L’epicentre mundial del surrealisme ha estat profanat. Figueres desperta amb la imatge macabra d’un crim que reprodueix El Crist de Sant Joan de la Creu de Salvador Dalí. El mateix dia que s’inaugura una exposició retrospectiva dedicada al geni, el focus dels mitjans de comunicació apuntarà a un crucificat davant el Teatre-Museu Dalí. El sergent del Mossos d’Esquadra, Alberto Olazábal, s’haurà d’enfrontar al seu passat per resoldre el diabòlic calendari fixat per l’assassí. Així comença aquest entramat d’horror surrealista on interessos polítics, mediàtics i artístics s’entrecreuen sota la remor d’una pregunta de gens fàcil resposta; es poden justificar les atrocitats d’un monstre?
"Les llàgrimes que cauen són amargues, però més ho són les que no cauen". Proverbi rus.
Dels 4 llibres de novel·la negra de l'Oriol Canals, és el que m'ha costat més de llegir, probablement perquè visualment és més feixuc. A més a més, pel meu gust i ha massa errors ortogràfics i tipogràfics que no són admissibles. Probablement per això hi ha un canvi d'editorial en els darrers 2 llibres.
Pel que fa a la trama, també és la que menys m'ha atret, tot i que al final hi dona un gir argumental que m'ha fet mantenir-me enganxat fins a acabar-lo.
Una història on l’art no és només decorat: és arma, refugi i escenari d’una venjança molt ben teixida. Relacions que es tensen, silencis que pesen i decisions que deixen marca.
Una redacció senzilla que ho fa de bon llegir. La trama comença sense res d'especial, però els girs que va fent a mesura que avança el tornen un llibre que enganxa.