A les ciutats amagades

by Natàlia Cerezo

Hi ha una estranyesa minimalista que queda sostinguda en l'ànima de qui llegeix les històries que Natàlia Cerezo recull en el seu primer llibre de contes, A les ciutats amagades. Una intimitat oculta, que s'intueix intensa en tots els seus personatges, solitaris i profunds, que es defineixen per tot el que callen i el que han perdut. Sobreviuen, i ella ho trasllada al paper. Ens explica la vida que transcorre en un estiu calorós i plàcid, la de l'entorn rural i tranquil on sembla que mai passa res, la dels veïns que fan veure que no es coneixen però es desitgen amb passió, la de la infantesa interrompuda per la pèrdua i la malaltia, la de pares que no van saber ser fills i fills que no voldran ser pares, la dels mesos transcorreguts en ciutats que ens seran sempre alienes.

A les ciutats amagades conté quinze històries que redueixen la vida a la seva unitat de comprensió mínima, quinze miniatures on el detall i l'essència es troben.

Genres: Short Stories

184 pages, Paperback

First published August 29, 2018

Reviews

[David_e]

Petits relats que se't fiquen ben en dins. De lectura pausada i d'obligada aturada al finalitzar cadascun d'ells, no els pots deixar i no pots fugir al següent sense agafar la força i l'alè suficient. La veu de la Natàlia és preciosa, sense recalgolats, sincera i moltes vegades, d'una molt bella ingenuïtat. M'ha guanyat amb aquest llibre, amb aquests relats agredolces i amb les seves paraules plenes de sentiment.

[Joan Roure]

Brillant. Difícil no sentir-se identificat amb els relats minimalistes i naïf de la Natàlia Cerezo. Ella va ajuntant detalls, els apila un sobre l'altre com una formigueta, sense pressa però amb constància fins a formar una estructura. I llavors tu com a lector, et veus envoltat pels records i acaronat per la nostàlgia. Perquè és fàcil imaginar les situacions que se't plantegen a cada relat, poder fins i tot les has viscut a la teva pròpia pell, per això no et costa introduir-te dins d'elles. I quan ja hi estàs ficat fins al fons, de sobte, et veus sorprès pel final. I no vols que s'acabi, perquè necessites saber més, perquè saps que no podràs començar-ne un de nou fins a treure't aquell darrer del cap. No és tasca senzilla esborrar la sensació agredolça. Encara sents les veus que reverberen i que no volen ser silenciades. Hi ha molta bellesa en les paraules de la Natàlia, molta, i el lector en surt gratament beneficiat. Que sigui per molts anys i més relats.
___________________________

Brillante. Difícil no sentirse identificado con los relatos minimalistas y naif de Natàlia Cerezo. Ella va juntando detalles, los va apilando uno sobre el otro como una hormiguita, sin prisa pero con constancia hasta formar una estructura. Y entonces tú como lector, te ves rodeado por los recuerdos y acariciado por la nostalgia. Porque es fácil imaginar las situaciones que se te plantean a cada relato, tal vez incluso las has vivido en tu propia piel, por eso no te cuesta introducirte dentro de ellas. Y cuando ya estás metido hasta el fondo, de repente, te ves sorprendido por el final. Y no quieres que se acabe, porque necesitas saber más, porque sabes que no podrás empezar uno nuevo hasta sacarte aquel último de la cabeza. No es tarea sencilla borrar la sensación agridulce. Todavía sientes las voces que reverberan y que no quieren ser silenciadas. Hay mucha belleza en las palabras de Natàlia, mucha, y el lector sale gratamente beneficiado. Que sea por muchos años y más relatos.

[Nandes]

3,75/5

Personatges profunds, preguntes inquietants que queden sense respondre... bon recull de relats.

[Salvo Conte]

Como nadar en una calita de verano, cada cuento de este libro es una brazada en un mar de palabras bien calibradas, una inmersión en las profundas luchas del alma. La historias son tiernas, simples y duran como la respiración debajo del agua. Se acaban y tienes ganas de más. Al final de cada historia notas cómo te falta el aire y lees más rápido, igual que las brazadas que darías para volver a la superficie. A pesar de haberlos conocido en pocas páginas, quieres saber cómo les irá a los protagonistas. Y cuando se acaba la narración necesitas respirar, hacerte el muerto, sentir el sol que te calienta la piel y gustar cada una de las imágenes que se han quedado grabadas en el corazón y en cuestión de minutos sientes las ganas de otro salto, de otro septiembre, de otro amor, de otro corazón, de otro incendio.

[Candela Reguero]

Segon llibre que llegeixo d'aquesta escriptora. M'agrada molt el seu estil dolç i delicat que em recorda bastant al de Marta Orriols. No obstant, hi ha alguna cosa que no m'acaba de convèncer del tot. Sento que a les històries que narra els falta profunditat. Ja em va passar amb "I van passar tants anys" i m'ha tornat a passar amb aquest🤔

Li seguirem la pista a veure com evoluciona. Ganes que publiqui un altre llibre🥰

[Tensy Gesteira estevez]

Pero lo que de verdad distingue a estos quince cuentos es su ambientación en espacios rurales, de frontera, alejados de las grandes ciudades. Porque solamente ahí, en los márgenes, en medio de la aparente calma, se producen los pequeños misterios de la vida y, como no, los momentos que se quedan impregnados en nuestra memoria. Y, unido a ello, encontramos también esa mirada detallista de la autora, que es capaz de centrarse en los objetos más pequeños para evocar una forma de sentir, en la que se elimina lo superfluo. Discernir lo que nos quiere contar será misión del lector, que disfrutará con este juego literario en el que se requiere de su máxima atención para no perderse nada y para imaginar la historia más allá del camino que nos abre Natalia con estos bocetos (miniaturas).

Reseña completa aquí: https://lecturafilia.com/2018/10/03/e...

[SocElQueLlegeixo]

Ara, ara. Ara sí. No calen redobles de tambors ni grans escarafalls, no som davant de cap obra mestra ni de cap terratrèmol que pugui sacsejar la literatura catalana, però ara sí som davant d’un llibre dels que es fan un racó aquí dins un cop llegit.

“A les ciutats amagades” és un recull de contes curts, tots ells amb un peu a la infantesa, als estius que inefablement s’hi connecten. Petites instantànies, moments, dolços i amargs, que sense grans pretensions ho recullen tot.

Més, aquí:

https://socelquellegeixo.wordpress.co...

[Montse]

Escrito con una pasmosa sencillez consigue tocarnos profundamente con cada historia. He tenido que parar y tomar aire con cada historia. Me ha gustado mucho

[Gervàs]

Sempre que viatjo en tren o en autobús, passo per davant de balcons amb cortines que voleien, finestres que reflecteixen el capvespre o terrasses plenes de plantes, i m'agafa molt d'interès per saber quines vides s'hi arreceren, en aquells espais que només fugaçment diviso i que amb prou feines imagino. Llegint les històries d'A les ciutats amagades, he tingut la sensació de viatjar a través d'uns carrers i d'unes vies, però no els de fora, els que recorrem tots, sinó uns altres, els de les ciutats amagades que donen títol al llibre i que són totes aquestes intimitats ocultes, ben petites i, alhora, ben grosses. Hi ha una història, Salt, en què la protagonista diu: "A la piscina no hi havia ningú. Vaig bussejar una estona i vaig surar panxa enlaire fins que va sortir Venus al blau pàl·lid del cel. Al planetari ens havien explicat que era fet de pedra i de gas, però des de la piscina semblava una cuca de llum." Normalment, davant la immensitat ens sentim empetitir. Jo, davant d'aquests contes, he tingut una certesa: som davant d'una immensitat empetitida, som davant de Venus, que llueix en la nit estival, però per a nosaltres no és un planeta de pedra freda, sinó una lluerna diminuta que titil·la lànguidament, acompanyant-nos molt breument i deixant-nos a les mans una sensació incomprensible i ambigua, un pessigolleig entre trist, alegre i nostàlgic, un pòsit humà i confident, com quan una música ens parla de molt i nosaltres, en canvi, sabem dir-ne poc i preferim repetir-la.

[Ihes]

La editorial Rata sigue sin defraudarme. Como viene siendo habitual en sus obras, me adentré en las páginas de En las ciudades escondidas sin saber muy bien que me iba a encontrar. La confianza que la editorial se ha ganado es tal que adquirí la obra sin saber nada sobre ella o su autora. Desconocía incluso que el libro de Cerezo era en realidad una colección de cuentos.

Y qué cuentos. Quince maravillosos relatos de gran riqueza interior donde lo cotidiano y lo extraordinario confluyen de una forma tan orgánica que se sienten parte de un todo.

Es curioso que, pese a la juventud de la autora, En las ciudades escondidas se sienta como un lienzo literario de recuerdos y nostalgias. Quince pequeñas historias impregnadas de ese sentimiento de añoranza que despierta cuando descubrimos fotos nuestras de antaño, en lugares y junto a personas que han dejado de existir en nuestras vidas.

Los relatos de Cerezo se sienten delicados e intimistas, pequeñas escenas recortadas de vidas ya vividas. Es por eso que no tienen principio ni final, pese a lo bien rematadas que están todas las historias.

Tanto es así que pese a ser una obra de apenas 170 páginas, recomiendo leerla con moderación, cerrando el libro al final de cada pequeña historia, para sentirla y vivirla, y que esos recuerdos nos lleven a los nuestros, porque todos hemos vivido grandes momentos: trágicos, bellos, excepcionales… en esa sucesión de sucesos a la que llamamos vida.

[Elisa Battikh]

De debó, no entenc tant de revolt per aquest llibre. Ni pels mitjans que en parlen, ni per tota la parafernalia q fa l’editorial. Són històries curtes, ben escrites, això si, però sense més.
Temes quotidians, drames quotidians ( o no tant q busquen la llàgrima fàcil) i personatges plans, estereotipats. Històries que ja saps en la major part dels casos, per on et sortiran. I d’altres que s’acaben sense avisar. En cap cas he trobat una ànima, tot i que certament el q busca és despertar sentiments de reconeixement en els escrits.
A mi no em convenç, però després de llegir els paratextos rimbombants que recolzen la novel·la... potser sóc jo que encara no entenc res de literatura.

[jana]

"Amor", "Guineu" i "Cor" els meus preferits

[eguzkilore]

La vida se escurre entre los dedos y sin embargo Natàlia Cerezo es capaz de condensar con su voz narrativa momentos que laten con fuerza, dejando una impronta difícil de borrar.

Relatos en los que la naturaleza está muy presente. En algunos nos deja entrever la parte más salvaje que late, amenazante. Otras veces se presenta como un abrazo acogedor, un bálsamo que invita a la tranquilidad y la introspección.

"Antes de que vengan a buscarla, mientras se hace un ovillo y percibe el olor del suelo fresco del bosque, piensa que le gustaría poder descansar un poco. Escucha a los pájaros que pían la salida del sol, la luz gris del día en los párpados, y se duerme imaginándose que vuelve a estar a cobijo en el tipi... (Bosque)"

Dejarse zarandear por la vida contenida en estas páginas y encontrar un refugio en ellas. Decisiones y vivencias que acaban marcando a los protagonistas de estas historias. Retroceder y recordar cómo eran antes de introducirse de lleno en la edad adulta.

Aunque es inevitable que unos relatos me hayan gustado más que otros en general creo que es un libro que merece mucho la pena leer.

[Paula]

Llegir aquests contes em fa pensar en com la mort d'un ésser proper congela i preserva tota la vida anterior com dins d'una gota d'ambre, com sota el sutge calent d'una irrupció volcànica. Com sota l'aigua o dins la pedra, que era carbó densificat de mil capes comprimides i compactades en un mil·lenni i molt més. Tant de temps i tanta distància en un moment. La mort.
I després a excavar, a bussejar, a trobar-ne les perles, les opalescències, aquelles imatges contingudes a l'ambre que són d'una vivor que fereix.
Això fa la Natàlia Cerezo, per mi.

[icíar f. boyano]

Quince relatos contados con una sencillez y una ternura increíbles, cada cual deja su poso. Tiene una facilidad pasmosa de transportarte a los lugares de sus historias, casi como si tú también estuvieras allí espiando a los personajes a través de unos prismáticos. Me llama mucho la atención que describa los olores, y creo que son precisamente detalles como ese que hacen la lectura tan especial. Muy recomendable.

[LLibreZeta]

Recull de relats curts de situacions quotidianes, els protagonistes són joves i adolescents, els entorns solen ser rurals, el moment en moltes ocasions estiuenc o de vacances, les històries petites situacions que desperten sentiments al lector i els finals molts oberts fins i tot alguns inacabats, a propòsit per l'autora. Molt ben escrits però uns més altres no m'acaben d'arribar

[Chris Thompson]

A collection of very easy to read, very clearly and simply written usually with a simple linear style. I enjoyed them but it was all a bit pointless too; I didn't feel that I knew or felt anything more after reading any of the stories and I'd be hard pushed to remember the plot of any single one of them. I read it reasonably swiftly though and never felt that it was a chore.

[Pavitx]

Contes ben escrits, de vegades molt curts, són cops d'ulls breus, de vegades massa breus, en els pensaments, en la vida dels personatges dels contes.

[Marta]

Regal Jordi Dorca

[Pep Bonet]

Molt bona experiència. Contes senzills, captivadors. Petites realitats plenes d'amor i de poesia. Gran lectura

[Judit Tordera]

3'5 ⭐

[Magda]

Què tindran els càmpings que ens remeten inexorablement al paradís perdut de la infantesa?
Un molt bon primer llibre de relats que dignifica el gènere a casa nostra.

[MRosa Plana]

Contes curts de temes i situacions cotidianes, penso que el genere em costa i els he trobat inacabats, però pel que he llegit als paratextos és volgudament.

[Andrea]

Hace dos noches que terminé la ópera prima de Natàlia Cerezo y pensé: debemos leer cada cosa que alumbre. Desde Carver, Carson McCullers o la relectura de algunas de las historias de Munro, no había vuelto a engancharme a leer cuentos. Los de Cerezo y lo que es capaz de agarrar con sus finales se me antoja como esos momentos en los que te duele el costado y no sabes muy bien si es de alegría o de tristeza. Curioseando sobre la autora he leído que hablan de una “nueva Cheever”. Tras leerla solo pienso en un fenómeno propio que marca el final de un verano pegajoso y que brilla con fragmentos tiernísimos como este: “El Roc dormia a la butaca quan va venir la infermera. El pare havia trucat la Montserrat, que va venir a veure’ns. Va entrar per la porta amb olor a bosc i torrada pel sol. Portava uns pantalons curts que li havia vist tantes vegades a l’hora d’esmorzar, i un cistell de vímet d’on va treure una capsa de bombons mig desfets per la calor. Em van fer una mena de vergonya els nostres braços pàl.lids i grocs com les parets de l’hospital; la Montserrat era com una bombolla de sabó, fresca i nova, i vaig tenir por que marxés volant per la finestra”.