L'autor aplica procediments experimentals d'avantguarda -ruptura d'hemistiquis, esglaonament del vers, alternança de majúscules i minúscules, utilització de tipografies de mides i colors diferents- en una època en que es tendeix a la recuperació dels motius clàssics i dels topoi tradicionals.L'itinerari del procés amorós -invitació, festeig, consecució del goig, comiat-, es descriu en un ventall de formes i gèneres a cavall de la lírica popular i la tradició culta de la fin'amors. Com en els cançoners dels antics trobadors la identitat de l'estimada s'oculta sota el terme amiga.L'escriptura de Papasseit és un homenatge a la noia -Tan fina és Ella que em dicta el vers- on la simbologia floral i la delicadesa expressiva no amaguen el desig, la possessió amorosa i el Visca l'amor que m'ha donat l'amiga [...] visca l' / la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit was a Catalan poet, though he also wrote articles, manifestos and other prose of a political and social nature. He wrote primarily in Catalan, although he had an early period of essay-writing in Spanish.
His work is notable for its nonconformity, idealism and foreboding of premature death. His poetry, with both avant-garde and traditional influences, begins with the publication of Poemes en ondes hertzianes (Poems in Hertzian Waves) in 1919. The cover illustration for the book was created by Joaquín Torres García. Further works of poetry were "La gesta dels estels" (The Exploit of the Stars) in 1922 and the culmination of the poet's vital enthusiasm in "El poema de la rosa als llavis" (Poem of the Rose in the Lips) in 1923.
The city of Barcelona has honored him with a statue at the Moll de la Fusta wharf by Robert Krier (Luxembourg, 1938), the pedestal of which bears a plaque with his poem, "Nocturn per a acordió", referring to the period when the poet was a night watchman there. His poetry has been brought to the public at large, in particular through musical arrangements and recitals by Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat and Rafel Subirachs, amongst others, as well as Carles Andreu in France.
Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16-5-1894 ─ 7-8-1924) fue poeta, máximo representante del futurismo en la literatura catalana. Su estilo enérgico e impulsivo contrasta con su vida rutinaria y de reposo debida a su precaria salud. Murió de tuberculosis a los 30 años, dejando una obra que permanecería olvidada durante décadas. La poesía de Salvat-Papasseit es un homenaje a la mujer y alterna la simbología floral y la delicadez expresiva con el deseo y la posesión amorosa.
--------------------------------
Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16-5-1894 ─ 7-8-1924) was a poet and the leading representative of Futurism in Catalan literature. His energetic and impulsive style contrasted with his routine and restful life due to his precarious health. He died of tuberculosis at the age of 30, leaving behind a body of work that would remain forgotten for decades. Salvat-Papasseit's poetry is a tribute to women and alternates floral symbolism and expressive delicacy with desire and amorous possession.
Bé, no sé a quants parsecs de distància estic de la meva zona de confort pero aquí estic. Tot és començar, clar. Pràcticament des quan estudiava (excepte un intent de fa temps amb el Martí i Pol) que no llegia poesia. Em ve de gust fer-ho ara per què ningú m’obliga, clar.
A veure, ha estat una lectura enriquidora. Fins a cert punt m'ha colpit i m'ha transmès… coses: sentiments, apreciació estètica... D'això va la poesia, oi?
Les dificultats que m'he trobat són, a part del medi “aliè” a les meves lectures habituals, trobo que la distància en el temps dificulta la lectura, més que pels costums (aquests els pots aprehendre si coneixes el context de l'època) però sí pel llenguatge; o sigui, el català literari de principis de segle XX. Cal dir però, que en la relectura tot ha estat un xic més fàcil.
D'altra banda, els versos tracten més del desig i l'erotisme que de l'amor, com em pensava al principi. Entre d’altres coses clar, es poden entreveure uns quants temes més. Tots amb la manera sublim d'expressar-ho de Joan Salvat-Papasseit.
Vull seguir llegint poesia, alguna recomanació més actual i accessible?
Pel centenari de la seva mort volia descobrir finalment la poesia de Salvat-Papasseit i crec que he arribat a percebre superficialment tot el que té a oferir com a autor. Dic superficialment perquè sento que, malgrat haver llegit el pròleg d'aquesta edició i els annexats al final del llibre, em queda la sensació que es pot extreure més entre línies del que escriu el poeta, i també perquè és un poemari certament enigmàtic (no està situat de manera clara en l'espai-temps i només presenta una de les perspectives de l'amor tractat) i complex (per les giragonses causades per l'amistançament i per la precisió lèxica de l'escriptor). M'han agradat especialment «Perquè has vingut», «i el seu esguard», «Mentre la roba s'eixamora», «ulls clucs | l'amor», «Mes d'aquest somni», «Si anessis lluny» i «rails i més rails».
Con la camisa blanca, “cor i desig com unes mans lligades”, últimamente leo demasiadas cosas bonitas. Es más: erótica de la trascendencia, caballería cortés, imágenes arábigocristianas, ecos futuristas, frutas… A la espera de que me pida matrimonio y nos haga olvidar a Marinetti.
Altre cop en el mateix sender; l’hagués gaudit el triple si no hagués estat una lectura fragmentada… Igualment, quin goig de poemari! Poemes farcits d’amor, murrieria, dolçor i força emotiva que m’han encantat. D’aquells que subratlles, copies o mig recordes els versos i alguna tarda de diumenge de sobte tens unes ganes incontrolables de tornar a llegir. 🌹
Aquesta edició és insuperable, bellament primaveral. La relació entre els dibuixos i els versos és exquisida. Tastar Salvat-Papasseit ha sigut deiciós! Us deixo uns versos idíl·lics:
“I el nostre bes era tan llarg com la nit curta, en el teu braç.”
Versos que ens transporten des dels inicis de la relació amorosa del jo poètic fins la consecució del joc. Des que troba la jove per primera vegada, lluitarà per guarir les ferides de sang causades. Mostra d’avantguarda: noves formes com cal·ligrames s’hi combinen amb textos tradicionals del gènere.
Versos que han travessat murs, que arriben ben vius als més joves.
Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses: (…) Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa.
Poemari de culte de la poesia romàntica en català. Destaca per la seva senzillesa i originalitat, tenint en compte l'època en què van ser escrits, fa més de cent anys. La visió de l'amor pot semblar un xic antiquada, però un hi troba una puresa i una nitidesa que fan que valgui la pena. M'ha agradat molt el pròleg, situant en el context històric i literari l'obra.
XX - TANCA
L'altra banda de la serra té un encís que no he dit mai - per la joia que m'espera cada pi em dóna la mà.
SI, PER TENIR-LA
Si, per tenir-la, la feria al cor -era l'ortiga que alena cremor.
equilibri hot entre amor «perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses» «perquè has vingut ara torno a estimar» i guarreria «sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa» «ja sap tant el cor que no li cal guia: amb un sol petó la lliçó es sabia» «si la despullava oh, la meva amor!» «ai, que et quedava el senyal i tot» (això fa referència a un xupetón? perdó pel cringe de la paraula)
m’ha agradat l’enamorada com a font de creació literària «tan fina és Ella que em dicta el vers»
boníssim, papasseit sap moltes coses, i ser hot és una d’elles
Crec que és ideal per joves (i adults que se senten joves). Entenc aquesta alegria, vitalitat i confiança desmesurades en l'amor i el sexe, però, pel que sigui, ja no ho veig de la mateixa manera. Però reconec que és un gran poemari. Combina de forma prodigiosa les formes tradicionals amb trets avantguardistes.
Llegir al Papasseit tinc la sensació que és una mica deixar-se endur per les seves paraules i no importar-te tant entendre el poema sinó "viure'l" (aquesta última frase ha quedat molt cursi, em disculpo). Té una manera de dir les coses molt única i genial. M'ha agradat, no sé què més dir-ne.
format: bo! contingut: pobre per al meu estat mental actual... Aquests poemes, el que dóna nom al títol inclòs, giren vers la figura femenina, definida per la seva bellesa i des del punt de vista de l'anomenat "male gaze".
Els poemes que més m'han cridat l'atenció són: 'Ser Mestre d'Amor', 'Quin Tebi Pler', i sobretot, 'Si Anessis Lluny'. Però cap m'ha fet trempar la ment. Ben mirat, fins i tot diria que m'ha produït més goig i entreteniment llegir les anotacions dels dos previs propietaris d'aquest llibre que no pas les propies paraules de l'autor.
Entenc la gran aclamació i fama que comprenen els seus poemes, però no m'han arribat tant al cor com esperava. Potser no és pas el moment, bad timing.
”Mentre la roba s'eixamora i vola i tot reposa dins la sesta al sol, vine, manyaga, on s'escau la pomera menjarem pomes i ens direm l'amor. L'amor que ens deiem l'amor que ens diríem. Ai, que et quedava el senyal i tot.”
“Quin tebi pler l'estimar d'amagat tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria -però nosaltres ja ens hem dat l'abraç i més i tot, que l'abraç duu follia. La seva cambra si em té enamorat! ¿On és l'espieta que l'amor ens priva?”
“Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, la seda dels seus rulls com el pecat més dolç -i l'espatlla ben nua ben blanca l'ombra corba incitant de l'esguard: encara un altre bes un altre un altre -quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!”
“i el vent deixava dintre la rosella granets de blat com espurnes de sol -només per dir com és la boca d'Ella: com la neu rosa als pics quan surt el sol”
“Ser mestre d'amor qui no pagaria, ara que en sóc jo l'aprenenta em tira. De dir la lliçó tota Ella s'afina- ja sap tant el cor que no li cal guia; amb un sol petó la lliçó es sabia. Qui és mestre d'amor del guany ja pot viure.”
“Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit Ilur joia envejosa a les roses: mireu la noia que us guanya l'esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre. De tant que és jove enamora el seu pas -qui no la sap quan la veu s'enamora. Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa.”
“EL BES DONANT SEMPRE CREMANT”
“Quin desvetllar-me els seu cos tot nu (era un fanal que em feria la cara: -quan a ciutat plou tot queda com Tu, nacre lluent de l'una banda a l'altra.) Ja et sóc fidel com ho és el rat-penat que viu esclau al voltant de la nitra; digue'm per què, sota el braç i amagat, tens un secret com d'ulls negres que em mira. Dius mon amant, com un desmai d'onada que el iol l'esquinça sota el ventre moll. Per aquest breç jo també et diré: amada -però el teu secret, negre negre, em té tot!”
“Si la despullava oh, la meva amor! un botó que queia ja em donava goig -ara la bruseta i el cinyell tot pret. mel rosada i fresca la sina després: al mig de la toia clavellets vermells:”
“Cap llavi crema com els vermells de l'amor meva quan dóna el bes. Tan fina és Ella que em dicta el vers. -Prenc els seus muscles i el seu coll tens com una pruna que ara caigués.”
“ET DURÉ SEMPRE AL PIT ET SOMNIARÉ A LA NIT”
“Si anessis lluny tan lluny que no et sabés tampoc ningú sabria el meu destí, cap altre llavi no em tindria pres però amb el teu nom faria el meu camí. Un ram de noies no em fóra conhort ni la cançó sota el ring de la copa, vaixells de guerra vinguessin al Port prou hi aniria, mariner de popa. Si jo posava la bandera al pal i era molt alta, t'hi veuria a dalt.”
“L’altra banda de la serra té un encís que no he dit mai -per la joia que m'espera cada pi em dóna la mà.”
El poema de la rosa als llavis és una de les obres més emblemàtiques de Joan Salvat-Papasseit, on celebra l'amor, el desig i la sensualitat amb un to vitalista i ple d'entusiasme. Mitjançant una estructura poètica lliure i una llengua rica en imatges, el poeta explora la passió amorosa, la naturalesa i la plenitud de l'experiència humana. L'obra destaca per la seva originalitat formal i per la combinació d'elements avantguardistes amb una sensibilitat propera i profunda.
>> Lectura obligada a l’assignatura de Literatura Catalana durant el COU, on entenc perquè no ens el van fer llegir al col·legi de monges… Els poemes estan plens de sensualitat i imatges prou evidents. Recordo que la temperatura de tot el poemari és pujadeta i que a classe ens partiem de riure. Però erem tontos… perquè anys després, he sabut apreciar la vertadera bellesa d’aquests poemes: “I si fos rei, em faria vassallde tu, amorosa, per besar-te l'ombra,i no voldria cap més regne al mónque el teu cos suau, que la teva font.”
M’ha agradat, però l’he llegit de manera instrumental per preparar-ne unes classes. A vegades em sembla que l’erotisme que hi ha i la moralitat actual xoquen i això em grinyola i em pregunto si està bé que em grinyoli o hauria de saber agafar distància. M’adono que em costa fer-ho. M’agrada quan hi reconec clarament les referències i la idea joveníssima d’aferrar-se a la vida amb les ungles i amb les dents, així com aquest univers lèxic tan propi de Papasseit. Però també voldria més acompanyament, una edició crítica amb cada poema comentat al detall i la possibilitat d’un diàleg sostingut amb algú que en sàpiga molt més que jo. Sé que llavors guanyaria molt aquesta lectura, i les tres estrelles covardes es convertirien, segur, en una altra cosa.
Per donar-vos-en algunes pinzellades, en paraules de la meva professora, és una mescla de tradició i avantguardes, és l'itinerari d'una relació amorosa (explicada per l'home), és eròtic.
Si hagués llegit el llibre jo sola, li hauria caigut un 1 (suposo que no estic habituada a la poesia). Però li doblo la nota gràcies a haver-lo llegit a l'escola. Ha aportat discussions interessants a classe de si el jo poètic era un degenerat, a l'examen semestral em va agradar analitzar la veu que se li donava a la dona, m'agradava escoltar com la professora desxifrava les paraules rares i construïa un escenari i una acció. Felicitats, maco.
Son poemas muy muy bien redactados y con metáforas super chulas. De hecho, me encanta que haga referencia a las flores en cada poema. Lo que pasa es que es demasiado repetitivo. En cada poema halaga su desnudez y sus senos. Es el típico libro de poemas que idealiza a la mujer. Pero bueno, hay algunos poemas que no están mal.