de varias generaciones de una clase social, la burguesía catalana.

La novela narra la amistad entre Bruno y Jordi y su enfrentamiento con el legado de sus padres, un legado de riqueza y privilegios a cambio de censura y un férreo conservadurismo moral lleno de hipocresía que impide cualquier clase de libertad personal.

[Carles · Rating 3 out of 5]

llibre molt interessant on es reflexiona sobre la història de vida d'una familia barcelonina i el seu ascens social. Segurament amb molts apunts autobiogràfics del propi autor, la novela ens guia a través del creixement dels protagonistes i els conflictes generacionals sorgits de les aspiracions desenvolupades a mesura que les persones creixem en la nostra vida.

[Juan Arias · Rating 4 out of 5]

Gran novela de Moix que describe los miedos y angustias de dios generaciones de burgueses barceloneses atrapados por el franquismo y su «conciencia de clase». La novela va perdiendo ritmo según avanza, como si a Moix le temblara el pulso según avanzaba en su escritura. Una pena esa pérdida de ritmo final. Si lo hubiera mantenido sería una novela sublime.

[Federico Escobar Sierra · Rating 2 out of 5]

La historia de una familia Catalana del siglo pasado, de su aparente estabilidad y perfección. La realidad de lo que subyace a la farsa desde la mirada de diferentes personajes. No hay una trama que atrape, es como un diario lento, muy íntimo de cada visión de un mismo mundo que parecen más.

[Paco · Rating 3 out of 5]

Hi ha parts que m´han agradat molt.D´altres m´han semblant monòtones. Les parts còmiques o satíriques són millors. Per exemple el monòlog de la mare i el pare m´han fet riure molt. Quan es posa seriós és avorrit. Tot plegat em sembla una bona novel.la de l´època dels 60.

[MarionaRebull · Rating 3 out of 5]

Molt homòfob i gay a la vegada. Joventut platejada, sí. Romanços sexys a la platja, sí. Barna anys seixanta, sí. Però, però, i la substància? Baby I love you però Barna només pot ser una excusa, no quatre parets eclècticament col•locades.

[Júlia · Rating 4 out of 5]

la primera novel·la queer de la lite catalana m’ha sorprés gratament. és llargueta, però molt xuli la veritat. i would recommend :)

[salomé · Rating 4 out of 5]

el que més m'ha agradat de l'assignatura amb diferència, feliç mes de l'orgull :-)

[Olí Reyes · Rating 1 out of 5]

331/553
No lo pude terminar, no puedo dar una opinión en sí, pero le di oportunidad muchas veces y termine cansándome. ¡Que tristeza!

[Lectoraenlassombras · Rating 3 out of 5]

marilyn como refugio, símbolo que vale oro

[Mmonchi · Rating 4 out of 5]

Para mí la verdadera protagonista de este libro es Barcelona. A través de dos generaciones de una familia se va a recorrer la historia desde antes de la Guerra Civil hasta los últimos años del franquismo. Temas como el ascenso social, las relaciones entre padres e hijos o la cultura del trabajo van moldeando a los protagonistas. Hay infinidad de referencias de época a música, libros, cómics y sobre todo cine, como no podía ser de otra manera, que van acompañando cada periodo histórico y lo hacen más real. Y alrededor de todo está la homosexualidad de los protagonistas, en una época en la que no solo estaba prohibida sino que ni se hablaba de ello.
Es verdad que el libro en ocasiones cansa un poco, hablar y hablar, pero está lleno de reflexiones profundas que hacen pensar y refleja muy bien una época.

[Scherzo · Rating 5 out of 5]

Estúpidas Bovary sin un genio literario que las redimiera de su mediocridad.

[Alberto Delgado · Rating 3 out of 5]

imagino que a los lectores que vivieron aquella época este libro les llegará mas al corazón que a mi. Yo solo lo puedo calificar como aceptable.

[Alba · Rating 3 out of 5]

3.5/5